El canvi climàtic en les destinacions de litoral

Com tots els conceptes geogràfics, el litoral inclou la descripció geogràfica del lloc, amb la corresponent orografia, geologia, clima, paisatge i fauna, però també les seves infraestructures, tramat urbà i industrial, sense oblidar l’activitat econòmica que s’hi porta a terme.

El mateix concepte de litoral queda més imprecís segons l’ús al qual es fa referència. Mentre que el concepte d’esports marítims queda circumscrit a la línia de la costa, quan es parla de turisme, pot incloure també les platges, els paratges paisatgístics, poblacions i llocs d’interès cultural o de lleure que estiguin situats a curta distància de la costa.

L’experiència turística, fins i tot la basada en sol i platja, també concentra el seu interès en la gastronomia, en els esports, en el lleure i en les experiències culturals, i els nous corrents socials que donen valor a la sostenibilitat i el producte de proximitat; tots fan que la suma dels factors esmentats la conformin i en resultin condicionats pels canvis en el clima i el paisatge, que evolucionen molt ràpidament des de l’arribada del segle XXI.

Quan es parla dels efectes del canvi climàtic en el sector turístic de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre s’ha d’obrir la mirada no només a canvis de les temperatures previstes i de la precipitació, sinó que també cal anar més enllà en la modificació de la morfologia canviant del seu litoral i del paisatge. La intel·ligència en la gestió i la planificació futura del recurs turístic demana veure també l’evolució del clima i el paisatge en altres indrets turístics que poden atraure els visitants habituals d’aquí, amb una visió global però ordenada per prioritats que es puguin abordar també de forma ordenada.

Un aspecte que sovint queda fora de la planificació dels plans generals és la informació a la societat i la seva participació en a necessària adaptació als canvis, les resistències i la capacitat de paralització de projectes futurs que poden exercitar.
La societat actual, amb les xarxes socials i els moviments associatius i polítics, configura una democràcia molt horitzontal que no es pot dirigir només des de les elits ben informades, ni tan sols des del poder polític o econòmic. El conjunt de la societat té una capacitat molt alta de paralització dels canvis, encara que siguin necessaris per a la seva seguretat física, econòmica o alimentària i energètica, des del punt de vista de tècnics qualificats. Cal una forma de govern complexa a causa del gran nombre de factors i de punts de vista implicats, fins i tot de les incerteses que s’hi involucren. La nostra societat està acostumada culturalment a respondre a les adversitats un cop ja han passat, i a protegir-se per si es tornen a repetir. Les desgràcies són sovint l’empenta que ens impulsa a actuar.

Quan es tracta de prendre decisions que afecten la nostra vida actual, basant-se en hipotètiques projeccions de futur, les resistències i la capacitat de paralització augmenten comprensiblement, i el consens mínim es fa més difícil. La gestió d’aquesta complexitat demana una informació multidireccional, en la qual totes les parts implicades poden expressar opinions i participar en el procés. La dificultat i, de nou, la complexitat, es donen perquè una part dels participants no seran persones informades, ni tan sols amb cap mena de criteri tècnic, per la qual cosa la gestió per a qui ha de prendre decisions esdevé dificultosa. La robustesa d’una governança complexa i informada es mostrarà en la presa de decisions factibles i que no paralitzaran.

Finalment, en aquesta introducció, el coneixement i la certesa sobre els efectes concrets del canvi climàtic sobre el territori i en la nostra vida de cada dia ha anat en augment i millorant al llarg dels últims trenta anys (Molina & Abadal, 2021).

Les projeccions més probables sobre el canvi climàtic no porten bones notícies, en general; no es tracta de projeccions que siguin catastròfiques, però sí que provocaran, i ja estan provocant, canvis que afecten negativament la vida i les propietats d’algunes persones i sectors de la societat. Cal tenir en compte el dol per les pèrdues que provoquen i els temors que generen sobre el futur, amb tots els sentiments de negació, d’irracionalitat i descontentament associats a processos de pèrdua i dolor.

