Règim jurídic

Josep Maria Aguirre i Font

1. La platja, un bé comú

La platja, entesa com una porció de costa de poca inclinació, formada per acumulació de sorra o per altres materials que provenen de les aportacions fluvials, o de l’acció de les aigües marines, ha format part, des del dret romà, del béns comuns a la col·lectivitat que no poden ser privatitzats, i el seu ús ha de ser sempre públic, talment com el conjunt de la ribera del mar.

Aquesta idea, comuna a tots els ordenaments jurídics que tenen l’origen en el dret romà, ha perviscut fins als nostres dies, en què la Constitució espanyola defineix les platges com a béns de domini públic maritimoterrestre estatal i en garanteix la protecció a través dels principis d’inalienabilitat —prohibició de venda—, imprescriptibilitat —prohibició d’adquisició pel pas del temps— i inembargabilitat — prohibició d’embargament.

Dit en altres termes: els béns de domini públic natural, com les platges, no poden sortir del patrimoni comú de tots.

Ara bé, la importància social de les platges, que avui constitueixen el principal recurs turístic del país i un dels seus grans patrimonis naturals, no sempre ha estat la mateixa.

Històricament, les platges, com el conjunt de la costa, havien estat percebudes com a espais perillosos i insalubres, d’on provenien invasions foranes o proliferaven malalties infeccioses per la seva proximitat a les zones humides. L’interès col·lectiu cap a la platja, des de la perspectiva econòmica, lúdica i mediambiental no apareixerà fins a mitjan segle passat, coincidint amb el naixement del turisme de masses, que exigirà regular-ne els usos i també articular instruments jurídics per protegir-la.

La història moderna de les platges, i la configuració del seu règim jurídic, és doncs indestriable de l’evolució turística del país. Així, tot i que el turisme de platja té el seu origen a finals del segle XIX o principis del XX, amb la millora dels sistemes de transport, el cert és que no serà fins a la dècada dels anys seixanta del segle passat, amb la universalització del vehicle privat com a mitjà de transport, que farà el gran salt d’escala.

La revolució econòmica, cultural i social del fenomen turístic de la dècada de 1960 va plantejar la necessitat de superar el règim jurídic de la costa, històricament configurat en la legislació d’aigües i la de ports des del segle XIX, amb una nova regulació que no es limitava a definir el domini públic maritimoterrestre o les seves servituds de protecció, sinó que posava l’accent en la seva gestió i singularment de les seves platges —amb previsions sobre el manteniment, la dotació de serveis o la planificació.

La importància de les platges i la forta demanda turística a què es va veure sotmès el litoral al llarg de les darreres dècades del segle XX, van comportar un fort increment de població, però també la intensificació de l’activitat econòmica. La població al litoral espanyol es va triplicar al llarg del segle XX i actualment representa, aproximadament, un 40 % de la totalitat, amb una densitat quatre vegades superior a la mitjana estatal. Una xifra que, com recorda la Llei de costes, es pot arribar a triplicar estacionalment, ja que el 82 % de la població turística es concentra a la costa. Tot plegat va comportar la necessitat de reforçar el règim jurídic del litoral i les seves platges, amb l’aprovació de la vigent Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes (LC), que és la norma que en l’actualitat configura el règim jurídic de les platges en l’àmbit estatal.

2. Règim jurídic de les platges: lliures, públiques i gratuïtes

La definició de les platges i la configuració del seu règim jurídic, com a bé de domini públic maritimoterrestre, es troba actualment a la LC, que en defineix els trets característics de l’ús, que ha de ser «lliure, públic i gratuït» per als anomenats usos comuns, que inclouen passejar, estar, banyar-se, navegar, embarcar i desembarcar, varar, pescar, agafar plantes i mariscs, i altres actes semblants.

