Paisatge

Raquel Huete Nieves

1. La platja: entorn natural i construcció social

Els paisatges són construccions historicosocials que estan condicionades per criteris estètics subjectius, formats després de comparar llocs amb trets diferents (Roger, 1997). En oposició al paisatge urbà, el paisatge natural es configura com una realitat amb prou feines antropitzada, constituïda, per exemple, en forma de muntanyes, estepes, llacs, illes o deserts.

El seu valor resulta de l’emoció que produeix en les persones que aprecien una vista irrepetible i, per això, susceptible de captar l’atenció i commoure.

És a dir, el paisatge no es mostra de manera evident, cal descobrir-lo a través de certes «maneres de veure».

En termes literaris, es podria dir que la bellesa habita no tant en l’objecte admirat com en els ulls de qui l’admira (Huit i Mantecón, 2017).

Al voltant de les platges es projecten infinitat de paisatges. Les variacions que els éssers humans han experimentat en la seva relació amb la natura han modificat els significats que filtren la interacció amb aquestes singulars àrees límit (entre la seguretat que proporciona la terra ferma i les incerteses que envolten el mar). Per això, les platges s’han associat a perills i terres infèrtils, però també a espais terapèutics, zones recreatives, àrees d’esbarjo urbà, etc. (Urbain, 2002).

A partir dels anys seixanta del segle XX, l’eclosió de l’anomenat turisme de masses es manifesta amb especial intensitat a la ribera nord de la Mediterrània.

La diversitat de les seves costes antecedeix una diversitat gairebé equivalent d’imatges turístiques, que, passat el temps, s’homogeneïtzen després de quedar exposades a una forta pressió urbanística.

La febre edificatòria és impulsada de manera recurrent per interessos aliens a la conservació de la riquesa paisatgística. Com a conseqüència, es repeteixen fins al paroxisme formes d’actuació basades en l’assignació a les platges d’un valor mercantil incompatible amb la implementació de plans de desenvolupament local i turístic basats en el principi de sostenibilitat ambiental, social i econòmica. Les platges deixen de ser terres sorrenques poc propícies per obtenir un rendiment agrícola (en el context d’estructures econòmiques assentades al sector primari) i passen a convertir-se en espais d’interès crematístic per als operadors turístics i les empreses del sector immobiliari.

El canvi que es produeix en el valor assignat a les platges i als terrenys que les envolten transforma per sempre, i en molt poc temps, els significats amb què tant les poblacions locals com els habitants de territoris llunyans doten de sentit un entorn natural amb protagonisme creixent.

La platja se situa així al centre d’ecosistemes fortament amenaçats i al reclam al voltant del qual es consolidarà una economia accelerada i desordenada basada en el turisme i la urbanització del litoral.

En les darreres tres dècades, el trànsit del turisme fordista al postfordista es caracteritzaperladiversificaciódelsproductesd’oci vacacional. Aquests productes s’integren en mercats més segmentats, amb consumidors menys propensos a repetir experiències i, en canvi, més atrets per tipologies alternatives al turisme de masses (Mantecón et al., 2019). Per això, la mirada turística sobre la platja és perfilada al segle XXI mitjançant estratègies de màrqueting que exalcen imatges idealitzades orientades a diferent públic objectiu (determinats tipus de família, aficionats a certs esports, cercadors d’experiències romàntiques, espirituals, etc.). La platja es converteix així en un sistema ecològic, social i simbòlic, carregat de significats, si bé tots dirigits a sustentar diferents versions d’un «paradís turístic» (Falco-Mammone, 2005).

Tot i això, els discursos de màrqueting no poden fer desaparèixer els problemes de degradació ambiental (sobretot, d’erosió i pol·lució) ni anul·lar la conflictivitat inherent a qualsevol procés social complex.

Així, les platges són també espais en disputa entre actors amb interessos diferents, i de vegades contraposats (Carlisle i Jones, 2012). Els turistes no són grups perfectament coherents que comparteixen uns valors ordenats sobre el tipus de relació que volen establir amb les diferents parts que integren l’entorn on accedeixen.

Tampoc les expectatives i motivacions de tots els residents a les destinacions són les mateixes, ni a propòsit del que esperen del turisme ni en el que han de ser uns usos legítims de les platges.

