Les noves platges híbrides

José Antonio Donaire i Benito

Per a què serveix una platja? Què s’hi pot fer?

Quan pensem en una platja, ens imaginem turistes estirats a la sorra, descansant en les hamaques disposades en una retícula, o jugant amb raquetes al costat de l’aigua. De fet, planifiquem les platges d’acord amb aquesta idea.

Per això, durant l’estiu s’organitzen les boies, els serveis, la neteja o la seguretat amb la màxima diligència, pensant en els turistes passejant per la riba o llegint un diari francès en una hamaca resguardada del sol.

I durant l’hivern, les platges són espais buits i un xic abandonats, una mena de parèntesi entre temporada i temporada.

Passar un matí d’agost en una platja del Mediterrani és una pràctica social relativament recent. De fet, el bronzejat ha estat històricament un estigma social de les classes treballadores; i la pell blanca, un indicador de l’estatus elevat. Les primeres ciutats turístiques se situen en les aigües fredes del nord i la immersió a l’aigua (breu) era considerada més una activitat terapèutica que no pas lúdica.

És a partir dels anys cinquanta que les platges del sud esdevenen els principals centres turístics de les classes mitjanes d’Europa i d’Amèrica i s’inicia l’era del turisme modern. El turisme fordista basat en les tres esses (sun, sea i sand) ha estat un dels principals processos socials dels darrers quaranta anys en el món occidental.

Hi ha quatre factors que probablement alteraran el model clàssic del turisme fordista. En primer lloc, la societat ha pres consciència del risc de la sobreexposició al sol, i el bronzejat ha perdut, parcialment, el seu estatus de salut i vitalitat.

En segon lloc, els primers símptomes del canvi climàtic donen lloc a un increment de la temperatura i, per tant, a una reducció del confort tèrmic; a poc a poc, les estacions intermèdies assoliran més importància i l’estiu pot acabar sent una estació poc propícia per a exposicions llargues a l’exterior.

En tercer lloc, els hàbits dels visitants han variat progressivament i valoren de forma creixent les activitats i experiències que trenquen amb les pràctiques homogènies del fordisme.

En darrer lloc, les fronteres clàssiques entre residents i turistes s’estan diluint i ara les platges (i els espais turístics) són ocupades per usuaris de tota mena.

En aquest capítol, tractarem els dos darrers canvis: els nous usos socials de les platges i els sistemes de relació social de les platges.

1. Els usos socials de les platges

Tornem a la pregunta inicial:
per a què serveix una platja? Se n’han identificat vuit usos o categories d’activitats.

a. L’ús passiu. L’ús més freqüent encara avui, el que fàcilment s’associa amb les platges d’aigües calentes és l’ús passiu.
Les platges són espais per no fer gaire cosa: descansar, llegir, adormir-se, imaginar, i més recentment revisar els darrers vídeos de TikTok o les imatges estiuenques d’Instagram. La platja és el lloc per no fer res, que és un curiós oxímoron. Però no s’ha de subestimar el valor de l’activitat passiva a la platja. En una societat accelerada, en què cada moment ha de tenir un significat i una utilitat, les platges actuen com a contrapunt en les quals es pot literalment no fer gairebé res. Hi ha una recompensa invisible: el bronzejat que actua com un marcador de les vacances, tot i que, com s’ha dit aquí, les recomanacions sanitàries n’estan devaluant a poc a poc el valor social.

b. L’ús esportiu. Les platges són també una oportunitat per dur a terme una activitat física o esportiva, sigui a la plataforma d’aigua o a la plataforma de sorra.

Entre les primeres, hi ha la natació, el busseig i totes les activitats nàutiques; entre les segones, les més importants són la gimnàstica i musculació (d’inspiració californiana) i els jocs de pilota (importats de les platges brasileres). Hi ha un munt d’associacions esportives, centres i clubs que afavoreixen la pràctica esportiva en aquests espais, i una part de les platges està destinada a aquestes activitats.

