Meritxell Roigé i Pedrola

Advocada i política catalana, és diputada al Parlament de Catalunya en les legislatures novena i desena i alcaldessa de Tortosa des del febrer de 2018. És llicenciada en Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra i diplomada en Dret Urbanístic i Immobiliari per la mateixa universitat. Havent cursat màsters d’estudis avançats en Administració i Dret per la Universitat Rovira i Virgili, és professora associada del Departament de Dret Públic d’aquesta universitat. Actualment, és vicepresidenta primera de la Diputació de Tarragona i presidenta del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona.

Salvador Anton i Clavé

Catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat Rovira i Virgili (URV), actualment és també director científic de l’àrea de Turisme d’Eurecat-Centre Tecnològic de Catalunya.

Investigador principal del grup d’investigació consolidat de la URV en Anàlisi Territorial i Estudis Turístics, ha estat visiting scholar de l’International Institute of Tourism Studies de la George Washington University (Estats Units), director i degà de l’actual Facultat de Turisme i Geografia de la URV entre 2002 i 2014, i coordinador del doctorat de Turisme i Oci d’aquesta mateixa universitat. L’objectiu de la seva activitat investigadora és analitzar les dinàmiques de canvi en les destinacions turístiques, els parcs temàtics i la globalització de l’oci, el paper del turisme en el desenvolupament local i regional i l’impacte de les noves mobilitats, així com de les noves tecnologies en el turisme i les destinacions.

Maria Abellanet i Meya

La Dra. Maria Abellanet Meya és presidenta i consellera delegada del CETT.
El CETT és el centre universitari internacional de formació, recerca i transferència de coneixement en turisme, hoteleria i gastronomia adscrit a la Universitat de Barcelona. El campus CETT integra el centre de formació, l’Hotel Alimara, Àgora BCN-Residència Universitària Internacional, CETT Corporate i BAS-Barcelona Academic Services. Doctora en Humanitats i Ciències Socials, graduada en Turisme i en Direcció d’Empreses, màster en Direcció Financera i en Gestió Administrativa, va rebre la Medalla del Turisme de la Generalitat de Catalunya en la categoria de millora del coneixement i la recerca aplicada al sector turístic el 2014.

Acumula una dilatada trajectòria professional i empresarial al capdavant del CETT, amb més de 35 anys d’experiència i dedicació al sector turístic en el triple vessant de la gestió, formació i participació activa en institucions i fòrums de reflexió.

Va liderar les Bases per a la gestió i promoció d’un turisme responsable i sostenible, projecte impulsat per l’Ajuntament de Barcelona (2015).

Actualment, és membre expert del Consell Turisme i Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, membre del Cercle de Turisme de la Diputació de Barcelona i membre de la Junta Directiva de Membres Afiliats de l’Organització Mundial del Turisme (OMT), entre d’altres.

José Antonio Donaire i Benito

Doctorat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de la Facultat de Turisme i investigador a l’Insetur, a la Universitat de Girona. Ha realitzat estades de recerca a les universitats de Tunis, Alberta, Mont-real i Atenes.

Ha estat director de l’Escola Oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya i director d’Insetur. Investiga els factors de canvi social i geogràfic del turisme, el turisme en els espais metropolitans, i els components del turisme cultural.

Ha estat diputat al Parlament de Catalunya i regidor de Promoció Econòmica de Sant Feliu de Guíxols.

Marc Grijalvo i Pujol

És doctorat en Turisme, Dret i Empresa per la Universitat de Girona i llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i Màster en Planificació i Direcció Turística.

A banda dels treballs de consultoria especialitzada en anàlisi, planificació, desenvolupament i promoció econòmica, és novel·lista i du a terme tasques de docència com a professor titulat a la Universitat de Girona i la Universitat Oberta de Catalunya.

Josep Maria Aguirre i Font

És professor agregat de Dret Administratiu de la Universitat de Girona (UdG). Llicenciat en Dret, postgraduat en Dret Urbanístic i doctor per la UdG amb la tesi «El règim jurídic de litoral català», amb la qual va obtenir la màxima qualificació acadèmica, apte cum laude per unanimitat, i el premi extraordinari de doctorat en Dret, Economia i Empresa 2013.

Autor de diverses publicacions sobre l’urbanisme i l’ordenació de litoral, ha treballat en la redacció de la Llei 8/2020, de 30 de juliol, de protecció i ordenació de litoral, una norma pionera a l’Estat que ha posat les bases d’una nova governança del litoral, i en l’avantprojecte de la llei de territori amb el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

És delegat del rector per a l’Administració Electrònica i la Transformació Digital a la UdG, vocal de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona i ha estat membre de la Comissió Mixta de Transferències EstatGeneralitat, secretari de la Facultat de Turisme de la UdG i coordinador del grau en Turisme de la UdG.

Raquel Huete Nieves

Professora titular al Departament de Sociologia i investigadora de l’Institut Universitari de Recerques Turístiques de la Universitat d’Alacant (UA), és directora del Grup d’Investigació en Gestió i Planificació Sostenible del Turisme de la UA.

Llicenciada i doctora en Sociologia per la UA i graduada en Turisme per l’Escola Oficial de Turisme de Madrid, fins a la seva incorporació a la Universitat va treballar en diverses empreses relacionades amb el sector turístic (agències de viatges i majoristes), fundacions dedicades a la gestió de l’educació superior i empreses de recerca social. També va ocupar el càrrec de directora general de Turisme de la Generalitat Valenciana. Les seves línies de recerca són la sostenibilitat social del turisme i la relació entre les migracions i el turisme.

Neus Martí i Sanz

És doctora en Ciències Ambientals i màster en Economia Ecològica i Gestió Ambiental, especialista en Avaluació de Polítiques Públiques en els àmbits de la sostenibilitat. Acompanya processos d’avaluació de plans i programes impulsats per l’Administració pública, entitats, centres de recerca i organismes internacionals en els àmbits de l’ampliació de capacitats, desenvolupament sostenible i igualtat de gènere, entre d’altres.

És col·laboradora externa de l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques de Catalunya (IVALUA). Ha estat cap de l’àrea de Qualitat i Avaluació Operativa de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya, professora associada del Departament d’Economia i Història Econòmica de la UAB, i docent del Màster en Desenvolupament Sostenible i Canvi Global de l’Institut de Ciències i Tecnologia Ambiental de la UAB, entre altres.