La posició geogràfica de qui observa condiciona la percepció del paisatge.
Sobre això, treballs com el de PalacioBuendía et al. (2021) al delta de l’Ebre ofereixen troballes de gran interès basades en l’elaboració de mapes cognitius. Aquí se suggereix que aquest tipus d’anàlisi s’ha de completar amb d’altres que també tinguin en compte la posició social dels que observen. Però l’esdeveniment problemàtic de la imatge de la platja no s’ha d’entendre com l’avantsala de contenciosos irresolubles, tot al contrari. Cal adoptar enfocaments realistes capaços d’assumir allò que implica afirmar que el paisatge és una construcció social. La identificació d’una multiplicitat de mirades sobre la platja no ha de ser el pas previ a un bloqueig operatiu, sinó una condició necessària per estar en disposició d’empatitzar amb les «maneres de veure» dels altres, participar en diàlegs constructius dirigits a gestionar els usos de l’espai i les imatges que se n’emeten, reconèixer punts de trobada i arribar a acords.

2. Claus per analitzar els significats del paisatge

Si el paisatge resulta de la interacció entre un subjecte que observa i una vista observada, és fàcil acordar que aquesta interacció té lloc en un context social mediat per factors econòmics, culturals, polítics i emocionals. Això genera diferents percepcions sobre el valor del paisatge, dels riscos que l’amenacen i de quines transformacions es poden o no acceptar. Entendre els paisatges que conformen les platges no té tant a veure amb la possibilitat d’estimar els límits objectius a què s’exposa un ecosistema com amb les avaluacions (irremeiablement més imprecises) sobre el grau de tolerància de les persones cap a la pertorbació d’una vista.

Per descomptat, les dimensions objectives i les subjectives estan molt relacionades, encara que tenen lògiques pròpies: poden sorgir processos de deslegitimació social no recolzats en dades objectives per constatar la crisi d’un sistema natural, però també es poden produir col·lapses ecològics amb independència que les valoracions subjectives de la majoria de les persones neguin la degradació o contaminació del litoral, encara que siguin fets científicament provats. En l’anàlisi dels paisatges, les dues dimensions es barregen, doncs, com s’indica.

El valor d’un paisatge es relaciona més amb una percepció subjectiva d’harmonia per part de qui observa que amb la situació en què es troba la naturalesa que el sustenta. Aquesta sensació d’harmonia pot quedar restringida als components físics d’entorn o incloure la seva interacció amb la presència dels éssers humans al llarg del temps.

Al capdavall, els esforços que la humanitat ha fet des de la prehistòria per domesticar el medi natural que habita, han modelat la seva fisonomia i han transformat una vegada i una altra els espais en llocs (Gieryn, 2000). Els paisatges són productes culturals dinàmics, impossibles de dissociar de les realitats materials a què fan referència. L’ecologia els anomena fenosistemes (Tello i Garrabou, 2007).

La investigació empírica sobre la percepció social del paisatge de les platges s’ha dut a terme des de diferents perspectives. A les costes catalanes es reconeixen aproximacions interessants. Una de molt original és la realitzada en el marc del projecte PECT TurisTIC en família.1 El 2020, es van organitzar tallers en els quals es va demanar a nens i nenes residents a la Costa Daurada i Terres de l’Ebre que imaginessin i expliquessin com hauria de ser la platja del futur. Entre les conclusions principals sobresurt l’interès dels més joves per preservar el litoral i per promoure activitats de voluntariat i lúdiques destinades a la recollida de residus, així com l’ampliació de l’oferta recreativa a les platges mitjançant el lloguer de raquetes, jocs de taula, pilotes, flotadors o el préstec de llibres.

Des de l’arquitectura, un enfocament que mereix ser pres en consideració és el proposat per Xavier Martín (2018).
Després d’analitzar amb minuciositat diversos càmpings a Cambrils, Salou, Viladecans, Calonge i Castelló d’Empúries, argumenta amb solidesa l’alternativa que representa aquesta forma d’allotjament turístic en vista de les dinàmiques immobiliàries habituals. El caràcter flexible i reversible d’aquests assentaments ofereix tot un seguit de possibilitats de gestió sostenible de l’activitat turística i de protecció del paisatge, que, amb el pas del temps i la consolidació d’un altre tipus de lògiques, sovint s’han relegat a un segon pla en les iniciatives de foment del desenvolupament local.

1. https://costadaurada.info/coneix/turistic-en-fa-milia/taller-dinnovacio-per-infants-la-platja-del-futur

Villares et al. (2006), prenent com a cas d’estudi el municipi de Sitges, identifiquen una llista de gairebé 50 elements que inclouen en el qüestionari d’una enquesta adreçada als usuaris de vuit platges.