En sentit contrari, la mateixa LC precisa que els usos que tinguin circumstàncies especials d’intensitat —per no ser compatibles amb els usos comuns—, perillositat —per la integritat de les persones o els béns— o bé rendibilitat —per obtenir-ne benefici econòmic—, només es poden emparar si disposen prèviament d’un títol habilitant: una autorització per a ocupacions amb instal·lacions desmuntables per un període inferior a quatre anys o bé una concessió per a instal·lacions no desmuntables o per un període entre 4 i 75 anys.

Uns títols habilitats que, quan emparin activitats econòmiques, exigiran articular prèviament licitacions que respectin els principis de publicitat, objectivitat, imparcialitat, transparència i concurrència competitiva, i garanteixin, en definitiva, que tothom pugui optar en igualtat de condicions a dur a terme una activitat econòmica en un espai que és de tots.

Les limitacions a les ocupacions o usos de les platges, però, no se circumscriuen a l’exigència de títol, sinó que la LC prioritza l’ocupació del domini públic maritimoterrestre per a les activitats o instal·lacions que, per la seva naturalesa, no puguin tenir una altra ubicació, i en prohibeix explícitament algunes —edificacions residencials, determinades vies de transport, destrucció de jaciments d’àrids, línies elèctriques d’alta tensió, abocaments i publicitat.

La voluntat de la legislació és evitar que el domini públic s’ocupi amb instal·lacions que en molts casos tenen ubicacions alternatives o altres que podrien posar en risc els valors ambientals del mateix domini públic o fins i tot la seguretat de les instal·lacions per la proximitat amb el mar.

En relació amb les platges, la LC, de forma singular, recorda que no poden ser d’ús privat, amb l’única excepció de les reserves demanials que l’Estat pot adoptar per realitzar-hi estudis i investigacions o fins de la seva competència. Aquest règim diferencia les platges a Espanya d’altres destinacions turístiques on no és infreqüent trobar platges privatitzades d’ús exclusiu per als usuaris de determinats hotels.

De fet, l’exigència de l’ús públic es projecta també amb relació a les instal·lacions que es permetin a les platges, en què la LC estableix que amb caràcter general seran de lliure accés públic, excepte que raons justificades permetin limitar-ho.

Podem afirmar que la idea bàsica que inspira la legislació de costes és evitar les ocupacions de les platges i de prioritzar-ne els usos comuns. Per aquest motiu, es disposa que fins i tot les edificacions de serveis de platja s’hi han d’ubicar «preferentment» fora i que en cap cas es podrà excedir amb ocupacions que puguin superar la meitat de la superfície de la platja.

3. L’ocupació i ús de les platges atenent a la seva naturalesa

Els milers de quilòmetres de la costa espanyola, o els centenars de quilòmetres de la costa tarragonina, constitueixen un patrimoni ric i divers on es pot trobar una gran diversitat de platges, des de les estrictament urbanes, fins a les pràcticament verges, ubicades al bell mig d’espais naturals.

Aquesta gran diversitat contrastava amb la uniformitat de la LC, que fins al 2013 no establia cap diferència a l’hora de regular-ne els usos. Amb la reforma operada per la Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes (LPUSL), es distingeix per primer cop entre platges naturals i urbanes, i es diferencia el règim d’ocupació i ús de les platges atenent a la seva naturalesa. Amb relació a les naturals, la legislació prioritza la configuració d’un elevat nivell de protecció que restringeixi les ocupacions, i autoritza únicament les que són indispensables o estan previstes a la normativa aplicable. En canvi, es prioritzen l’ocupació i l’ús dels trams urbans de les platges, de manera que es garanteixi una prestació adequada dels serveis que sigui compatible amb l’ús comú.

Es tracta, en definitiva, d’assegurar la preservació dels valors de les platges naturals —que són el seu gran atractiu— al mateix temps que es prioritza que les platges urbanes estiguin dotades dels serveis necessaris. Una gestió diferenciada que també té en compte la possibilitat d’autoritzar a les platges urbanes els anomenats «esdeveniment d’interès general amb repercussió turística», que inclouen, d’acord amb la definició del Reial decret 876/2014, de 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament general de costes (RGC), els declarats d’interès turístic o bé els esdeveniments esportius o culturals que tinguin repercussió nacional o internacional.