Natalia Bayona

Directora del Departament d’Innovació, Educació i Inversions de l’Organització Mundial del Turisme de les Nacions Unides (OMT), és professora en Govern i Relacions Internacionals de la Universitat de Colòmbia i Executive MBA per l’IE Business School. Forma part de la xarxa del Fòrum Econòmic Mundial (WEF) com a European Digital Leader d’aquesta organització.

És la persona que lidera l’estratègia d’innovació i transformació digital de l’Organització Mundial del Turisme (OMT), l’agència de les Nacions Unides especialitzada en la promoció del turisme responsable, sostenible i accessible de manera universal.

Com a part dels seus reptes personals hi ha creat el primer Departament d’Innovació de l’OMT amb escala global per poder connectar els ecosistemes d’innovació i emprenedoria enfocats al sector turisme i establir pautes per a la creació de destinacions turístiques intel·ligents i l’ús de noves tecnologies per als més de 150 estats membres.

Tomàs Molina i Bosch

Físic i periodista, és cap de Meteorologia de Televisió de Catalunya i professor associat del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona. Actualment, està treballant en el seu doctorat en Comunicació del Canvi Climàtic.

És membre del Consell d’Administració del Servei Meteorològic de Catalunya. També forma part del projecte m-CostAdapt, projecte ministerial sobre les rutes d’adaptació al canvi climàtic de la costa mediterrània de la península Ibèrica.

Ha estat president i vicepresident de la International Association Broadcast Meteorologist i de la xarxa de comunicadors del Clima de la Comissió Europea; actualment n’és ambaixador del pacte Europeu pel Clima.

És autor de diversos llibres sobre el canvi climàtic com L’any que el meu avi va veure ploure o Tu, jo i el medi ambient.

Xavier Font i Aulet

És professor de Màrqueting Sostenible a l’Escola d’Hoteleria i Turisme de la Universitat de Surrey (Regne Unit) i professor a l’Escola de Negocis i Economia de la Universitat Àrtica de Noruega.

Les TIC han afectat tots els sectors econòmics, i per això és important conèixer-ne el nivell de digitalització. El turisme no n’és aliè i se situa en la part mitjana-alta, en què destaca per l’elevat grau de digitalització en la relació amb clients i treballadors.

Cal observar que la transformació digitalno és causada per les tecnologies, sinó pels canvis disruptius que poden provocar a les organitzacions. La digitalització aporta el marc, les tecnologies i les eines per afegir valor als productes i els serveis turístics. No obstant això, l’èxit de la digitalització depèn de la capacitat del sector de compartir, aprendre i col·laborar entre els diferents actors implicats (Clúster TIC-Turisme, 2019).

PECT TurisTIC en família: operació platja innovadora

En el context, doncs, d’aquesta societat de la informació i la comunicació, el projecte d’especialització i competitivitat territorial PECT TurisTIC en família esdevé un projecte de recerca i innovació que té l’objectiu de convertir la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre en destinacions referents en turisme familiar. El Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona forma part de les entitats sòcies beneficiàries del PECT TurisTIC en família i ha dissenyat tres operacions al voltant del patrimoni cultural, la vinya en família i també la platja innovadora. L’operació Platja Innovadora ha tingut com a objectius:

• Involucrar tots els agents públics locals (municipis litorals) i tots els agents privats (prestadors de serveis a les platges, estacions nàutiques, associacions hoteleres, càmpings) en un projecte comú mitjançant la consolidació d’una xarxa de gestió dels serveis turístics a les platges.

• Oferir serveis i productes orientats al turisme d’experiències familiars a les platges durant tot l’any.

• Pensant en el vincle entre visitants i residents, la platja és un dels pocs espais on és possible l’intercanvi i la relació entre els diversos usuaris. I aquest és probablement el principal repte de les platges del futur: afavorir els mecanismes de relacions interpersonals entre els diversos usuaris de l’espai. La falsa dicotomia entre nou turisme i turisme de sol i platja ha de ser substituïda per una nova dicotomia entre la platja tradicional i la nova platja híbrida, que és l’epicentredelnoumodelsocialieconòmic de les destinacions litorals. Aquesta nova platja híbrida necessita un nou sistema de gestió, nous equipaments, nous professionals, nous indicadors i noves pràctiques.
• Pel que fa al valor, és un fet que les platges suposen un recurs econòmic inqüestionable per al desenvolupament turístic de les destinacions.
  Per tant, cal prendre consciència de la importància que plantegen els nous reptes en aquests espais. També és un fet que hi ha nombroses metodologies per intentar fixar de manera precisa i exacta el seu valor monetari, però en totes la conclusió sempre evidencia que la platja té un enorme valor econòmic i estratègic per determinar la competitivitat turística de les destinacions.
• Des del punt de la governança i específicament de la distribució de competències, la gestió de les platges, amb tres administracions que hi operen (Estat, Generalitat i ajuntaments), comporta dificultats importants en l’ús d’aquests espais. Malgrat formar part del terme municipal de cadascun dels ajuntaments, es regeixen per un règim jurídic força més complex que requereix en molts casos la participació de les tres administracions territorials per impulsar determinats procediments.

• Des de la perspectiva del paisatge, caldrà incorporar a la gestió de les platges un enfocament que tingui en compte la construcció social del paisatge amb la complexitat inherent a la interpenetració d’aspectes objectius i subjectius. Aquests aspectes, sovint carregats d’emocions lligades a les expectatives de prosperitat material de determinats grups, a motivacions expressives i recreatives i, també, a qüestions identitàries, reclamen que les aproximacions quantitatives a la gestió necessàriament han de complementar-se amb altres de qualitatives.
• Amb relació a la sostenibilitat, els impactes que les activitats humanes generen en les platges i en els medis que les configuren, plantegen la urgència de dotar els processos de presa de decisions i els sistemes de gestió d’eines d’avaluació de l’estat de les funcions ecosistèmiques i dels tipus d’usos i impactes acumulats que s’hi donen. Això suposa una oportunitat per dissenyar sistemes d’indicadors tant de l’estat de les funcions ecosistèmiques com dels usos i activitats que hi incideixen per informar els processos de gestió integral d’aquest medi.
• Estrictament pel que fa al nom de platja intel·ligent, es constata que es tracta d’una platja que, gràcies a la digitalització, ofereix un benefici a l’entorn i proporciona un alt valor afegit, en tant que millora l’experiència de l’usuari mitjançant una gestió més eficient. Els beneficis d’una veritable platja intel·ligent giren al voltant de l’accessibilitat, la sostenibilitat i la seguretat, la qual, aquesta darrera, és un dels avantatges més valorats pels visitants.