Els ítems s’agrupen en quatre blocs temàtics:

a) els aspectes físics i morfològics (color i textura de la sorra, temperatura de l’aigua, amplada i extensió de la platja, presència de roques i espigons, el vent, les onades…);

b) els ambientals (neteja de la sorra i l’aigua, sorolls, presència de vegetació, algues i peixos…);

c) els serveis disponibles (lloguer de gandules i para-sols, parades de menjar i begudes, llocs de salvament, zones d’aparcament, activitats esportives…);

d) els aspectes relacionats amb el disseny i el confort de la platja (nombre d’usuaris, composició del paisatge, valoració del conjunt…).

Aquest enfocament, el propòsit del qual és quantificar les valoracions de les persones enquestades, es completa amb una aproximació qualitativa a través de l’aplicació d’entrevistes en profunditat a diferents agents socials, polítics i econòmics. Tot i que en la publicació esmentada no s’hi detalla l’anàlisi d’aquesta segona part de la investigació, en les conclusions sí que s’esmenta el malestar que mostren les autoritats locals davant la constatació per part dels agents socials i econòmics del municipi d’un dèficit de mecanismes que permetin la seva participació efectiva en els processos de presa de decisió.

En un altre estudi, Roca et al. (2011) aprofundeixen en les claus explicatives de la conf rontació que es produeix entre els diferents grups implicats en l’ús de l’excepcional paratge natural —incloses les platges— existent als Aiguamolls de l’Empordà, al cor de la Costa Brava. En essència, s’identifiquen maneres d’interpretar la realitat lligades als interessos de les empreses turístiques, les cooperatives de pagesos, les associacions esportives, les diferents entitats polítiques amb responsabilitats, els mitjans de comunicació, les associacions conservacionistes o el negoci immobiliari (si bé aquests darrers no estan representats en la mostra d’entrevistats del seu estudi qualitatiu). Novament, a les conclusions se subratlla la necessitat de crear vies que afavoreixin la participació i el diàleg entre els diferents actors implicats. La definició dels usos preferents del territori (i la seva concreció en una legislació que reguli el marc d’accions possible) es converteix en l’element central que condiciona les posicions dels uns i dels altres.

Arribats a aquest punt, i amb l’objectiu de presentar un marc d’anàlisi des del qual desxifrar el nexe platja-paisatge, es pren com a referència el plantejament elaborat per Karoline Daugstad (2008).

Tot i que investiga una àrea rural de Noruega, la seva perspectiva analítica pot ajudar a aclarir algunes qüestions. En primer lloc, distingeix entre les mirades que sorgeixen al mateix espai sobre el qual es configura el paisatge (per exemple, els residents a la zona o els agricultors que hi treballen) i aquelles altres que tenen el seu origen fora (entre altres, els turistes o l’empresariat aliè al teixit socioeconòmic local).

Les mirades «interiors», explica l’autora, solen vincular-se a una tradició de transformació del paisatge lligada a funcions productives molt arrelades i, s’hi afegeix, a expectatives de millora de les condicions de vida que de vegades inclouen el desig de modificar els usos de l’espai (assumpte decisiu en les lògiques de producció de sòl urbanitzable recurrents al litoral mediterrani).

Les mirades «exteriors», en particular les dels turistes, solen associar-se a criteris estètics i recreatius que de vegades no inclouen la comprensió de les mirades «interiors». Unes i altres mirades només es poden entendre si es comprèn que hi ha factors emocionals, i no només materials, que intervenen de manera desigual a conseqüència d’aquesta distinció.

Encara que Daugstad no ho expressi en aquests termes, assumir aquest fet no implica acceptar que uns o altres agents puguin tenir més o menys disposició a modificar l’espai en un sentit determinat, o que unes mirades (conformadores de diferents imatges) siguin prioritàries sobre d’altres. Només cal ressaltar que és un element que cal tenir en compte per comprendre les diferents posicions i, a partir d’aquí, crear les condicions per a un diàleg fructífer.

Després d’identificar els actors socials implicats, i de tipificar-los com a dipositaris de mirades internes o externes i d’entendre la naturalesa dialèctica del sistema de relacions que s’estableix entre si, és el moment d’aprofundir en la comprensió de les diferents maneres de mirar, atès que aquests són els autèntics productors de les imatges paisatgístiques

Daugstad proposa llavors tres dimensions que cal avaluar al’hora d’analitzar cada mirada:

a) L’atenció als valors i els requisits que s’associen al paisatge.

b) Els mitjans a través dels quals es produeix l’experiència del paisatge.

c) Les expectatives sobre l’evolució futura del paisatge.

