Pes econòmic de les platges

Marc Grijalvo i Pujol

Antecedents de l’anàlisi monetària dels espais

En el marc de l’anàlisi econòmica, la línia d’estudis que treballen entorn de l’economització dels recursos disposa d’una enorme base bibliogràfica.

El ventall de la tipologia de recursos analitzats és ampli, i va des de paratges naturals (com poden ser parcs naturals o altres recursos sense règim de protecció específica) fins a estudis que cerquen el valor econòmic que representa un monument o fins i tot un esdeveniment cultural o turístic. Tots tenen com a objectiu deter-minar un valor monetari —precís i exacte— per poder valorar els espais o esdeveniments analitzats.

Per fer-ho possible, gran part dels investigadors assignen un valor monetari o utilitat econòmica d’aquests espais emprant diferents metodologies:

1. En primer lloc, la primera de les entrades gira entorn del que serien els usuaris (també definit com a mètode de valoració contingent).

És a dir, quants diners estan disposats a pagar els usuaris potencials del recurs per accedir-hi? Aquest primer bloc d’anàlisi no difereix massa del que és una anàlisi monetària de possible rendibilitat de l’accés a qualsevol espai o equipament mitjançant un pla empresarial. A l’element estudiat s’hi assigna un valor econòmic en funció del que estan disposats a pagar els seus consumidors potencials.

2. En segon lloc, l’altra gran línia d’assignació de valor econòmic gira entorn de la despesa associada a l’activitat.
És a dir, en anar una persona a aquest espai — posem per cas el parc natural o el monument— genera altres despeses indirectes? Despeses que, si l’usuari no hagués anat a aquest lloc, no es generarien.

Aquest impacte —en funció del focus d’anàlisi— es pot considerar directe o indirecte en l’espai o equipament.
Per exemple, el fet de disposar d’un museu en una localització genera un conjunt de despeses al seu entorn immediat vinculades al flux de persones: ja sigui en negocis de restauració, adquisició de records o altres activitats com grans magatzems i compra de productes de la zona.

És en aquests punts en què pràcticament totes les anàlisis coincideixen en una metodologia d’imputació de valor monetari o altre i resulten clars els límits per determinar-ne el pes i importància econòmica.

On s’incrementa exponencialment la dificultat —per poder determinar un valor monetari precís i exacte dels elements analitzats— és amb la introducció de la variable turística.

En el consum turístic amb pernoctació, es generen un conjunt d’impactes econòmics que no estan físicament a l’entorn de l’element analitzat, que en molts casos es poden perllongar també al llarg dels dies. Això crea una enorme dificultat per determinar quins són els impactes de tota la despesa turística associada que podem imputar a un element concret. El turista, en anar a una destinació, genera una enorme despesa vinculada al transport, allotjament, restauració i un llarg etcètera que no passa als voltants de l’espai analitzat. Quin percentatge de la despesa que genera el turista en el total de les seves vacances és degut a només un element concret?

La despesa de turistes que visiten París, quina part és gràcies a la torre Eiffel?
O la despesa total dels turistes que visiten Lanzarote, quina part és gràcies al Parc Nacional de Timanfaya? Quants turistes visitarien Barcelona si no tingués la Sagrada Família? Quants turistes escollirien les Terres de l’Ebre sense el Parc Natural del Delta de l’Ebre?

La imputació d’aquest import, que en valor absolut és molt més gran que les altres imputacions econòmiques, és el que genera més discrepància i dificultat. Per fer-ho, s’empren multitud de tècniques metodològiques diferents, en què els límits de la precisió del valor econòmic imputat són difusos, variables i difícils de definir amb exactitud.

El valor econòmic de les platges

Les platges —com a espais o recursos naturals— no estan exemptes d’aquesta recerca per ser capaços de poder identificar el seu valor exacte, prenent novament com a referent l’element monetari. Amb tot, autors com Bin et al. (2005) posen de manifest la falta d’estudis que es focalitzin a determinar de manera específica el valor econòmic de les platges, malgrat la seva importància estratègica en la indústria turística.