2. Projeccions

Les projeccions climàtiques existents per a la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, disponibles amb més detall, malgrat que encara no inclouen la ciència més recent que ha emergit en el sisè informe del canvi climàtic de l’IPCC (IPCC 2022), són les que elaboren el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) (ESCAT, 2020). També hi ha disponibles projeccions de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) en el marc del Pla d’Adaptació al Canvi Climàtic (PNACC) (Rodríguez & Gutiérrez, 2018) i també diversos articles, aquests sí amb la ciència més recent, dels projectes Rutes d’adaptació al canvi climàtic a la zona mediterrània. Superant els límits de l’adaptabilitat (M-CostAdapt, 2022), o a Climate and Environmental Change in the Mediterranean Basin – Current Situation and Risks for the Future (MedECC, 2022)

El detall de les dades i projeccions està disponible en els webs de les institucions referides que consten a la bibliografia; en aquest text s’intentarà fer un resum dels factors generals que més afectin la nostra àrea d’interès. El procediment que cal seguir serà: primer, enumerar els canvis més probables projectats per a la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre i les capacitats de mitigació. Després, les projeccions per a altres zones d’interès turístic que puguin ser competidores. Finalment, apuntarem debilitats i fortaleses i possibles estratègies d’adaptació.

Sensibilitat augmentada de l’àrea mediterrània

L’àrea del Mediterrani i les zones polars són, segons el sisè informe de l’IPCC, les que mostren més clarament i més ràpida els efectes del canvi climàtic.

També les que tenen una sensibilitat més alta del que pronostiquen els models. Segons l’informe, quan es parla d’un augment de 2 graus de mitjana al planeta, a la zona mediterrània cal incrementar-hi un grau més. També, pel que fa a precipitacions, la zona del Mediterrani és la que manifesta una tendència més clara en les modelitzacions a una reducció de les precipitacions.

Un altre dels punts importants del sisè informe de l’IPCC per a l’àrea mediterrània és la constatació que l’augment de les temperatures associat al canvi climàtic pronosticat ja ha emergit, és a dir, que les temperatures «rècord» que hem assolit últimament seran normals i es repetiran de forma regular a partir d’ara.

Temperatura

La tendència que ja es nota a temperatures més altes, des de principis del segle XXI, ja és una manifestació del canvi climàtic que no revertirà, i que s’incrementarà els pròxims anys. La Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, la major part de les nits dels mesos d’estiu, tenen temperatures nocturnes tropicals (per sobre dels 20 graus) i moltes nits tòrrides (amb mínimes per sobre dels 25 graus), que augmentaran en els pròxims anys. Pel que fa a les temperatures diürnes, les Terres de l’Ebre són les que ja manifesten els valors més elevats, a partir del juny i fins al setembre, amb temperatures que freguen els 40 graus, i en algunes ocasions els superen, especialment durant els mesos de juliol i agost.

A la Costa Daurada i al litoral de les Terres de l’Ebre, les temperatures entre juny i setembre superen sovint els 35 graus, fins i tot a la mateixa platja. El període de calor estiuenca dura d’aquesta manera uns quatre mesos, tot plegat fa augmentar el risc d’incendis forestals a la zona.

Les projeccions del Meteocat indiquen, també, l’increment d’aquesta tendència a allargar-se el període de calor estiuenca de maig fins a octubre en els anys vinents, de manera que les estacions de transició s’escurçaran significativament.

Precipitació

Les modelitzacions de precipitació són molt més imprecises que les de temperatura, i no mostren realment dades gaire concloents ni fiables, raó per la qual aquest apartat s’ha de prendre amb més precaució. Aquí enumerarem els resultats que mostren més fiabilitat estadística de les projeccions de Meteocat.

A gran escala, tots els models presenten una certa disminució de la precipitació a Catalunya per als pròxims anys, però no gaire acusada, que podria arribar al 10 % o 15 % en els pròxims vint anys.

Si es focalitza en les projeccions als diversos punts del territori a Catalunya, a la Costa Daurada no s’hi veu un canvi significatiu, i a les Terres de l’Ebre hi ha un increment en la precipitació, especialment en els mesos hivernals. Al Pirineu, que és d’on prové la major part de l’aigua de boca i de subministrament al sector turístic i a la població, no s’hi veu un canvi rellevant; pel que fa a disponibilitat d’aigua, doncs, no sembla que hi hagi dificultats en els pròxims anys, sempre que no se n’augmenti de manera significativa el consum.

L’augment de les precipitacions a les Terres de l’Ebre es pot associar, com ja passa últimament, a l’increment de situacions de temporals hivernals, que van acompanyats de temporal marítim. L’increment de la precipitació en aquesta part del territori no aportarà un augment de l’aigua disponible per a subministrament, almenys amb les infraestructures actuals, però sí que pot fer canviar alguns usos agrícoles i de l’aqüicultura.

Les projeccions també mostren que les ratxes seques, sense precipitació, seran més llargues i més freqüents, amb la qual cosa els temes de la seguretat en el subministrament d’aigua guanyaran importància, i les infraestructures associades a aquesta necessitat primordial per al sector turístic s’haurien de convertir en una prioritat a curt termini.