Una previsió legal que reconeixia per primer cop l’existència d’esdeveniments culturals i esportius a les platges, que fins llavors s’havien organitzat amb normalitat però en un marc d’alegalitat.

A efectes pràctics, però, aquest règim diferenciat entre platges naturals i urbanes únicament ha acabat prohibint les ocupacions fixes d’establiments de menjars i begudes en platges naturals, però, en canvi, ha permès el mateix tractament a les instal·lacions de guinguetes desmuntables de menjars i begudes.

Tampoc sembla del tot satisfactòria la solució reguladora en relació amb els esdeveniments d’interès general amb repercussió turística, que exigeix justificar en tots els casos la «repercussió nacional o internacional» de l’esdeveniment i tramitar una memòria tècnica per a cadascuna de les autoritzacions que fins i tot inclou un estudi economicofinancer.

D’altra banda, s’ha de posar en evidència que aquest règim dual entre platges urbanes i naturals desconeix la gran diversitat de matisos del patrimoni litoral, que en molts casos permet diferenciar no només platges urbanes o naturals, sinó també platges semiurbanes, seminaturals o fins i tot les que requereixen una protecció especial pels seus valors naturals.

Sigui com sigui, en el marc d’aquesta regulació, la Generalitat de Catalunya va acabar aprovant el Catàleg de platges del litoral català, en què ha identificat 596 trams de platges, de les quals 260 són naturals i 336 urbanes. Unes dades que en el cas de Tarragona es concreten en 36 de naturals i 62 d’urbanes; i a Terres de l’Ebre, en 49 de naturals i 36 d’urbanes.

El catàleg, més enllà d’una descripció de l’entorn, l’accés i els serveis, també estableix el règim urbanístic del sòl a l’entorn de la platja i si es troba o no integrada en un espai natural. Una precisió que condiciona l’aprovació de qualsevol actuació a l’exigència, o no, de l’informe de l’òrgan ambiental per acreditar que no causen efectes adversos apreciables en un espai de la Xarxa Natura 2000.

4. La gestió de les platges, una competència compartida entre Estat, Generalitat i ajuntaments

Una de les característiques que sovint ha definit la costa i les seves platges és la complexa, i molt sovint problemàtica, gestió. Hi ha contribuït, sens dubte, el fet que hi hagi una concurrència competencial entre les tres administracions territorials: l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments.

En aquest sentit, com s’ha exposat, l’Administració general de l’Estat, de conformitat amb l’article 132.2 de la Constitució espanyola, té la titularitat del domini públic maritimoterrestre i, d’acord amb la LC, manté encara les competències vinculades, essencialment, a la salvaguarda de la integritat i l’ús comú del domini públic, al cobrament del cànon per les ocupacions que s’hi practiquin i l’ordenació de les activitats nàutiques vinculades a la platja.

La Generalitat de Catalunya, en canvi, ha assumit, des de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el traspàs de competències dels anys 2007 i 2008, el gruix de les competències vinculades a la gestió de les platges: aprovació dels plans d’usos de temporada i atorgament de les autoritzacions i concessions d’ocupació del domini públic.

En darrer lloc, els ajuntaments, tot i no ser els titulars del domini, ni tenir atribuïdes les competències de gestió dels títols, assumeixen directament les competències d’explotació dels serveis de temporada i sobretot l’obligació de mantenir les platges i llocs públics de bany en les condicions de neteja, higiene i salubritat degudes, així com vigilar l’observança de les normes i instruccions dictades per l’Administració de l’Estat sobre salvament i seguretat de les vides humanes.

Tot plegat configura un esquema singular de distribució de competències, entre l’Estat, que obté els ingressos per les ocupacions i fixa les regles bàsiques d’utilització de les platges; la Generalitat, que decideix sobre la tipologia d’ocupacions i la seva ordenació, i els ajuntaments sobre els quals recauen les obligacions de manteniment de les platges i explotació dels serveis, de temporada. De fet, aquesta darrera previsió constitueix, de facto, una forma de finançament indirecte de les obligacions municipals, perquè els ajuntaments, amb caràcter general, fan una gestió indirecta d’aquests serveis i obtenen recursos econòmics de la seva l’explotació.