Seguint el paral·lelisme amb les diferents metodologies indicades anteriorment, trobem un gruix d’estudis que concentren els seus esforços a esbrinar quin és el valor monetari que assignen els usuaris a les platges per determinar-ne el valor exacte. Aquest és el camí que han fet estudis com el de Bin et al. (2005), Chang i Yoon (2017) o H. Inayah i A. Istiqomah (2021), en què analitzen el valor econòmic de diferents platges als Estats Units o al continent asiàtic. En aquests estudis, s’identifiquen els valors monetaris que els usuaris assignen a la possibilitat d’accedir a la platja, ja que és un espai d’accés públic que no requereix pagament. Per tant, es tracta d’analitzar quin és el valor monetari que estarien disposats a pagar per poder gaudir-ne. En la seva avaluació, s’hi assigna una forquilla de valors que va des dels 2,12 dòlars fins a pràcticament 10 dòlars; per tant, els valors són enormement variables. Malgrat tot, cal tenir present que són estudis realitzats en diferents platges del món.

Doncs, també cal contextualitzar quines són les rendes del país per poder homogeneïtzar els valors perquè fossin comparables entre si. El que denoten aquests i altres estudis és que els usuaris assignen clarament un valor econòmic a la possibilitat d’accedir a les platges.

Malgrat que siguin espais d’accés sense pagament d’entrada, els usuaris són capaços d’assignar un import monetari que estarien disposats a pagar per poder gaudir-ne. Aquest és un element que cal estudiar i analitzar en els casos de platges on l’accés és completament públic sense cap restricció, cosa que no passa en tots els punts del planeta, on hi ha platges privades i els seus usuaris paguen un valor per poder accedir-hi. En aquests casos, el valor queda clarament marcat per l’explotació privada que disposa de la platja com la seva entrada empresarial. Arribats a aquest punt, si coneixem el valor que li assignen els usuaris —i esbrinem el nombre d’usuaris anuals que té la platja en concret estudiada— es podrà determinar-ne el valor econòmic. Malgrat aquest fet, no es pot generar un valor econòmic universal per valorar les platges, i aquest varia en funció de les percepcions i perfils dels usuaris de cada platja; però també de les mateixes característiques de cadascuna.

En aquest context de perfil d’estudis —i alineat amb les diferents percepcions dels usuaris—, resulta especialment interessant el treball realitzat per A. Dixon et al. (2012), que distingeix entre els valors assignats per a residents i per a turistes a l’hora de valorar econòmicament l’accés a les platges. En la investigació, els residents estaven disposats a pagar 2,46 dòlars, mentre que entre els turistes el valor era molt més gran, escalava fins als 6,33 dòlars. Per tant, s’hi observa la importància que té la platja en la percepció turística, molt superior que la percepció ciutadana per la qual estaria disposat a dur a terme una despesa molt més gran per accedir-hi. Això porta a la conclusió que el valor econòmic de les platges també està altament condicionat al fet de si tenen un marcat caràcter turístic entre els usuaris, o són platges on el flux majoritari és de residents.

Podríem arribar a afirmar que el sector turístic és inflacionista a l’hora de definir econòmicament el valor de les platges respecte de la mirada dels residents.

Queda clar que en aquesta valoració econòmica de les platges, tenim un primer element que en condiciona les valoracions, que és el perfil d’usuari. Aquest, però, és només un sentit de la mirada, la de la demanda, i cal tenir present que hi ha un altre criteri que en condiciona clarament la valoració econòmica: la platja o la mirada de l’oferta. Les característiques de la platja condicionen notablement la valoració dels usuaris, i són clau elements com:

1. El tipus de platja, sigui urbana o situada en un espai natural.
La mirada turística i ciutadana assigna un conjunt de valors a cada tipus de platges, i, per tant, genera un enorme biaix en les seves valoracions.

2. El nombre i la tipologia dels serveis. L’experiència a la platja està condicionada també als serveis associats que hi ha. En conseqüència, serveis de qualitat o la profunditat de productes en condicionen la percepció. Aquest fet no implica necessàriament que una gran presència de serveis motivi millors valoracions, ja que, fins i tot la seva absència en platges d’espais naturals pot generar bones valoracions o percepcions de l’espai. Aquest fet porta també a pensar i plantejar el debat vinculat a la gestió de l’espai i els diferents models. Un bon exemple pot ser l’italià, en què mitjançant la creació de serveis a la platja es genera pràcticament una mena de privatització de l’espai públic segons aquests serveis.

. L’accessibilitat a la platja, tant pel que fa al fet d’arribar-hi —i vinculació a elements de mobilitat sostenible— com a la gestió de fluxos de les persones que hi són presents.