• Pel que fa al canvi climàtic, la gestió i els processos d’elaboració i de decisió per reduir els seus efectes, requereixen impulsos que han d’arribar des de tots els sectors de la societat, amb la recerca del màxim consens possible. D’una altra manera, les reticències socials i econòmiques impediran avançar de manera efectiva.
• Finalment, amb relació a una estratègia de màrqueting sostenible, cal que les DMMO identifiquin quins aspectes de la sostenibilitat de la destinació poden contribuir als criteris de compra clau: com la sostenibilitat ajuda a millorar la percepció de la qualitat, com ajuda a vendre la ubicació del negoci, etc. Pocs clients triaran deliberadament un lloc amb credencials de sostenibilitat si creuen que això va en contra d’un dels seus atributs de compra clau.

Tendències de futur i recomanacions al territori

Les destinacions intel·ligents han guanyat impuls en la investigació turística, però malgrat el creixement de la literatura dedicada al tema, algunes dimensions continuen sent poc analitzades. El compliment real de dos dels principals objectius de les destinacions intel·ligents (millorar les experiències dels turistes i la gestió de les destinacions) continua sent molt desconegut (Femenia-Serra & Ivars-Baidal 2018).

Segons López de Àvila et al. (2015), una ciutat turística intel·ligent es defineix com aquella que es troba orientada al turisme i disposa d’un espai innovador accessible a tothom, que es consolida sobre una infraestructura tecnològica d’avantguarda, que ha de garantir el desenvolupament territorial sostenible i facilitar la interacció del visitant i la integració amb l’entorn, de manera que ha d’augmentar la qualitat de la seva experiència a la destinació i la qualitat de vida dels residents.

En aquesta conjuntura, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) permeten nous serveis i la reconversió dels tradicionals mitjançant l’adopció de noves idees i enfocaments per al desenvolupament del turisme.

Aquí és on la proposta de destinacions turístiques intel·ligents, sorgida principalment del concepte de ciutat intel·ligent, adquireix validesa. Aquest darrer concepte reflecteix l’emergent naturalesa de les ciutats a les quals s’apliquen les TIC i la gestió del coneixement per millorar la qualitat de vida dels habitants de la ciutat i assolir un desenvolupament sostenible.

Tot això sota els auspicis de la participació, la col·laboració i la innovació, amb un cert èmfasi en l’adaptació de l’economia, renovada des de la planificació urbana i gestió de les ciutats del segle XXI (Sigalat-Cignes et al., 2019).

Singularment, les dades atorguen a les destinacions intel·ligents el coneixement necessari, i el seu acoblament amb les TIC configura l’escenari perfecte per a destinacions realment basades en el coneixement (Racherla et al., 2008).

La platja és un actiu d’enorme valor per als residents i per als visitants i esdevé un recurs de caràcter estratègic sobre el qual les destinacions Costa Daurada i les Terres de l’Ebre fan orbitar una part molt important de l’activitat turística. Sovint de forma injusta s’ha menystingut la seva vàlua i s’han volgut banalitzar els hàbits dels seus usuaris. Les platges són un espai per al gaudi, el descans, la diversió amb els amics, per conèixer el medi, per practicar esport, per compartir temps de qualitat amb la família i ho han de poder continuar sent. Sense perdre tot això de vista, la tecnologia pot contribuir a una millor gestió sostenible i a una millor experiència.

En el context, doncs, de les destinacions turístiques intel·ligents, la gestió de les platges, com a recurs estratègic d’algunes destinacions, ha de fer front a un seguit de reptes que en bona part no són diferents dels que el conjunt del sector turístic en la seva diversitat afronta: sostenibilitat, innovació, seguretat, governança, accessibilitat universal, etc.

Els reptes, tot i ser coincidents entre les destinacions, es declinaran de manera diferent atenent a les característiques de cascuna. Per exemple, la sostenibilitat a casa nostra i en bona part de la mediterrània potser reclama un pla de protecció específic per a la praderia de posidònia (Unsworth et al., 2019), i a les platges de Queensland o de New South Wales a Austràlia, un sistema de protecció dels atacs de tauró que no en suposi la mort o la captura (McPhee et al., 2021).

Els instruments són múltiples. Avui existeixen plataformes per fusionar i integrar fonts de dades heterogènies en un sistema comú i proporcionar un conjunt d’eines avançades per al seguiment, simulació i predicció per aconseguir una platja més segura, menys congestionada i millor connectada. Les eines permeten una vigilància avançada a les platges juntament amb estratègies de gestió de trànsit i mobilitat basades en dades fiables en temps real (Alam et al., 2017).

La vigilància de la platja es pot reforçar amb sistemes informàtics i càmeres intel·ligents amb sensors òptics 3D per controlar i difondre la informació recollida mitjançant passarel·les.
Comptabilitzar usuaris, definir zones de perill a l’aiguai controlar-hi l’accés dels banyistes és possible. La implantació de sistemes de vigilància de platges i el monitoratge d’aparcaments ja s’executa amb èxit, cosa que mostra la viabilitat i eficàcia de les eines proposades (Alam et al., 2017).

Algunes experiències de control d’aforaments també s’han començat a fer amb drons que permeten capturar i analitzar imatges en temps real i amb cadències temporals curtes, que fan que les decisions es prenguin en el moment adequat i amb la millor informació. Per poder garantir la protecció dels drets i llibertats de les persones, aquests sistemes de processament d’imatges en temps real les anonimitzen en el mateix procés de generació i n’eliminen les originals immediatament després. La privacitat de les dades és un factor clau.

Les xarxes de sensors sense fil (WSN), com a resultat dels avenços en el camp de la tecnologia de microsensors i l’electrònica de baixa potència, ja van permetre fa anys múltiples aplicacions de vigilància, control i supervisió, especialment per als entorns hostils i crítics, com ara el seguiment de l’estat de la mar.

Amb això poden controlar de manera molt eficient i fiable les característiques de l’aigua, com ara la temperatura, el pH, l’oxigen dissolt, etc., i oferir diversos serveis per als usuaris finals que puguin rebre la informació a través d’un lloc web o qualsevol altre terminal (Alkandari et al., 2012).