Malgrat tot el que s’ha esmentat, aquest esquema de distribució de competències també comporta dificultats de gestió importants en l’ús de l’espai platja, que, tot i formar part del terme municipal de cadascun dels ajuntaments, es regeix per un règim jurídic força més complex que requereix en molts casos la participació de les tres administracions territorials per impulsar determinats procediments.

La qual cosa, en definitiva, dilata considerablement els terminis de tramitació i allunya el centre de decisió del ciutadà.

5. L’explotació dels serveis de temporada: una oportunitat per potenciar les bones pràctiques ambientals i socials

L’estricte —i uniforme— règim jurídic de les platges deixa poc marge de discrecionalitat administrativa sobre l’ordenació dels seus usos al llarg de l’any, amb una única excepció: la configuració dels serveis de temporada a través dels plans d’usos.

Amb relació als mateixos usos, la LC deixa oberta dues possibles vies d’explotació: que siguin atorgades als ajuntaments perquè en facin una gestió directa o a través de tercers; o bé que s’atorguin als titulars de concessions de creació, regeneració o condicionament de platges.

El model més usual i freqüent a les nostres platges és el de gestió indirecta per part dels ajuntaments, que segueix l’esquema procedimental següent: els ajuntaments, el darrer trimestre de l’any formulen una proposta de distribució dels serveis a través dels anomenats plans d’usos de temporada. Aquest pla d’usos és aprovat per la Generalitat. Els ajuntaments, d’acord amb el pla d’usos, liciten els serveis de temporada; finalment, els licitadors que resulten adjudicataris de la licitació són autoritzats per portar a terme l’explotació, previ pagament del cànon d’ocupació a l’Estat i del cànon de licitació a l’ajuntament.

Malgrat que el règim jurídic de les platges és molt estricte, el cert és que amb relació a la licitació o als criteris d’adjudicació dels serveis de temporada, la LC i el RGC deixen als ajuntaments un enorme marge de discrecionalitat. En aquest sentit, si bé les licitacions han de garantir el respecte als principis de publicitat, imparcialitat, transparència i concurrència competitiva —no s’admeten adjudicacions a dit—, el cert és que sobre els criteris d’adjudicació únicament s’afirma que «s’atendrà al major interès i utilitat pública de les propostes, que es valoraran en funció de criteris que hauran de ser especificats pels Ajuntaments als corresponents plecs de condicions». De fet, aquestes licitacions, com disposen la mateixa legislació de contractes o els tribunals administratius de contractació, resten fora de la Llei de contractes i s’han de regular conforme a les normes de patrimoni de les administracions públiques.

Aquest enorme marge de discrecionalitat permet als ajuntaments imposar condicions d’explotació o bé configurar criteris d’adjudicació de la licitació molt diversos, que els poden permetre, entre d’altres, definir un model propi per a les seves platges a partir de criteris d’imatge o integració paisatgística de les guinguetes; configurar un model de serveis amb ofertes adequades a l’entorn i als diferents públics, o bé imposar criteris de gestió mediambiental de l’establiment que serveixin per contribuir a la sensibilització mediambiental o a l’ús i consum de productes respectuosos amb el medi. Són exemples dels anteriors criteris, les guinguetes que promouen l’ús d’envasos retornables, la recollida selectiva, l’ús d’energies renovables o mesures d’estalvi energètic o hídric, la recollida de residus del seu entorn, com les burilles del tabac, l’ús de materials naturals com la fusta en els establiments, l’adopció de criteris paisatgístics o de determinada vegetació, o la compra de productes de proximitat i que evitin la generació de residus, per esmentar-ne alguns.