4. La pressió en el nombre d’usuaris, que genera una correlació negativa entre la quantitat d’usuaris i la percepció de l’espai. Diferents estudis evidencien la necessitat de fixar capacitats de càrrega —sota el prisma de l’experiència i no només segons criteris mediambientals— per preservar-ne el valor. Durant el període més accentuat de la pandèmia, al litoral també es van generar molts exemples de gestió de les platges mitjançant capacitats de càrrega vinculades al nombre de persones que podien accedir-hi i mantenir les distàncies de seguretat entre si per no tenir un sobreús de l’espai. Alguns estudis revelen que, malgrat que en alguns moments, a algunes platges, s’hi generaven cues i períodes d’espera per accedir-hi, la satisfacció dels usuaris era més gran que en un entorn prepandèmic sense cap restricció ni capacitat de càrrega vinculada.

5. La qualitat mediambiental dels elements físics, sigui l’aigua o la sorra. Aquest és un element troncal en la valoració i percepció dels usuaris de la platja, tot i que en algunes situacions cal més educació i coneixements. En determinants casos, s’hi veu com la presència a la primera línia de sorra de posidònia és mal valorada o percebuda per part dels banyistes, tot i ser un indicador de qualitat mediambiental de la platja. Encara que en moltes ocasions coincideixen les percepcions i la valoració amb la realitat mediambiental, en algunes situacions específiques s’hi troben dissonàncies.

6. El nivell d’especialització. Les platges no defugen del que és l’especialització dels productes i serveis.

Per tant, també cal pensar que la valoració de les experiències té un alt component de propostes d’especialització competitiva de diferents platges. En aquesta direcció, les destinacions cal que vegin les platges des d’un punt de vista competitiu, i les alineïn amb propostes dirigides al turisme familiar, productes vinculats al turisme actiu, o la necessitat d’un model de turisme per a tothom i inclusiu. L’especialització i alineació amb el model de destinació generarà diferents percepcions i valoracions de la platja.

En la mateixa línia, E. Ariza et al. (2012) posen de manifest com diferents variables que es poden associar a la proposta qualitativa realitzada per a la destinació i les seves platges, condicionen la percepció dels turistes o residents, i, per tant, la seva valoració econòmica. També es posa de manifest la dificultat de les diferents metodologies de càlcul del valor econòmic de les platges per poder reflectir les variables vinculades a les platges en la seva identificació.

Entre aquestes diferents metodologies —en el que ve a ser la segona mirada per valorar el pes o l’impacte econòmic de les platges—, aquesta se situa en l’activitat econòmica que es genera al seu entorn, i valora les despeses ocasionades pels seus usuaris. També es disposa de diferents estudis que ho incorporen, com el presentat per l’Ajuntament de Tarragona (2019), que fixava en 2 milions d’euros l’impacte econòmic que generaven les platges de la ciutat entre el més d’un milió d’usuaris que tenia. Per establir-ho, prenia com a variable les despeses que aquests generaven en els serveis i activitats al seu entorn immediat. Aquesta metodologia —amb algunes modificacions— també l’empra l’Àrea Metropolitana de Barcelona (2021), que fixa el valor econòmic de les seves platges en 120 milions d’euros.

Es fa amb el mètode de cost del viatge (MCV), que se centra en les despeses que fan els seus usuaris durant la seva visita, que se situava en una mitjana de 27,14 €. Amb l’estudi quedava clar que els beneficis econòmics directes que generaven les platges eren netament superiors als costos associats a la seva gestió.

Per tant, és evident que la presència de les platges genera un incentiu per a la creació d’activitat empresarial al seu entorn. S’hi presenten diferents perfils d’activitats empresarials i serveis que es veuen beneficiats de la presència de la platja, que en molts casos és el seu eix principal:

1. Empreses de restauració situades a les seves proximitats, que gaudeixen del flux de visitants, i les que tenen presència física a la platja —són les conegudes guinguetes.

2. Empreses de serveis específics que duen a terme les seves activitats en l’entorn de la platja, com poden ser empreses de lloguer de patinets d’aigua, lloguer d’hamaques, empreses d’esports nàutics (com caiac o surf de rem) fins a un llarg etcètera de possibles empreses de serveis que hi desenvolupen la seva activitat empresarial.

3. Empreses que venen productes vinculats a les platges. Normalment, són empreses vinculades al comerç al detall que tenen el seu establiment en la proximitat i que possibiliten el lloguer d’un llarg catàleg de productes relacionats amb el consum a la platja, com poden ser flotadors, ulleres d’aigua o jocs infantils.