En un tema tan sensible com és l’erosió de les platges i la dinàmica de sorres i còdols, es poden aplicar tècniques d’identificació per radiofreqüència (RFID), que permeten l’emmagatzematge i la recuperació de dades remotes, que utilitzen targetes identificadores amb lectura sense contacte, mitjançant etiquetes adherides als objectes (Casamayor et al. 2015). Un millor coneixement del comportament de sorres i còdols es pot posar al servei del manteniment més adient de la platja per garantirne la preservació. Així, el coneixement de la dinàmica d’una platja constitueix una aportació essencial per millorar la gestió d’aquests espais amb una comprensió més completa del moviment de graves i sorres i dels processos que regeixen la platja, així com l’optimització de projectes de protecció (Benelli et al., 2012).

Alguns estudis demostren que la sobreocupació de les platges és també una de les causes que en promouen l’erosió. La tecnologia permet fàcilment implementar sistemes que afavoreixin una ocupació menor de les platges, i que, per tant, no només contribueixin a una gestió més sostenible sinó també a una millor experiència per part dels usuaris.

Una de les opcions és el seguiment i el control de la comunitat de telèfons intelligents portats a les platges pels propietaris (Girau et al., 2019). Aquestes propostes exploten l’ús social d’Internet i permeten operar amb molta precisió, considerant la informació en temps real. Els projectes poden incorporar una xarxa de sensors UV, termòmetres, anemòmetres, sensors d’humitat i càmeres per estimar-ne l’aglomeració. Les dades es recullen mitjançant una plataforma al núvol que pot oferir a qualsevol usuari informació sobre platges i suggeriments per poder anar-hi, en funció de les preferències, com ara el temps, el nivell d’aglomeració, l’hora del viatge, etc. Els continguts generats pels usuaris (UGC), que estan disponibles gratuïtament en línia, haurien de ser molt tinguts en compte a l’hora de prendre decisions i prèviament també per obtenir informació sobre problemes de gestió en atraccions específiques (Mariné-Roig & Anton Clavé, 2015).

La intel·ligència artificial facilita també nombroses funcionalitats i algunes d’especial interès pel que fa a la seguretat i la tasca dels serveis de socorrisme. Amb la integració de dades sobre climatologia, de l’època de l’any, corrents de la mar, direcció del vent, nivell d’ocupació de les platges en temps real i altres condicionants, es poden predir incidents i avançar-s’hi o reaccionarhi millor.

S’ha de reconèixer que la tecnologia aplicada a les platges va permetre també donar resposta a alguna de les situacions generades per la COVID-19. Era un moment en què la convivència amb la pandèmia no permetia dur a terme les activitats amb normalitat i es requeria una determinada manera de gestionar aquests espais i controlar els aforaments per garantir la distància de seguretat.

Per impulsar totes aquestes iniciatives, el rol i el lideratge dels gestors de les DMMO és un factor clau, sense el qual el conjunt de l’ecosistema turístic difícilment se’n podrà aprofitar.

Una pauta que cal considerar com a element orientador de les estratègies és que la implantació dels instruments es faci pensant en el seu caràcter integral i interoperable entre usuaris, administracions i empreses que s’hi puguin vincular. En la mesura que es vagin introduint aquestes actuacions, les destinacions veuran també com això contribueix al seu rejoveniment i a la seva percepció (Femenia-Serra & IvarsBaidal, 2018), i aquest és un efecte de valor per a les més madures.

Amb tot, no hem de perdre de vista que en aquests processos de construcció de platges intel·ligents no s’ha de caure en l’error de la sofisticació per la sofisticació. La tecnologia ha de permetre fer-les més sostenibles, més segures, i millorar l’experiència de l’usuari.

Tradicionalment, el màrqueting ha tingut el focus d’actuació en les necessitats del visitant a curt termini, sense parar esment en moltes de les conseqüències negatives i impactes que podien tenir en el seu destí. S’han deixat de banda les implicacions que suposaven les actuacions amb els residents o a la capacitat de la destinació per satisfer les necessitats de tots els seus grups d’interès en un futur. El màrqueting turístic ha concentrat gran part dels esforços en l’atracció de visitants al territori per crear creixement econòmic.

Aquest comportament del màrqueting de destinació evoluciona cap a unes noves línies o accents d’actuació, en què les entitats promocionals han de començar a dirigir les seves activitats en dos eixos claus:

1. L’atracció del visitant ideal per a la destinació. Cal definir i tenir clar quins són els clients que es volen tenir en una determinada destinació.

2. La gestió d’aquest visitant. Més enllà de l’atracció numèrica de turistes, com volem que es comportin els visitants en la destinació.

Aquests dos elements o focus d’atenció no són compartiments estancs i estan plenament interrelacionats, ja que un perfil de visitant genera un tipus determinat de comportament.

En termes de màrqueting, s’està transitant d’un màrqueting de sortida —en què les destinacions es dirigien a un turisme en general— a un màrqueting d’entrada —en què generem contingut interessant per al turista que es vol que visiti la nostra destinació. En aquest trànsit de nous models i tècniques de màrqueting, som en una saturació d’impactes comercials i marques — infoxicació—, anomenat màrqueting d’interrupció i es camina cap a un màrqueting de permís, en què el client passa a ser el focus principal.

En aquest sentit, cal tenir presents també els diferents tempos associats a la comunicació de la sostenibilitat de la destinació o els negocis:

1. Hi ha una informació que han de conèixer abans de la reserva/compra, i que pot permetre també una diferenciació o un millor atractiu del negoci o destinació.

2. Després de la reserva i la confirmació, però abans del viatge, quan les pautes comunicatives ja no cal que estiguin orientades a la persuasió per a la compra.

3. A l’arribada o a l’inici del recorregut, durant el recorregut o l’estada i després de l’estada o visita, quan la importància recau en el comportament i les implicacions del consum turístic.

Això dona moltes més oportunitats de comunicació i, sobretot, són oportunes.
La comunicació amb el client ha de ser present en tot el recorregut del client d’una manera transversal. D’aquesta manera, en el màrqueting sostenible de les platges, hem de tenir present que les pautes comunicatives han de regir-se per diferents paràmetres, valors i informacions en funció del moment de consum per part dels usuaris de les platges.

Benefici 3. Augmentar la despesa dels clients

L’augment de la despesa per visitant és un indicador clau de rendiment per a la majoria de les empreses i les destinacions turístiques, i, tanmateix, poques vegades es pensa que el màrqueting i la comunicació de sostenibilitat poden ajudar-hi.