Com tots els espais naturals i oberts, les platges són una invitació a l’activitat física, un contrapunt a les vides sedentàries dels usuaris.

c. L’ús terapèutic. Relacionat amb l’anterior, la platja històricament ha estat associada al benestar. Els primers banys de mar estaven relacionats amb la consideració social que el «mar sana», i durant decennis viure a prop del mar havia estat una recepta habitual contra els problemes respiratoris. No hi ha encara estudis prou sòlids per demostrar els efectes beneficiosos del mar, però hi ha un cert consens que actua positivament en les afeccions d’asma, en el sistema vascular i que té efectes positius en l’ansietat. També comencen a publicar-se evidències empíriques sobre els efectes positius de la platja en la salut mental, l’equilibri emocional i la felicitat. El projecte europeu Bluehealth estudia aquesta correlació.

d. L’ús flâneur. Flâneur és un concepte molt relacionat amb el desenvolupament de les activitats turístiques a l’Europa del segle XIX i de principis del segle XX. Els primers centres turístics situats en les ciutats costaneres d’aigües fredes o en les àrees de muntanya crearen equipaments i espais per a la interacció social. El passeig de mar és una invenció turística que afavoreix la pràctica del flâneur: Passejar sense cap altre objectiu que veure i ser vist. Més que les platges, les plataformes longitudinals davant de les platges s’han convertit en l’epicentre d’aquesta pràctica social tan important en les estades turístiques.

e. L’ús liminar. Els antropòlegs han demostrat el valor liminar que tenen els espais turístics. Els visitants relaxen els seus codis socials i alteren el rigor de les pràctiques quotidianes: el vestuari, els horaris, les pràctiques socials són transgressores, i els visitants consideren que poden sortir dels límits que marquen els codis d’origen.

Les platges són espais associats a aquesta sensació de transgressió: consum d’alcohol, consum de drogues, festes nocturnes, sexe ocasional, activitats lúdiques… En alguns moments s’ha incorporat una quarta essa a les tres esses del turisme litoral, la de sex, que és una forma més de transgressió dels codis d’origen.

f. L’ús natural. Les platges són, abans que res, espais naturals. Certament, se n’han modificat de manera sensible les condicions naturals: s’ha imitat l’aportació de sediments que alimenten el sorral, s’han alterat els processos dunars i s’han eliminat habitualment les formes de vegetació d’aquests espais. La proximitat dels centres urbans i l’ocupació de l’espai de platja amb diversos serveis crea escenaris artificials, en els quals s’han modificat de manera molt significativa les condicions naturals dels espais. Tot i això, dels 596 trams de platja catalogats a Catalunya, més del 40 % són platges naturals. Això permet que els visitants puguin tenir una relació amb l’espai similar a la que es dona en altres espais naturals del país. Les platges també poden ser connectors que es relacionen amb els corredors verds de les ciutats litorals.

g. L’ús social. La platja és un espai de trobada que actua com si fos una plaça, un espai públic de relació. En un entorn urbà en el qual s’han incrementat els processos de privatització de l’espai públic, les platges són espais oberts molt aptes per a la relació entre visitants o per al contacte entre locals i visitants. Això desencadena una sèrie d’activitats secundàries, com les gastronòmiques (és un espai on podem dinar plegats), les ludicofestives (amb una guitarra o una partida de rol), les familiars o les comunitàries (en què els membres d’un determinat col·lectiu, a tall d’exemple els membres d’una regió de l’Equador, es troben i interactuen).

h. Ús patrimonial. Els espais de platja han estat històricament espais de memòria. La relació entre les ciutats i el mar ha confi-gurat l’imaginari urbà, a partir de les seves històries: batalles, catàstrofes, aprofitament del mar, espais de conflicte, zones de misèria, espais simbòlics…

En les rutes turístiques urbanes, la platja és una frontera i no hi ha una narrativa coherent sobre la forma com històricament s’ha relacionat la ciutat amb el mar. Malgrat que la història de les ciutats portuàries ha entrat i sortit per les platges, els visitants no poden accedir a les narratives que amaguen aquests espais.