L’exploració de cadascuna d’aquestes dimensions exigeix l’articulació d’estratègies metodològiques que combinin la recopilació de dades secundàries textuals i visuals (imatges publicitàries, notícies periodístiques, webs, blogs, comentaris a les xarxes socials, etc.) amb l’anàlisi de dades primàries textuals (obtingudes a través d’històries de vida, entrevistes en profunditat o grups de discussió).

3. Implicacions per a la gestió

Incorporar a la gestió de les platges un enfocament que tingui en compte la construcció social del paisatge requereix una perspectiva disposada a assumir la complexitat inherent a la interpenetració d’aspectes objectius i subjectius. La planificació basada en el desenvolupament d’indicadors per mesurar una sèrie més o menys detallada de variables es mostra útil per, per exemple, determinar la capacitat de càrrega d’una platja (sobre la costa de Tarragona es pot consultar el treball de Serrano et al., 2018). Però resulta insuficient a l’hora d’explicar la configuració d’un paisatge, encara més si aquests esforços de mesura serveixen per implementar polítiques d’acreditació (banderes blaves, etc.) que tenen com a objectiu últim afavorir l’atracció de turistes i satisfer les demandes dels qui fan un ús recreatiu de les platges (Lucrezi et al., 2016). Afirmar això no impedeix reconèixer la utilitat que tenen les enquestes realitzades amb prou independència per identificar i fer públics problemes de sostenibilitat ecològica advertits pels usuaris i invisibilitzats per les autoritats competents (un exemple il·lustratiu és el treball de González et al., 2021).

Si el paisatge se sustenta en aspectes simbòlics i subjectius, sovint carregats d’emocions lligades a les expectatives de prosperitat material de determinats grups, a motivacions expressives i recreatives i, també, a qüestions identitàries, aleshores les aproximacions quantitatives necessàriament s’han de complementar amb altres de qualitatives.

Esforços analítics com els fets per Sauer et al. (2022), dirigits a quantificar les valoracions dels usuaris de les platges catalanes a propòsit de les diferents opcions d’intervenció disponibles per a la regeneració d’ecosistemes costaners, són molt valuosos. Però no és només incloure l’anàlisi de la percepció social. Els qui apliquen enquestes orientades a mesurar l’opinió pública no solen tenir en compte que, en relació amb determinades realitats, l’opinió de tots els enquestats no val el mateix, ja que en molts assumptes la capacitat de les persones per organitzar-se i reivindicar les seves peticions col·lectivament varia de manera ostensible.

És a dir, la formació dels paisatges no està exempta d’unes dimensions polítiques: la definició de què és una vista susceptible de ser catalogada com un paisatge (i després, de com actuar-hi) no és habitual que se sustenti en consultes democràtiques populars, sinó en l’acció organitzada de grups amb objectius concrets.

La gestió racional de qualsevol procés requereix la presa de decisions basada en informació tan veritable com sigui possible. Per això els actors amb responsabilitats en la planificació de l’espai públic se senten més còmodes manejant dades estadístiques. Però, per poder comprendre els mecanismes que intervenen en la formació de les imatges paisatgístiques, és inevitable considerar la informació qualitativa. En un primer moment, aquesta decisió pot transmetre la sensació d’endinsar-se en termes complexos (d’ambigüitat i incertesa), encara que, a continuació, i si es combina adequadament amb les dades quantitatives, ofereix la possibilitat d’adquirir un coneixement més profund i holístic de la realitat sociocultural que envolta les platges.

Aquest coneixement és essencial per facilitar la creació d’espais per incloure-hi els diferents grups implicats, facilitar l’intercanvi d’arguments i projectar acords realistes al voltant dels usos de l’espai.