Es pot augmentar la despesa fent que els clients se sentin especials. Això implica mostrar als clients que els serveis i experiències que se’ls ofereixen són úniques pel valor particular que tenen per a ell, ja que hi ha moltes evidències que la sensació d’exclusivitat fa augmentar la voluntat de pagar i recomanar. Una experiència positiva en una platja farà que el mateix usuari la recomani en altres potencials usuaris. Les experiències úniques a les platges estan condicionades per l’entorn i els serveis que s’hi ofereixen. Ser capaços de generar experiències úniques és el luxe màxim, i mostrar com aquestes experiències úniques tenen un valor —tant personal com altruista— fa augmentar encara més la sensació de ser premium.

Els clients gastaran més a l’establiment, empresa o destinació quan se’ls ofereixen coses per fer, i cal aprendre habilitats per vendre millores, ajudant els clients a gastar més (temps i diners). Un bon exemple d’això són les 50 coses del National Trust que cal fer abans dels 11 3⁄4 anys, que anima els clients a passar més temps a les propietats del National Trust i proposa activitats gratuïtes per fer que siguin «colleccionables». Les experiències amb una temàtica implícita de sostenibilitat poden ajudar a millorar la satisfacció del client, les quals s’han dissenyat per tal de convertirlos en protagonistes, ja que la participació és més atractiva que simplement ser espectador.

També és útil empaquetar serveis, perquè permet augmentar la durada de l’estada i la sensació d’unicitat afegint una activitat relacionada amb la sostenibilitat que tingui un cost baix conjuntament amb el producte que el client volia comprar en primer lloc, i en fer-ho creï una sensació de valor afegit.

En aquest context, les platges poden convertir-se en un recurs important per generar experiències úniques que es complementen amb altres productes o serveis en un entorn singular.

Finalment, per fer tot això, és útil orientar els consumidors amb ofertes més específiques per a ells, no tractar tots els clients de la base de dades igual. Perfer-ho, espoden dissenyar diferents materials promocionals que ofereixin avantatges de sostenibilitat en funció del nivell d’importància per a cadascun dels segments de mercat a la base de dades. L’ús adequat d’un CRM pot facilitar la personalització de serveis, facilitar la fidelització i augmentar el nivell de despesa del client.

Benefici 4. Augmentar la fidelitat i reduir l’estacionalitat

Tot i que tècnicament es tracta de dos avantatges separats, els hem agrupat perquè un dels avantatges clau dels clients més fidels és que probablement repetiran la visita en temporada mitjana o baixa.

La gestió de l’estacionalitat és un requisit clau per a un ús adequat de la infraestructura i dels recursos naturals que no afavoreixin un ús explotatiu en períodes punta per compensar la infrautilització en altres. Les platges són un clar exemple d’un recurs que tenen les destinacions de litoral sobre el qual cal generar-ne un ús més gran en períodes de fora de temporada estival, on potenciar el seu valor paisatgístic o ser un espai natural per dur-hi a terme diferents activitats ha de permetre combatre l’estacionalitat intrínseca del sector turístic.

Això reforça la percepció dels turistes d’haver pres la decisió correcta fent-los saber, després de la compra, com el seu producte també ajuda a la sostenibilitat a més de ser un producte de més qualitat.

Es poden augmentar les visites repetides posant a prova l’oferta amb una comunicació clara del que és possible fer a la destinació fora dels períodes estivals. Sovint es veu com les mateixes empreses i destinacions lluiten per identificar activitats que es poden dur a terme fora de la temporada alta i, tanmateix, un cop ho fan, descobreixen una àmplia gamma d’activitats que sovint mostren el costat més autèntic de la destinació i creen ponts entre locals i visitants. L’autenticitat de les platges i el seu potencial per combatre l’estacionalitat té un llarg recorregut: cal comunicar la capacitat de viure experiències inoblidables a les platges allunyades de la tradicional visió estival.

La comunicació i el màrqueting en són clau conjuntament amb la generació d’aquesta pluja fina d’imatges que permeten la desestacionalització.

Si en les imatges que s’utilitzen de les platges de la destinació, la fotografia que es fa servir sempre és de consum estival, és poc probable aconseguir reserves fora de temporada. S’ha de mostrar visitants duent a terme activitats fora de temporada i oferir incentius perquè els clients vinguin.

Finalment, s’ha de donar als clients motius explícits perquè recomanin la destinació i hi tornin, especialment per als clients més fidels. És important que es proporcionin incentius de sostenibilitat adequats al que val el client per a les destinacions o les empreses.

Benefici 5. Atreure nous clients

Aquest darrer benefici és el més costós i complex. Les reserves de clients per primera vegada depenen de múltiples variables: cost, qualitat, ubicació, disponibilitat, conveniència. S’ha de ser conscient que moltes vegades aquestes variables tenen —encara en l’actualitat— prioritat respecte dels valors associats a la sostenibilitat.

La tasca per endavant és identificar quins aspectes de la sostenibilitat poden contribuir als criteris de compra clau:

1. Com la sostenibilitat ajuda a reduir costos.

2. Com ajuda a millorar la percepció de la qualitat.

3. Com ajuda a vendre la ubicació del teu negoci o genera avantatges comparatius com a destinació.

Pocs clients triaran deliberadament un lloc amb credencials de sostenibilitat si creuen que això és a costa d’un dels seus atributs de compra clau. Sovint ens trobem que moltes destinacions i negocis comparteixen molts dels atributs clau de compra, i resulta especialment complex poder generar diferències notables d’acord amb el preu o amb percepcions de qualitat.

És en aquest context en què la sostenibilitat pot esdevenir el factor diferenciador tant en l’àmbit empresarial com de destinació turística. Una imatge d’una platja idíl·lica pot ser contrarestada per moltes altres imatges de platges idíl·liques. Si som capaços de generar valor a aquest espai mitjançant propostes de sostenibilitat, és molt més difícil que d’altres destinacions puguin generar de manera fàcil i ràpida una proposta similar.

Finalment —depenent del segment de mercat al qual un es dirigeix— és possible que es trobi que la sostenibilitat ara és un factor higiènic. És a dir, un requisit bàsic que els compradors esperen que es tingui per defecte, i no un element que veuran com a diferenciador o que s’ha de comunicar, però sens dubte alguna cosa que us deixarà fora com a proveïdor potencial si no es compleixen aquests criteris.