4. Serveis públics que també en surten beneficiats, com poden ser determinades rutes de transport públic —en les quals amb més freqüència s’optimitzen i es generen ingressos— o els provinents dels estacionaments regulats per zones blaves o concessions a empreses per a gestions d’aparcament d’accés a les platges.
La gestió dels fluxos turístics de les platges, la utilització d’aparcaments dissuasius o de gestió, esdevé també una eina de generació d’ingressos i control de les capacitats de càrrega (com passa en el cas de la platja del Trabucador a la Ràpita), o també en l’accés a determinades platges de Menorca, on ja no es permet arribar mitjançant vehicles propis i només s’hi pot fer cap mitjançant l’enllaç amb el servei de llançadora pública (generant activitat econòmica i ingressos).

5. Empreses d’allotjament, en què la presència de la platja i el seu valor de localització en condicionen clarament el desenvolupament empresarial. Es generen ingressos vinculats a propostes empresarials en què el principal avantatge competitiu resideix en la localització de l’allotjament.

Fins i tot es pot establir una clara correlació amb altres empreses o actius no clarament vinculables a ingressos constants en la seva imputació, com són els actius immobiliaris. És evident la correlació de preus en funció de la seva proximitat a primera línia de litoral enfront de la platja. Per tant, malgrat la dificultat de poder-hi imputar un ingrés vinculable, sí que és un valor econòmic indirecte clarament associat a la platja.

Lluny d’aquestes metodologies —i intentant donar resposta també a aquestes problemàtiques—, una aproximació interessant per contextualitzar la importància del pes econòmic de les platges, la fan V. Yepez i J. R. Medina (2005). Els autors fixen —després d’analitzar el litoral valencià— uns ingressos estimats en 700 € el m2 de platja, que escala fins als 12.000 € el m2 en alguns punts com Benidorm. A aquesta conclusió hi arriben amb un mètode molt diferent de l’emprat anteriorment, en què entenen la productivitat d’una àrea o espai específic com el coeficient del PIB regional i la seva superfície. En aquest cas, es troben que la productivitat del conjunt de la Comunitat Valenciana se situava en 3 € el m2, però que si ho contextualitzaven al que eren els entorns de proximitat a les platges, aquests escalaven fins als 700 € m2 indicats, és a dir, un increment de més del 20.000 %.

Amb aquesta metodologia es podia percebre clarament la importància del valor econòmic de les platges en l’economia valenciana.

Per a la qual cosa, tant emprant una metodologia com una altra, el que es pot apreciar nítidament és que hi ha interès a poder determinar de manera clara quin és el valor econòmic de les platges. I que en totes les metodologies usades queda en evidència que el pes econòmic de les platges és inqüestionable en l’entramat econòmic dels municipis i les destinacions turístiques.

La rellevància de les platges en el model turístic

En el context històric de l’evolució del turisme de masses, és evident que si hi ha una figura que exerceix d’icona, aquesta és la platja. En l’evolució turística del litoral mediterrani, la platja va exercir de gran atracció de manera que es va fer pivotar la proposta competitiva de les destinacions. Aquest model, que també es coneix com el de «sol i platja», es va clonant i repetint en punts d’arreu del planeta —encara en l’actualitat— que tenen les platges com a gran reclam i motor de desenvolupament turístic dels seus territoris. És inqüestionable que el desenvolupament turístic de litoral està determinat clarament per la presència de les platges.

Si s’observa la presència de la platja en la promoció turística de les destinacions de litoral, aquesta exerceix un paper central. Algú s’imagina la promoció turística de la Costa Daurada sense la presència de la platja en el seu imaginari de destinació? Es generaria flux turístic al Carib si les diferents costes no tinguessin platges amb aigües cristal·lines, o la irrupció de noves destinacions de litoral sense disposar de platges en entorns idíl·lics?

Si mimetitzem, doncs, el concepte de turisme de litoral amb la presència de les platges, la seva importància econòmica és encara més inqüestionable. Només cal mirar les dades de flux turístic en l’àmbit mundial, que estan clarament condicionades per les destinacions de litoral, molt per sobre de les destinacions urbanes o altres modalitats turístiques. Si imputem un percentatge del pes de l’activitat turística de les destinacions de litoral a la platja —en la seva valoració monetària— és evident que el seu valor econòmic les converteix en un actiu estratègic inqüestionable. Focalitzant les dades en l’àmbit de Catalunya, les dades recollides al Pla de Màrqueting revelen que el 91 % del flux turístic es concentra a la f ranja de litoral.