Així mateix, les licitacions dels serveis de temporada també poden ser una oportunitat per introduir clàusules socials en la contractació perquè les empreses adjudicatàries contribueixen al desenvolupament econòmic o local amb mesures dirigides a promoure la contractació de treballadors o proveïdors locals, tot ajudant a generar llocs de treball de qualitat, així com facilitant la contractació de determinats col·lectius amb problemes d’exclusió laboral o social, o bé promovent l’adopció de mesures per garantir la paritat de gènere o la conciliació familiar.

Aquest model permet a les guinguetes obtenir certificats que acreditin el compromís amb la sostenibilitat dels seus establiments, com la de «Chiringuitos Responsables», que impulsava la Fundación Biodiversidad, o actualment el certificat «Biosphere», que aposta per un turisme sostenible. Però també permet als ajuntaments, singularment amb més extensió de platja i dotació de serveis, contribuir a potenciar un determinar model econòmic compromès amb els valors ambientals i socials, que els pot servir també de palanca per estendre aquestes pràctiques més enllà dels serveis de platja al conjunt dels serveis de restauració i turístics del municipi.

En paral·lel a l’explotació dels serveis de temporada a través de tercers, els ajuntaments també tenen obligacions directes en relació amb el manteniment i els serveis que es presten a les platges, sigui per imposició de la mateixa LC, com de les que provenen d’altres lleis sectorials com, per exemple, la legislació d’accessibilitat, que exigeix preveure itineraris de vianants i serveis accessibles o bé el respecte per la normativa de contaminació acústica o contaminació lumínica que projecta també obligacions concretes en relació amb aquests espais.

De fet, els ajuntaments que compleixen totes les seves obligacions legals i algunes d’addicionals, com l’obligació d’aportar als usuaris informació ambiental, mantenir una qualitat d’aigua de bany excel·lent, dur a terme una gestió ambiental adequada o garantir l’accessibilitat i seguretat de les platges i zones de bany amb servei de socorrisme, poden optar també a la Bandera Blava, un guardó internacional que certifica la qualitat i serveis de les platges i que actualment tenen a Catalunya un total de 94 platges —26 de les quals a la demarcació de Tarragona i 10 a les Terres de l’Ebre. No obstant això, paradoxalment, en resten excloses sempre les platges naturals perquè estan mancades, justament, dels serveis de les platges urbanes.

En qualsevol cas, l’experiència demostra que una bona gestió dels serveis de temporada constitueix també una excel·lent forma de projecció de la marca turística del municipi i fins i tot un revulsiu per a l’activitat econòmica de l’ajuntament.

6. La Llei catalana 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral: acostar el centre de decisió als ajuntaments i planificar les platges més enllà de la temporada

El règim jurídic de les platges s’ha configurat històricament a Espanya a partir de tres premisses: una regulació uniforme per al conjunt de la costa, centrada únicament en la temporada d’estiu i gestionada sempre des de la llunyania, sigui Madrid o Barcelona.

Amb voluntat de superar l’esquema, i gràcies al nou marc competencial de l’Estatut de 2006, que per primer cop incorporava en la competència exclusiva en ordenació del litoral la gestió del domini públic maritimoterrestre, el Govern va impulsar l’Avantprojecte de llei d’ordenació del litoral, convertit a l’estiu de 2020 en la Llei catalana 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral. La Llei desplega un model de gestió integrada de l’espai costaner, domini públic inclòs, amb la Generalitat com a administració de referència i amb més protagonisme dels ajuntaments.

Al mateix temps la nova norma vol fer front als reptes que el canvi climàtic planteja, i que l’actual Llei de costes s’ha vist incapaç de resoldre, aplicant un enfocament ecosistèmic en la planificació i la gestió de les zones costaneres per tal de garantir-ne el desenvolupament sostenible.

Pel que fa a les platges, la norma vol superar els problemes del règim jurídic estatal, reconeixent la diversitat de les platges i la necessitat d’una regulació i ordenació diferenciada, tot superant la visió estacional de l’ordenació de les platges i acostant el centre de decisió als ciutadans a través dels ajuntaments i de la participació del conjunt dels actors públics i privats que operen a la platja.