Molts dels clients ja apliquen criteris de sostenibilitat en les seves vides diàries en els seus països, i, per tant, esperen com a mínim els mateixos nivells en les destinacions i establiments que visiten.

En una societat en constant transformació, en què els consumidors són cada vegada més responsables i més conscients en la vida quotidiana, és inevitable que mimetitzin i traslladin en el seu consum turístic els mateixos paràmetres. Les platges que no siguin capaces d’adaptar i comunicar les seves propostes d’acord amb la sostenibilitat, que no siguin capaces de garantir ecosistemes sans, comportaments respectuosos amb l’entorn, generadores de serveis i activitat econòmica de qualitat o que siguin espais de convivència entre turistes i residents, no podran continuar actuant com un actiu capaç d’atraure nous turistes a la destinació.

Com tots els conceptes geogràfics, el litoral inclou la descripció geogràfica del lloc, amb la corresponent orografia, geologia, clima, paisatge i fauna, però també les seves infraestructures, tramat urbà i industrial, sense oblidar l’activitat econòmica que s’hi porta a terme.

El mateix concepte de litoral queda més imprecís segons l’ús al qual es fa referència. Mentre que el concepte d’esports marítims queda circumscrit a la línia de la costa, quan es parla de turisme, pot incloure també les platges, els paratges paisatgístics, poblacions i llocs d’interès cultural o de lleure que estiguin situats a curta distància de la costa.

L’experiència turística, fins i tot la basada en sol i platja, també concentra el seu interès en la gastronomia, en els esports, en el lleure i en les experiències culturals, i els nous corrents socials que donen valor a la sostenibilitat i el producte de proximitat; tots fan que la suma dels factors esmentats la conformin i en resultin condicionats pels canvis en el clima i el paisatge, que evolucionen molt ràpidament des de l’arribada del segle XXI.

Quan es parla dels efectes del canvi climàtic en el sector turístic de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre s’ha d’obrir la mirada no només a canvis de les temperatures previstes i de la precipitació, sinó que també cal anar més enllà en la modificació de la morfologia canviant del seu litoral i del paisatge. La intel·ligència en la gestió i la planificació futura del recurs turístic demana veure també l’evolució del clima i el paisatge en altres indrets turístics que poden atraure els visitants habituals d’aquí, amb una visió global però ordenada per prioritats que es puguin abordar també de forma ordenada.

Un aspecte que sovint queda fora de la planificació dels plans generals és la informació a la societat i la seva participació en a necessària adaptació als canvis, les resistències i la capacitat de paralització de projectes futurs que poden exercitar.
La societat actual, amb les xarxes socials i els moviments associatius i polítics, configura una democràcia molt horitzontal que no es pot dirigir només des de les elits ben informades, ni tan sols des del poder polític o econòmic. El conjunt de la societat té una capacitat molt alta de paralització dels canvis, encara que siguin necessaris per a la seva seguretat física, econòmica o alimentària i energètica, des del punt de vista de tècnics qualificats. Cal una forma de govern complexa a causa del gran nombre de factors i de punts de vista implicats, fins i tot de les incerteses que s’hi involucren. La nostra societat està acostumada culturalment a respondre a les adversitats un cop ja han passat, i a protegir-se per si es tornen a repetir. Les desgràcies són sovint l’empenta que ens impulsa a actuar.

Quan es tracta de prendre decisions que afecten la nostra vida actual, basant-se en hipotètiques projeccions de futur, les resistències i la capacitat de paralització augmenten comprensiblement, i el consens mínim es fa més difícil. La gestió d’aquesta complexitat demana una informació multidireccional, en la qual totes les parts implicades poden expressar opinions i participar en el procés. La dificultat i, de nou, la complexitat, es donen perquè una part dels participants no seran persones informades, ni tan sols amb cap mena de criteri tècnic, per la qual cosa la gestió per a qui ha de prendre decisions esdevé dificultosa. La robustesa d’una governança complexa i informada es mostrarà en la presa de decisions factibles i que no paralitzaran.

Finalment, en aquesta introducció, el coneixement i la certesa sobre els efectes concrets del canvi climàtic sobre el territori i en la nostra vida de cada dia ha anat en augment i millorant al llarg dels últims trenta anys (Molina & Abadal, 2021).

Les projeccions més probables sobre el canvi climàtic no porten bones notícies, en general; no es tracta de projeccions que siguin catastròfiques, però sí que provocaran, i ja estan provocant, canvis que afecten negativament la vida i les propietats d’algunes persones i sectors de la societat. Cal tenir en compte el dol per les pèrdues que provoquen i els temors que generen sobre el futur, amb tots els sentiments de negació, d’irracionalitat i descontentament associats a processos de pèrdua i dolor.

2. Projeccions

Les projeccions climàtiques existents per a la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, disponibles amb més detall, malgrat que encara no inclouen la ciència més recent que ha emergit en el sisè informe del canvi climàtic de l’IPCC (IPCC 2022), són les que elaboren el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) (ESCAT, 2020). També hi ha disponibles projeccions de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) en el marc del Pla d’Adaptació al Canvi Climàtic (PNACC) (Rodríguez & Gutiérrez, 2018) i també diversos articles, aquests sí amb la ciència més recent, dels projectes Rutes d’adaptació al canvi climàtic a la zona mediterrània. Superant els límits de l’adaptabilitat (M-CostAdapt, 2022), o a Climate and Environmental Change in the Mediterranean Basin – Current Situation and Risks for the Future (MedECC, 2022)

El detall de les dades i projeccions està disponible en els webs de les institucions referides que consten a la bibliografia; en aquest text s’intentarà fer un resum dels factors generals que més afectin la nostra àrea d’interès. El procediment que cal seguir serà: primer, enumerar els canvis més probables projectats per a la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre i les capacitats de mitigació. Després, les projeccions per a altres zones d’interès turístic que puguin ser competidores. Finalment, apuntarem debilitats i fortaleses i possibles estratègies d’adaptació.

Sensibilitat augmentada de l’àrea mediterrània

L’àrea del Mediterrani i les zones polars són, segons el sisè informe de l’IPCC, les que mostren més clarament i més ràpida els efectes del canvi climàtic.