Amb tot, novament ens trobem amb la problemàtica de poder delimitar amb precisió quin és el valor econòmic exacte de les platges. Fins a quin punt es pot imputar el flux turístic que reben les destinacions de litoral, de manera precisa, a la presència de la platja? Aquest és un problema que encara s’accentua més en les destinacions que complementen la seva proposta o model de «sol i platja», amb altres elements vinculats al turisme cultural o turisme esportiu (entre altres segments). O a destinacions urbanes que tenen també platges en la seva destinació i, per tant, es fa de difícil separació quins són els límits d’un element o l’altre a l’hora de poder-ne determinar el valor econòmic.

Però malgrat tot, el que és evident és que les platges suposen un recurs econòmic inqüestionable del desenvolupament turístic de les destinacions i que, en conseqüència, cal prendre consciència de la importància que ens plantegen els nous reptes actuals. Cal, doncs, tenir present que la platja és un recurs limitat i especialment fràgil i que cal preservar i tenir-ne cura.

Aquest és un element que indiquen també gran part d’autors, que posen de manifest la falta de correlació entre la importància econòmica de la platja com a icona turística i les inversions realitzades en aquests espais per les diferents administracions (Ariza, E. et al., 2012). Per prendre consciència de la rellevància i sentit econòmic de les inversions en aquests espais, diferents estudis ens demostren com cada inversió en millora de les platges genera una taxa de retorn enorme: autors com V. Yepes (2015) en fixen la taxa de retorn per cada euro invertit en 700; d’altres com Houston (2013) ho porten al debat de la recaptació, i assenyalen que cada dòlar invertit a les platges de Califòrnia genera entre 41 $ i 62 $ de recaptació en impostos.

És evident, doncs, que hi ha una gran disparitat i metodologies per intentar fixar de manera precisa i exacta el seu valor monetari. Però en totes la conclusió sempre evidencia que, més enllà de debats metodològics, la platja té un enorme valor estratègic per determinar la competitivitat turística de les destinacions i un valor econòmic inqüestionable. Així, doncs, cal una reorientació de les polítiques públiques i privades que permeti la posada en valor i conservació d’aquest actiu econòmic, estratègic i promocional en les propostes competitives de les destinacions de litoral.

Bibliografia

Ajuntament de Tarragona (2019). Projecte integral de les platges de Tarragona. Ajuntament de Tarragona. Recuperat en línia.

Àrea Metropolitana de Barcelona (2021). Impacte socioeconòmic de les platges. Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Recuperat en línia.

Ariza, E. et al. (2012). On the relationship between quality, users perception and economic valuation in NW Mediterranean beaches. Ocean & Coastal Management, 63, 55-66.

Bin, O., C. Landry, C. Ellis, i Vogelsong H. (2005). Some Consumer Surplus Estimates for North Carolina Beaches. Marine Resources Economics, 2, 145161.

Chang, J. i I. Yoon, S. (2017). Evaluación del valor económico de la restauración de playas: caso de la playa de Song-do, Corea. En Lee, J.L.; Griffiths, T.; Lotan, A.; Suh, K.-S., i Lee, J. (Ed.), El Segundo Simposio Internacional de Seguridad del Agua. Journal of Coastal Research, Número especial n. 79, 6-10. Coconut Creek (Florida), ISSN 0749-0208.

Dixon, A., Chi-Ok, O., i Draper, J. (2012). Access to the Beach: Comparing the Economic Values of Coastal Residents and Tourists. A Journal of Travel Research 2012, 51: 742.

Houston, J.R. (2013). The economic value of beaches. Shore & Beach, 81(1), 3-10.

Inayah, H. i Istiqomah, A. (2021). Estimating the economic value of waste in the tourist area of Tanjung Bira Beach. The analytical method used. Jurnal Ilmu Pertanian Indonesia, 26(1), 159-166.

Yepes, V. (2002). Ordenación y gestión del territorio turístico. Las playas. A Blanquer, D. (Dir.), Ordenación y gestión del territorio turístico. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia, 549-579.

Yepes, V. i Medina, J. R. (2005). Land Use Tourism Models in Spanish Coastal Areas. A Case Study of the Valencia Region. Journal of Coastal Research (Proceedings of the 2nd Meeting in Marine Sciences), 83-88 Valencia.