El gràfic següent mostra l’evolució futura dels diversos usos que es donen a les platges del país. És fàcil intuir que els usos clàssics continuaran sent els més rellevants, però perdran un pes relatiu, mentre que els nous usos assoliran una importància creixent. Per tant, les platges seran espais híbrids, amb moltes funcions que poden arribar a conviure simultàniament i que exigiran noves formes de gestió, nous equipaments i serveis i també una nova dimensió temporal.

Probablement, els vectors esportiu i terapèutic són els que tindran un recorregut més llarg perquè hi ha una demanda creixent d’aquestes activitats.

És possible també que les funcions socials s’incrementin pel valor que s’està donant a les relacions interpersonals. Els usos natural i cultural seran rellevants en alguns espais i poden ser la marca d’identitat d’algunes platges.

Gràfic 1. Valors actual i potencial dels usos socials a les platges

2. Els usuaris de les platges

Els espais de platja han estat essencialment espais ordenats, dissenyats i organitzats per al consum dels turistes. I les platges continuaran sent un actiu turístic de primer ordre. Però les ciutats turístiques han esdevingut també ciutats consolidades, amb una forta capacitat d’atracció no només de residents, sinó també de serveis, activitats econòmiques i nous equipaments. El gràfic 2 mostra l’evolució de la població en algunes de les principals localitats turístiques del litoral i evidencia el fort creixement de la població resident en tots els casos.

a. Residents. Com ja s’ha comentat, un dels canvis més significatius de la demografia en les ciutats turístiques del litoral és l’increment del nombre de residents. Els residents de llarga durada són el gruix de les persones que ocupen l’espai residencial en els mesos de temporada baixa. Poden estar vinculades o no a l’activitat turística, perquè les economies d’aquestes ciutats tendeixen a diversificar-se.

Com que hi viuen tot l’any, poden relacionar-se amb l’espai de platja tant durant la temporada estival com durant la temporada baixa.

Els residents donen un pes significatiu a la seva funció social, que s’anirà incrementant amb el pas del temps. També guanyaran pes les funcions relacionades amb el benestar. Les platges han de ser considerades un equipament més de la ciutat, com els equipaments sanitaris o esportius, cosa que afavorirà la qualitat de vida dels residents. És probable que les funcions clàssiques de les platges perdin importància en aquest col·lectiu. Pels residents de llarga durada, la platja serà, per tant, una extensió més de l’oferta d’espais i serveis públics de la ciutat.

b. Noves mobilitats. Les noves formes de mobilitat faciliten l’atracció de persones que fan estades llargues amb una voluntat no permanent, de manera que no es poden considerar turistes. És el cas dels nòmades digitals, els teletreballadors, les persones que fan una estada sabàtica, els jubilats que se situen temporalment en un espai del litoral… La creixent mobilitat de persones en un context de noves formes de treball i noves relacions socials afavorirà que les destinacions litorals (amb una bona reputació) esdevinguin ciutats atractives per a aquests nous perfils. I és lògic: si els teletreballadors o els jubilats tenen la capacitat d’instal·lar-se en qualsevol espai, per què no fer-ho en aquells espais que consideren atractius i que fins ara només en podien gaudir durant uns quants dies en la temporada turística? Aquest és un dels vectors de canvi més rellevant de les destinacions litorals en les pròximes dècades.

El mar és un dels atractius fonamentals de les noves mobilitats. Per la qual cosa, caldrà redissenyar la gestió de les platges tot considerant les necessitats d’aquests nous usuaris. És molt probable que aquests perfils d’usuaris valorin positivament els usos esportius i terapèutics, perquè la qualitat de vida és molt valorada entre aquest collectiu i la salut n’és un factor clau. Ja que els atractius de l’espai n’expliquen el desplaçament, tot allò que el posa en relleu (com els atributs i culturals) serà molt més valorat que no pas les funcions clàssiques del turisme fordista. Els primers estudis sobre aquests usuaris mostren dificultats de socialització, de manera que els espais de relació poden tenir un paper rellevant per resoldre aquest buit.