Si s’obre el focus a la resta de la península Ibèrica, les projeccions d’Aemet mostren una marcada disminució de la precipitació al sud peninsular, que pot arribar al 40 % en zones ja àrides. Aquest estrès de subministrament hídric en altres zones altament turístiques i agrícoles farà que hi hagi situació de conflicte o d’estrès pels usos i subministrament de l’aigua del riu Ebre. També provocarà un efecte en la reputació sobre la manca d’aigua a la península Ibèrica, que s’estendrà a tot el territori, contra la qual caldrà lluitar.

Totes les accions encaminades a planificar el recurs aigua, i a diversificar-ne la procedència, haurien de ser una prioritat a curt termini. Això inclou la reutilització i la dessalinització com a noves aportacions d’aigua de subministrament, i assegurar la circularitat de l’aigua a dins del territori. També i de forma molt evident, cal incentivar l’estalvi utilitzant tecnologia apropiada per a piscines i serveis, i aigües de qualitats diverses per a usos no específics per a consum de boca. El fet de comptar amb una certa quantitat «d’aigua pròpia», que no depengui del subministrament, pot donar una independència i una garantia de servei als establiments en un futur en què hi hagi restriccions.

Platges i mar

La dinàmica de la sorra de les platges és canviant per la mateixa natura del material que les conforma, i depèn de molts factors; cal destacar els corrents marins i l’onatge, i les aportacions de sorra i material sedimentari com dels més importants. Els usos i el manteniment que se’n faci també són rellevants.

La disminució d’aportacions de sorra i els canvis en la línia de la costa amb les diferents infraestructures que s’hi han fet i els canvis en la dinàmica dels temporals i corrents marins i d’onades, fan canviar les platges; en molts casos les fan recular i empetitir. Aquesta tendència no sembla que hagi de revertir.

Pel que fa als efectes de les onades, com en tants d’altres, caldrà una col·laboració estreta entre la recerca científica i els qui han de prendre decisions i la societat en general per dissenyar solucions que siguin viables (Boqué Ciurana & Aguilar, 2020). Pel que fa a les platges que han reculat o desaparegut, no es preveu que de forma natural s’hagin de recuperar. Ja hi ha una evidència de pujada del nivell del mar que també accentua aquest efecte i que les projeccions climàtiques mantenen i accentuen per a les pròximes dècades.

Aquesta acció combinada de la dinàmica de la sorra i la pujada del nivell del mar, amb la de temporals que també s’estan intensificant, i el fet que en molts casos l’ocupació del litoral arriba a la mateixa línia de platja de bona part del litoral de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, fa que sigui molt complex i també costós dissenyar solucions d’enginyeria per protegir aquests espais, llevat de remeis puntuals, de resultat incert, com seria la protecció de platges amb la construcció de diversos tipus d’espigons, o barreres de roques a tall de mur d’abric contra les onades.

En els anys que venen, les infraestructures que estiguin més pròximes al mar continuaran patint-ne els efectes i en molts casos deixaran de ser viables.

El delta de l’Ebre està afectat, a més, per un procés de subsidència natural que l’enfonsa progressivament, sense una aportació de materials nous en forma de sediments que el vagi regenerant a causa de la presència dels embassaments (Vide, 2019). S’han proposat sistemes de bypass de sediments que podrien ser una bona solució a mitjà termini per ajudar a estabilitzar el procés d’enfonsament del Delta, però la primera línia de costa del Delta ha de lluitar contra les onades i la pujada del nivell del mar, i això farà irreversible el seu canvi en els anys vinents.

La temperatura mitjana del mar i de l’aigua costanera augmenta a raó de 0,32 graus per decenni, però l’anomalia als mesos d’estiu pot arribar a superar els 5 graus.

Aquests canvis i els seus efectes en el medi tindran també afectacions econòmiques i socials (Gerola et al., 2022). L’aigua del mar en superfície els mesos d’estiu i a l’inici de la tardor està molt més calenta del que era habitual fa només deu anys. Els efectes immediats d’aquesta situació és que el mar està simplement més calent, que a afectes de turisme de platja pot ser ben rebut pels usuaris, ja que asseguren un allargament de la temporada de banys, tant en la temporada de primavera, com la de tardor. De la mateixa manera, la pujada de la temperatura del mar fa que l’energia disponible per als fenòmens meteorològics s’incrementi i que aquests puguin augmentar d’intensitat i donar-se en èpoques de l’any diferents de les habituals (Sanuy et al., 2021).