També les que tenen una sensibilitat més alta del que pronostiquen els models. Segons l’informe, quan es parla d’un augment de 2 graus de mitjana al planeta, a la zona mediterrània cal incrementar-hi un grau més. També, pel que fa a precipitacions, la zona del Mediterrani és la que manifesta una tendència més clara en les modelitzacions a una reducció de les precipitacions.

Un altre dels punts importants del sisè informe de l’IPCC per a l’àrea mediterrània és la constatació que l’augment de les temperatures associat al canvi climàtic pronosticat ja ha emergit, és a dir, que les temperatures «rècord» que hem assolit últimament seran normals i es repetiran de forma regular a partir d’ara.

Temperatura

La tendència que ja es nota a temperatures més altes, des de principis del segle XXI, ja és una manifestació del canvi climàtic que no revertirà, i que s’incrementarà els pròxims anys. La Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, la major part de les nits dels mesos d’estiu, tenen temperatures nocturnes tropicals (per sobre dels 20 graus) i moltes nits tòrrides (amb mínimes per sobre dels 25 graus), que augmentaran en els pròxims anys. Pel que fa a les temperatures diürnes, les Terres de l’Ebre són les que ja manifesten els valors més elevats, a partir del juny i fins al setembre, amb temperatures que freguen els 40 graus, i en algunes ocasions els superen, especialment durant els mesos de juliol i agost.

A la Costa Daurada i al litoral de les Terres de l’Ebre, les temperatures entre juny i setembre superen sovint els 35 graus, fins i tot a la mateixa platja. El període de calor estiuenca dura d’aquesta manera uns quatre mesos, tot plegat fa augmentar el risc d’incendis forestals a la zona.

Les projeccions del Meteocat indiquen, també, l’increment d’aquesta tendència a allargar-se el període de calor estiuenca de maig fins a octubre en els anys vinents, de manera que les estacions de transició s’escurçaran significativament.

Precipitació

Les modelitzacions de precipitació són molt més imprecises que les de temperatura, i no mostren realment dades gaire concloents ni fiables, raó per la qual aquest apartat s’ha de prendre amb més precaució. Aquí enumerarem els resultats que mostren més fiabilitat estadística de les projeccions de Meteocat.

A gran escala, tots els models presenten una certa disminució de la precipitació a Catalunya per als pròxims anys, però no gaire acusada, que podria arribar al 10 % o 15 % en els pròxims vint anys.

Si es focalitza en les projeccions als diversos punts del territori a Catalunya, a la Costa Daurada no s’hi veu un canvi significatiu, i a les Terres de l’Ebre hi ha un increment en la precipitació, especialment en els mesos hivernals. Al Pirineu, que és d’on prové la major part de l’aigua de boca i de subministrament al sector turístic i a la població, no s’hi veu un canvi rellevant; pel que fa a disponibilitat d’aigua, doncs, no sembla que hi hagi dificultats en els pròxims anys, sempre que no se n’augmenti de manera significativa el consum.

L’augment de les precipitacions a les Terres de l’Ebre es pot associar, com ja passa últimament, a l’increment de situacions de temporals hivernals, que van acompanyats de temporal marítim. L’increment de la precipitació en aquesta part del territori no aportarà un augment de l’aigua disponible per a subministrament, almenys amb les infraestructures actuals, però sí que pot fer canviar alguns usos agrícoles i de l’aqüicultura.

Les projeccions també mostren que les ratxes seques, sense precipitació, seran més llargues i més freqüents, amb la qual cosa els temes de la seguretat en el subministrament d’aigua guanyaran importància, i les infraestructures associades a aquesta necessitat primordial per al sector turístic s’haurien de convertir en una prioritat a curt termini.

Si s’obre el focus a la resta de la península Ibèrica, les projeccions d’Aemet mostren una marcada disminució de la precipitació al sud peninsular, que pot arribar al 40 % en zones ja àrides. Aquest estrès de subministrament hídric en altres zones altament turístiques i agrícoles farà que hi hagi situació de conflicte o d’estrès pels usos i subministrament de l’aigua del riu Ebre. També provocarà un efecte en la reputació sobre la manca d’aigua a la península Ibèrica, que s’estendrà a tot el territori, contra la qual caldrà lluitar.

Totes les accions encaminades a planificar el recurs aigua, i a diversificar-ne la procedència, haurien de ser una prioritat a curt termini. Això inclou la reutilització i la dessalinització com a noves aportacions d’aigua de subministrament, i assegurar la circularitat de l’aigua a dins del territori. També i de forma molt evident, cal incentivar l’estalvi utilitzant tecnologia apropiada per a piscines i serveis, i aigües de qualitats diverses per a usos no específics per a consum de boca. El fet de comptar amb una certa quantitat «d’aigua pròpia», que no depengui del subministrament, pot donar una independència i una garantia de servei als establiments en un futur en què hi hagi restriccions.

Platges i mar

La dinàmica de la sorra de les platges és canviant per la mateixa natura del material que les conforma, i depèn de molts factors; cal destacar els corrents marins i l’onatge, i les aportacions de sorra i material sedimentari com dels més importants. Els usos i el manteniment que se’n faci també són rellevants.

La disminució d’aportacions de sorra i els canvis en la línia de la costa amb les diferents infraestructures que s’hi han fet i els canvis en la dinàmica dels temporals i corrents marins i d’onades, fan canviar les platges; en molts casos les fan recular i empetitir. Aquesta tendència no sembla que hagi de revertir.

Pel que fa als efectes de les onades, com en tants d’altres, caldrà una col·laboració estreta entre la recerca científica i els qui han de prendre decisions i la societat en general per dissenyar solucions que siguin viables (Boqué Ciurana & Aguilar, 2020). Pel que fa a les platges que han reculat o desaparegut, no es preveu que de forma natural s’hagin de recuperar. Ja hi ha una evidència de pujada del nivell del mar que també accentua aquest efecte i que les projeccions climàtiques mantenen i accentuen per a les pròximes dècades.

Aquesta acció combinada de la dinàmica de la sorra i la pujada del nivell del mar, amb la de temporals que també s’estan intensificant, i el fet que en molts casos l’ocupació del litoral arriba a la mateixa línia de platja de bona part del litoral de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, fa que sigui molt complex i també costós dissenyar solucions d’enginyeria per protegir aquests espais, llevat de remeis puntuals, de resultat incert, com seria la protecció de platges amb la construcció de diversos tipus d’espigons, o barreres de roques a tall de mur d’abric contra les onades.