Gràfic 4. Valors actual i potencial dels usos socials a les platges per les noves mobilitats

c. Turistes recreacionals. El turisme recreacional ha perdut pes relatiu en les dues darreres dècades. Tots els indicadors mostren un creixement de les activitats de caràcter cultural, lúdic, esportiu, natural o social que complementen (i de vegades substitueixen) la pràctica del turisme de sol i platja. Tot i això, el turisme clàssic perviurà perquè en una societat accelerada i tensa, les platges clàssiques actuen com a contrapunt necessari.

Determinades puntes de treball, de tensions personals, de sobrecàrrega emocional són compensades amb el contrapès del turisme recreacional.

Lògicament, les pautes d’ús del turisme recreacional s’aproparan molt a les funcions tradicionals. Així i tot, és possible que es redueixi parcialment el pes relatiu de les activitats passiva i liminar, amb un increment més gran dels nous usos, especialment la funció social i tot el que està relacionat amb el benestar.

Gràfic 5. Valors actual i potencial dels usos socials a les platges pels turistes recreacionals

d. Nous turistes. El model turístic català es caracteritza per la convivència entre els perfils turístics recreacionals i nous perfils, en els quals s’incorporen atractius culturals, festius, gastronòmics, esportius…

La platja és un element més d’un catàleg de recursos i productes que donen lloc a una activitat turística més activa que no pas la dels turistes. Tradicionalment, les destinacions han associat les activitats recreacionals amb la platja i la resta de productes en la primera, segona i tercera corona.

El canvi de paradigma és la incorporació de nous usos també a les platges.

Com ja s’ha comentat, les platges poden ser un recurs al servei dels productes culturals (centres d’interpretació, living history, visites guiades, museus relacionats amb l’espai litoral…), productes naturals (senders, camins, visites guiades pels espais costaners, observació de la fauna…), productes esportius, o productes vinculats al benestar (passejades arran de mar, ioga, meditació, formació en salut personal, taitxí…). La falsa dicotomia entre el turisme de sol i platja i el turisme actiu ha de donar lloc a un nou model en el qual la platja és un recurs fonamental del catàleg de nous productes de les destinacions litorals.

Gràfic 6. Valors actual i potencial dels usos socials a les platges pels nous turistes

La gestió de les platges híbrides es basarà tant per ampliar el catàleg d’usos tradicionals per a nous usos com per ampliar el rang de demanda, dels turistes clàssics als nous usuaris.

No es tracta, doncs, d’un procés de substitució, sinó d’un procés d’ampliació i increment de la complexitat. Aquest model de platja híbrida necessita una gestió integrada, que tingui en compte la capacitat de càrrega de l’espai, que es basi en criteris de flexibilitat i adaptació, i que faciliti els espais de trobada i de relació entre els grups d’usuaris.

3. Les platges, espai de relació i intercanvi

Els espais turístics han estat massa freqüentment espais duals: la població i els turistes s’han dividit l’espai i han separat els seus llocs d’interacció. Els turistes es troben amb els turistes (i amb els prestadors de serveis locals) en el front turístic, mentre que els residents es relacionen en l’espai de darrere lluny de la mirada voyeurista dels visitants. La platja és un dels pocs espais en els quals és possible l’intercanvi i la relació entre els diversos usuaris. I aquest és probablement el principal repte de les platges del futur: afavorir els mecanismes de relacions interpersonals entre els diversos usuaris de l’espai. Vegem de quina manera els diversos usos poden afavorir la relació entre els usuaris de l’espai.

a. L’ús passiu. L’ús passiu és l’activitat menys propícia a la interacció. El turisme recreacional té un caràcter relativament individual (o grupal), en el qual cada persona és una bombolla aïllada en el seu temps de descans. Per això, tradicionalment el turisme de sol i platja no ha afavorit espais de relació.

b. L’ús esportiu. L’esport és un dels mecanismes més rellevants per a les relacions socials. Els esports d’equip, la pràctica esportiva en grup i l’aprenentatge en comú són algunes de les iniciatives que poden posar en contacte residents, noves mobilitats i turistes. A banda, l’esport afavoreix les relacions intergeneracionals i és un llenguatge universal, que supera les barreres culturals i idiomàtiques.