També n’hi poden aparèixer de nous, de tipus tropical, com els que ja han tingut lloc en els últims anys. La tropicalització del Mediterrani farà que calgui adaptar les infraestructures i les edificacions, especialment amb elements que puguin sortir volant o desprendre’s en situacions de vent fort, perquè resisteixin aquestes situacions que, ben segur, seran més freqüents. Els temporals de llevant, que habitualment eren fenòmens propis de la tardor, ara es donen també a la primavera i a l’hivern, amb direccions del vent dominant diferents de les habituals, per la qual cosa els efectes en les platges i costes canvien. Tot fa indicar que aquesta situació continuarà. Els temporals seran més freqüents i més virulents i repartits al llarg de l’any, raó per la qual les infraestructures de platja s’hauran d’adaptar a aquesta situació. Entre els efectes de la pujada de la temperatura del mar també hi haurà la seva afectació a la fauna marina, i la pesca, i finalment en el producte gastronòmic que es podrà oferir als clients dels establiments.

Les tensions econòmiques per l’energia sembla que aniran en augment a causa de l’encariment dels preus dels combustibles fòssils per la dificultat cada vegada més gran en l’extracció i el refinament, i la pressió de la lluita contra el canvi climàtic; la mobilitat individual tendirà a disminuir. L’ús del transport públic o col·lectiu augmentarà com a opció de mobilitat personal, amb la qual cosa les decisions estratègiques que assegurin una bona connectivitat regional, nacional i internacional seran determinants a les zones turístiques. Enparticular,unabonaconnexiópertren,de baixa i d’alta velocitat, i un bon enllaç amb aeroports seran factors determinants.

La Costa Daurada i les Terres de l’Ebre estan ben situades pel que fa a qüestions de mobilitat col·lectiva, però la línia de tren més pròxima al mar està en situació de vulnerabilitat, sotmesa als temporals marítims i sense la protecció de la platja deixa de funcionar de forma segura força freqüentment. Les projeccions preveuen un increment d’aquestes situacions de falta de servei. Caldrà plantejar opcions de canvi d’ubicació dels trams més exposats de la línia, o de tot el traçat, tot i que aquests canvis poden portar tensions socials i polítiques que dificultin o paralitzin els canvis necessaris i perllonguin el problema de mobilitat. Una altra solució, possiblement, és el soterrament de trams o de la línia sencera, o la creació de túnels de protecció a les zones més exposades.

Les zones de platja en recessió a la Costa Daurada, així com les àrees més exposades del delta de l’Ebre no sembla que hagin de recuperar-se en el futur. En mitigació de canvi climàtic hi ha els conceptes de pèrdues i el de danys. Caldrà començar a interioritzar que algunes àrees del litoral entren en el capítol de pèrdues, i articular mecanismes que facilitin el cessament de l’activitat que hi ha en aquestes zones concretes i la seva futura planificació territorial.

La complexitat i la interdependència entre diversos sectors quan es parla de turisme, requeriran també el treball conjunt i la cooperació entre sectors a priori poc connectats. El sector de la pesca i de l’agricultura, i el vi, que són la font de les matèries per una gastronomia de qualitat i local, que confereix caràcter al turisme de qualitat, també hauran d’adaptar la seva producció, i fins i tot els seus productes, als canvis.

La competència per a l’adaptació de les infraestructures a les noves realitats augmentarà en els àmbits local, regional i estatal. Caldrà una acció coordinada com a Costa Daurada i Terres de l’Ebre, que treballi de manera conjunta per defensar i aconseguir les inversions i les execucions adients.

La gestió dels canvis necessaris, els abandonaments, les cessions o les noves decisions per a futurs guanys necessiten una petita empenta amistosa que permeti fer el primer pas.

Com en totes les accions de la vida: aprendre a caminar, anar en bicicleta, conduir, fins i tot saltar en paracaigudes, necessiten una empenta amistosa que doni la confiança necessària per emprendre el repte. Aquesta empenta per emprendre accions també li cal, a la societat, o a les administracions o l’acció política, i vol una informació millor sobre les possibles opcions i una visió clara de la realitat. Demana també l’acceptació de la complexitat de la gestió de les emocions, les pors i els dubtes, i la contrarietat i l’empipament que provoca qualsevol procés de pèrdua o dol. També la incertesa davant d’una nova situació.

La gestió i els processos d’elaboració i de decisió per la reducció i l’adaptació al canvi climàtic requereixen moltes d’aquestes petites empentes amistoses que s’han de donar des de tots els sectors de la societat, en la recerca del màxim consens possible.