L’argument aquí exposat aborda el paisatge com el resultat d’un procés de construcció sociocultural i polític en què diverses mirades produeixen diferents interpretacions d’una mateixa realitat material; en aquest cas, l’ecosistema del qual formen part les platges. Per tant, les intervencions sobre aquesta realitat han de coordinar-se en diversos fronts:

a) Un d’evident fa referència a l’aplicació d’instruments cientificotècnics i juridicoadministratius que permetin protegir i, quan sigui necessari, regenerar aquests ecosistemes, pertorbant en la menor mesura possible l’entorn natural i, d’aquesta manera, el seu paisatge.

b) Una altra línia d’acció exigeix l’aplicació de tècniques de recerca social per identificar els significats constitutius de cada mode de veure, entenent les claus que els expliquen. Així, els paisatges i els significats que els són atribuïts també seran objecte de protecció.

c) Per això, cal implementar metodologies de participació adreçades a facilitar la comunicació positiva entre les parts interessades (societat local, empresariat, administració pública i turistes) i, finalment, delimitar el camp d’accions legítimes.

Al final, i com passa amb moltes altres situacions, els desafiaments desemboquen en la recerca d’un equilibri inestable entre l’harmonia estètica (inherent a la mateixa idea de paisatge) i les inèrcies econòmiques que fan funcionar les societats capitalistes. Plantejat d’una altra manera, es tracta de dilucidar la manera com respondre les preguntes: quin tipus de relacions volem establir amb la naturalesa?, i quins són els límits de la seva explotació mercantil? Si s’aconsegueix arribar a acords sobre com fer front a aquestes qüestions, serà més fàcil concretar objectius específics i establir les pautes que orientin la reorganització dels ecosistemes i, per extensió, la gestió dels paisatges.

Bibliografia

Carlisle, S. i Jones, E. (2012). The beach enclave: A landscape of power. Tourism Management Perspectives, 1, 9-16.

Daugstad, K. (2008). Negotiating landscape in rural tourism. Annals of Tourism Research, 35(2), 402426.

Falco-Mammone, F. (2005). Beach images: meaning, measurement and management. PhD thesis, James Cook University. https://researchonline.jcu.edu.au/11834/

Gieryn, T.F. (2000). A space for place in Sociology. Annual Review of Sociology, 26, 463-496.

González, S.A.; Loyola, D., i Yañez-Navea, K. (2021). Perception of environmental quality in a beach of high social segregation in northern Chile: Importance of social studies for beach conservation. Ocean & Coastal Management, 207, 105619.

Huit, R. i Mantecón, A. (2017). La clave es el paisaje. Explorando alternativas al turismo de masas. Arbor, 193(785), a397.

Lucrezi, S.; Saayman, M., i Van der Merwe, P. (2016). An assessment tool for sandy beaches: A case study for integrating beach description, human dimension, and economic factors to identify priority management issues. Ocean & Coastal Management, 121,1-22.

Mantecón, A., Puertas-Cañaveral, I., i Álvarez-Sousa, A. (2019). Introducción: turismo y modernidad. En: A. Álvarez-Sousa, A. Mantecón e I. Puertas-Cañaveral (Eds.) Sociología del turismo. Madrid: CIS, 7-28.

Martín, Xavier (2018). Arquitectura del turismo informal. El camping como modelo de ocupación temporal en el paisaje litoral de Catalunya. Universitat Ramon Llull. https://www.tdx.cat/handle/10803/662813#page=1

Palacio-Buendía, A. V., Pérez-Albert, Y., i Serrano, D. (2021). Mapping Landscape Perception: An Assessment with Public Participation Geographic Information Systems and Spatial Analysis Techniques. Land, 10, 632.

Roca, E.; Villares, M., i Fernández, E. (2011). Dealing with conflicts between conservation and socioeconomic activities. A social perception study in the Costa Brava, Spain. Littoral 2010, 13002.

Sauer, I., Roca, E., i Villares, M. (2022). Beach Users’ Perceptions of Coastal Regeneration Projects as An Adaptation Strategy in The Western Mediterranean. Journal of Hospitality & Tourism Research, 46(3), 418-441.

Serrano, D., Jurado, J., Pérez, M.Y., i Bonfill, C. (2018). The Beach Crowding Index: A Tool for Assessing Social Carrying Capacity of Vulnerable Beaches. The Professional Geographer, 70(3), 412-422.

Tello, E. i Garrabou, R. (2007). La evolución histórica de los paisajes mediterráneos: algunos ejemplos y propuestas para su estudio. En V. Paül i Carril, i J. Tort i Donada (Coords.), Territorios, paisajes y lugares. Asociación de Geógrafos Españoles, 19-64.

Urbain, J.D. (2002). Sur la plage. Payot & Rivages.

Villares, M.; Roca, E.; Serra, J., i Montori, C. (2006). Social Perception as a Tool for Beach Planning: a Case Study on the Catalan Coast. Journal of Coastal Research, 48, 118-123.