c. L’ús terapèutic. Les diverses vies per convertir les platges en espais de salut afavoreixen la trobada entre grups diversos. Per exemple, les activitats adreçades a persones amb un alt grau d’ansietat poden estar adreçades a alguns membres de la població local, teletreballadors nouvinguts, turistes recreacionals que intenten superar una punta d’estrès o nous turistes.

d. L’ús flâneur. L’activitat de flâneur és poc propícia a la interrelació; es basa en una actitud voyeur: passejar sense rumb definit i observar la vida urbana. Així i tot, les intervencions en el mobiliari i en l’urbanisme poden afavorir punts de trobada: miradors, parcs infantils, graderies, glorietes, zones ombrívoles…

e. L’ús liminar. L’ús liminar està perdent progressivament la seva funció perquè les ciutats denses no toleren pràctiques socials transgressores.

El pas de les ciutats turístiques a les ciutats ha anat acompanyat de més rigidesa en les normes i en les pràctiques socials, i això està limitant la seva influència. Tanmateix, l’atmosfera oberta i cosmopolita de les ciutats turístiques afavoreix un espai més tolerant que els espais d’origen, de manera que determinats col·lectius poden associar els espais de platja als escenaris de relacions entre col·lectius, com en el cas de Sitges.

f. L’ús natural. Les pràctiques de turisme natural no són habitualment un mecanisme per a la relació entre grups o col·lectius, si bé determinades activitats (visites guiades, senders, centres d’interpretació…) poden afavorir aquesta interacció.

g. L’ús social. Per definició, l’ús social és la funció essencial d’interrelació entre els individus: la platja esdevé essencialment una mena d’àgora en la qual es porten a terme activitats basades en la relació entre els individus. Aquesta funció de les platges esdevé una de les que permeten més capacitat de creixement i una de les principals oportunitats per connectar col·lectius que no troben espais d’interacció adients. Això exigirà repensar la gestió de la platja, els seus equipaments i també els horaris d’ús. Les platges haurien de ser actives en horari nocturn i també en temporades mitjanes o baixes.

h. L’ús patrimonial. Com en el cas del turisme natural, l’ús patrimonial no afavoreix les relacions interpersonals, si bé es poden potenciar activitats que ajudin a generar aquesta interacció.

Les platges han estat el principal motor turístic del litoral català. Catalunya ha estat una de les destinacions líders a escala europea en el turisme relacionat amb les estades recreacionals en els espais litorals, de manera que el turisme fordista està molt vinculat al model clàssic de les tres esses. Totes les veus que han augurat la fi d’aquest model topen amb la realitat, ja que estiu rere estiu les ciutats costaneres reinicien la seva activitat centrada en la capacitat d’atracció que tenen les platges. L’anunci de la fi del turisme de platja i l’adveniment d’un nou turisme és un auguri que sembla desconnectat de les pràctiques socials dels turistes contemporanis.

Això no vol dir que res no canviarà. Hi ha tres factors de transformació que operen de forma simultània en aquest escenari. En primer lloc, el catàleg d’usos de les platges tendeix a ampliar-se progressivament: les platges són espais en els quals es poden dur a terme moltes més activitats que en el model tradicional.

En segon lloc, el perfil dels usuaris s’està ampliant. Si el turisme clàssic s’ha basat en un ús tradicionalment turístic de les platges, ara les platges estan també ocupades pels residents, pels primers casos de nova mobilitat i pels nous turistes. Això exigeix una gestió més complexa d’una platja al servei de perfils diversos, amb interessos i necessitats no sempre coincidents.

El tercer vector de canvi és la necessitat de transformar l’espai de platja en un espai de relació, en un entorn d’intercanvi entre els diversos grups. Aquesta nova platja híbrida necessita un nou sistema de gestió, nous equipaments, nous professionals, nous indicadors i noves pràctiques.

La falsa dicotomia entre nou turisme i turisme de sol i platja ha de ser substituïda per una nova dicotomia entre la platja tradicional i la nova platja híbrida, que és l’epicentre del nou model social i econòmic de les destinacions litorals.