En relació amb la nova classificació, la Llei reconeix la diversitat territorial i ambiental de les platges i amplia la distinció estatal entre platges urbanes i naturals, alhora que permet incorporar llindars de llur capacitat de càrrega, la definició dels límits màxims d’ocupació i l’establiment de normes, directrius o recomanacions per a l’ús d’aquests espais en termes de seguretat. Aquests són, doncs, elements bàsics que determinen la qualitat de les platges i la satisfacció dels seus usuaris.

Pel que fa a l’ordenació, els nous plans d’ús del litoral i de les platges volen superar l’estacionalitat dels plans d’usos de temporada i planificar els usos de les platges i el conjunt del domini públic durant els 365 dies de l’any —conscients que en els municipis litorals l’aprofitament de les platges va molt més enllà dels mesos d’estiu i s’hi celebren activitats durant tot l’any. Aquesta nova previsió ha de permetre al mateix temps traspassar als ajuntaments la competència per atorgar les autoritzacions d’usos que prèviament s’hagin previst en els seus respectius plans d’ús del litoral i de les platges.

Així, per exemple, l’autorització per celebrar un esdeveniment a la platja, que fins ara requeria un procediment administratiu complex amb l’autorització final del director general competent en matèria de litoral, en el nou marc legal pot ser resolta directament per l’ajuntament corresponent si s’ha tingut en compte en el marc del seu pla d’ús del litoral i de les platges.

La descentralització d’aquestes autoritzacions permet acostar a la ciutadania la presa de decisions i suposa la reducció de terminis en l’atorgament.

No només això, sinó que la Llei, conscient de la importància de l’espai litoral per al conjunt de la població, que és patrimoni comú de tots, desplega un model de participació pública a través dels consells rectors dels plans d’ús del litoral i de les platges, que han d’exercir les funcions de participació, consulta i tutela de la gestió d’aquests espais, i han de vetllar pel compliment de la normativa reguladora. Els consells han de comptar amb representants de les administracions públiques competents, però també d’associacions i organitzacions representatives d’interessos econòmics i socials per afavorir sinergies entre la iniciativa pública i la privada.

Una nova norma que, en definitiva, una vegada desplegada, permetrà fer un salt d’escala per avançar cap a una autèntica gestió integrada de les nostres platges, molt més adequada a la realitat territorial, participava i pròxima al ciutadà.

7. La gestió de les platges en els països del nostre entorn

La manera com hem gestionat les platges a casa nostra planteja també una pregunta raonable: és possible fer-ho d’una manera diferent?

Tot i que és cert, com s’ha exposat, que el règim jurídic de les platges a Europa és comú —perquè comparteix arrels en el dret romà—, és veritat que hi ha diferències en la gestió.

Així, malgrat que arreu la platja és un espai públic que requereix un títol administratiu per ser ocupat, no sempre en tots els països es comparteixen els principis d’ús lliure, públic i gratuït que caracteritzen les platges a casa nostra.

En aquest sentit, per exemple, França té en comú amb nosaltres la impossibilitat de tenir platges privades i la garantia dels principis esmentats. S’hi poden ubicar ocupacions, talment com aquí, però garantint sempre una franja lliure per al seu ús públic. En canvi, a Itàlia, és freqüent trobar establiments hotelers que gestionen de forma exclusiva i excloent l’espai platja del qual només podran gaudir els seus clients. En aquest darrer cas, ho fan gràcies a concessions atorgades als anomenats «establiments balnearis», que els permeten gestionar l’espai de forma privativa.

Aquest model, que privatitza l’espai públic, ha resultat polèmic per dos motius: el primer, perquè no sempre s’ha garantit el respecte al principi de lliure concurrència en la licitació d’aquestes concessions; i, el segon, perquè sovint s’ha desatès la garantia d’ús públic de l’espai platja i, fins i tot, el manteniment de les platges que no gaudien de gestió privada.

Amb relació a la problemàtica de les licitacions, es tracta d’una qüestió que, amb menor mesura, també s’ha plantejat a les platges catalanes pel que fa a la pròrroga de determinades concessions d’establiments de restauració o hotelers a les platges, que s’han adjudicat directament als titulars, sense permetre la participació de tercers. En aquest punt, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europa ha esdevingut clau per exigir a tots els estats que garanteixin la igualtat d’oportunitats en la gestió de les ocupacions del domini públic, que, en definitiva, és un espai de tots.

Pel que fa a la segona qüestió, el model italià també ha comportat crítiques per la falta de platges en què es garanteix l’ús públic —es calcula que el 50 % de les platges a Itàlia s’han atorgat a concessions privades— i, sobretot, pel seu manteniment, que han desatès les autoritats públiques italianes.

La privatització de platja, doncs, no només acaba comportant una limitació en el gaudi de molts ciutadans —fins i tot els del mateix municipi, ja que en veuen privat l’accés—, sinó que també acaba difuminant les obligacions de manteniment de l’espai. En sentit contrari, la garantia d’ús públic de totes les platges també és la principal assegurança per salvaguardar-ne la protecció i manteniment, perquè l’experiència demostra que els ciutadans són els primers a denunciar-ho si això s’incompleix.

Sigui com sigui, si un element és comú en la gestió de totes les platges a Europa, és el fet que el règim de les ocupacions sempre té una perspectiva essencialment local, sense una planificació global de les seves ocupacions, la qual cosa també permet que cada ajuntament acabi amb una gestió més singularitzada de les seves platges —talment com succeeix amb la resta de l’espai públic. Un element que permet als ajuntaments, de Catalunya o de la resta d’Europa, personalitzar el model del seu principal recurs turístic: la platja.

Bibliografia

Aguirre i Font, J. M. (2021). La nueva regulación de la costa en Cataluña: la Ley 8/2020, de 30 de julio, de Protección y Ordenación del Litoral. Revista de urbanismo y edificación, (46).

Aguirre i Font, J. M. (2018). Una proposta de desenvolupament de l’autogovern català i andalús en matèria de costes: el projecte de llei d’ordenació del litoral. Revista Catalana de Dret Ambiental, 9(1).

Aguirre i Font, J. M. (2014). Régimen Jurídico del Litoral Catalán: especial referencia a la reforma de la Ley de Costas operada por la Ley 2/2013 y al nuevo Reglamento General de Costas aprobado por el Real Decreto 876/2014. Atelier.

Gifreu Font, J. (2016). La protección y utilización del demanio marítimo-terrestre a propósito de la reciente jurisprudencia constitucional. Hacia una ordenación integrada y sostenible del litoral de Cataluña. Práctica Urbanística, (140). Editorial Wolters Kluwer.

Lobo Rodrigo, Á. (2019). Costas: hacia un nuevo encaje competencial en la planficación del demanio costero. Observatorio de políticas ambientales 2019. CIEMAT.

Lobo Rodrigo, Á. (2018). La ordenación territorial y urbanística de los nuevos usos y ocupaciones de las playas. Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, (325).

Morelle Hungría, E. (2020). La Ley 8/2020, de 30 de julio, de protección y ordenación del litoral de Cataluña. La necesaria visión holística en la planificación ambiental. Revista General de Derecho Administrativo, (55).

Pons Cánovas, F. (2019). Resiliencia de la costa a los impactos del cambio climático después de la reforma de la normativa costera. Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, (329).

Pons Cànovas, F. (2016). Els reptes i el potencial de la Llei catalana del litoral. A La governança i la gestió integrada del litoral a Catalunya. Reptes tècnics i normatius. Grup de Recerca Interfase, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Roca, E.; Riera, C.; Villares, M.; Fraguell, R.; i Junyent, R. (2008). A combined assessment of beach occupancy and public perceptions of beach quality: A case study in the Costa Brava. Ocean and Coastal Management, (51).

Sanz Larruga, F. J. (2018). Cambio climático y zonas costeras: aproximación a su ordenación jurídica y el papel de las administraciones locales. A Políticas locales de clima y energía: teoría y práctica. Instituto Nacional de Administración Pública.