En els anys que venen, les infraestructures que estiguin més pròximes al mar continuaran patint-ne els efectes i en molts casos deixaran de ser viables.

El delta de l’Ebre està afectat, a més, per un procés de subsidència natural que l’enfonsa progressivament, sense una aportació de materials nous en forma de sediments que el vagi regenerant a causa de la presència dels embassaments (Vide, 2019). S’han proposat sistemes de bypass de sediments que podrien ser una bona solució a mitjà termini per ajudar a estabilitzar el procés d’enfonsament del Delta, però la primera línia de costa del Delta ha de lluitar contra les onades i la pujada del nivell del mar, i això farà irreversible el seu canvi en els anys vinents.

La temperatura mitjana del mar i de l’aigua costanera augmenta a raó de 0,32 graus per decenni, però l’anomalia als mesos d’estiu pot arribar a superar els 5 graus.

Aquests canvis i els seus efectes en el medi tindran també afectacions econòmiques i socials (Gerola et al., 2022). L’aigua del mar en superfície els mesos d’estiu i a l’inici de la tardor està molt més calenta del que era habitual fa només deu anys. Els efectes immediats d’aquesta situació és que el mar està simplement més calent, que a afectes de turisme de platja pot ser ben rebut pels usuaris, ja que asseguren un allargament de la temporada de banys, tant en la temporada de primavera, com la de tardor. De la mateixa manera, la pujada de la temperatura del mar fa que l’energia disponible per als fenòmens meteorològics s’incrementi i que aquests puguin augmentar d’intensitat i donar-se en èpoques de l’any diferents de les habituals (Sanuy et al., 2021).

També n’hi poden aparèixer de nous, de tipus tropical, com els que ja han tingut lloc en els últims anys. La tropicalització del Mediterrani farà que calgui adaptar les infraestructures i les edificacions, especialment amb elements que puguin sortir volant o desprendre’s en situacions de vent fort, perquè resisteixin aquestes situacions que, ben segur, seran més freqüents. Els temporals de llevant, que habitualment eren fenòmens propis de la tardor, ara es donen també a la primavera i a l’hivern, amb direccions del vent dominant diferents de les habituals, per la qual cosa els efectes en les platges i costes canvien. Tot fa indicar que aquesta situació continuarà. Els temporals seran més freqüents i més virulents i repartits al llarg de l’any, raó per la qual les infraestructures de platja s’hauran d’adaptar a aquesta situació. Entre els efectes de la pujada de la temperatura del mar també hi haurà la seva afectació a la fauna marina, i la pesca, i finalment en el producte gastronòmic que es podrà oferir als clients dels establiments.

Les tensions econòmiques per l’energia sembla que aniran en augment a causa de l’encariment dels preus dels combustibles fòssils per la dificultat cada vegada més gran en l’extracció i el refinament, i la pressió de la lluita contra el canvi climàtic; la mobilitat individual tendirà a disminuir. L’ús del transport públic o col·lectiu augmentarà com a opció de mobilitat personal, amb la qual cosa les decisions estratègiques que assegurin una bona connectivitat regional, nacional i internacional seran determinants a les zones turístiques. Enparticular,unabonaconnexiópertren,de baixa i d’alta velocitat, i un bon enllaç amb aeroports seran factors determinants.

La Costa Daurada i les Terres de l’Ebre estan ben situades pel que fa a qüestions de mobilitat col·lectiva, però la línia de tren més pròxima al mar està en situació de vulnerabilitat, sotmesa als temporals marítims i sense la protecció de la platja deixa de funcionar de forma segura força freqüentment. Les projeccions preveuen un increment d’aquestes situacions de falta de servei. Caldrà plantejar opcions de canvi d’ubicació dels trams més exposats de la línia, o de tot el traçat, tot i que aquests canvis poden portar tensions socials i polítiques que dificultin o paralitzin els canvis necessaris i perllonguin el problema de mobilitat. Una altra solució, possiblement, és el soterrament de trams o de la línia sencera, o la creació de túnels de protecció a les zones més exposades.

Les zones de platja en recessió a la Costa Daurada, així com les àrees més exposades del delta de l’Ebre no sembla que hagin de recuperar-se en el futur. En mitigació de canvi climàtic hi ha els conceptes de pèrdues i el de danys. Caldrà començar a interioritzar que algunes àrees del litoral entren en el capítol de pèrdues, i articular mecanismes que facilitin el cessament de l’activitat que hi ha en aquestes zones concretes i la seva futura planificació territorial.

La complexitat i la interdependència entre diversos sectors quan es parla de turisme, requeriran també el treball conjunt i la cooperació entre sectors a priori poc connectats. El sector de la pesca i de l’agricultura, i el vi, que són la font de les matèries per una gastronomia de qualitat i local, que confereix caràcter al turisme de qualitat, també hauran d’adaptar la seva producció, i fins i tot els seus productes, als canvis.

La competència per a l’adaptació de les infraestructures a les noves realitats augmentarà en els àmbits local, regional i estatal. Caldrà una acció coordinada com a Costa Daurada i Terres de l’Ebre, que treballi de manera conjunta per defensar i aconseguir les inversions i les execucions adients.

La gestió dels canvis necessaris, els abandonaments, les cessions o les noves decisions per a futurs guanys necessiten una petita empenta amistosa que permeti fer el primer pas.

Com en totes les accions de la vida: aprendre a caminar, anar en bicicleta, conduir, fins i tot saltar en paracaigudes, necessiten una empenta amistosa que doni la confiança necessària per emprendre el repte. Aquesta empenta per emprendre accions també li cal, a la societat, o a les administracions o l’acció política, i vol una informació millor sobre les possibles opcions i una visió clara de la realitat. Demana també l’acceptació de la complexitat de la gestió de les emocions, les pors i els dubtes, i la contrarietat i l’empipament que provoca qualsevol procés de pèrdua o dol. També la incertesa davant d’una nova situació.

La gestió i els processos d’elaboració i de decisió per la reducció i l’adaptació al canvi climàtic requereixen moltes d’aquestes petites empentes amistoses que s’han de donar des de tots els sectors de la societat, en la recerca del màxim consens possible.

Els principals atractius turístics se solen trobar a les zones de costa, on hi pot haver un clima favorable per a la realització d’activitats d’oci, com anar a la platja, passejar o fer esport.

Aquesta importància es fonamenta en el fet que totes les persones puguin tenir accés a aquests tipus d’activitats. D’acord amb el Manual sobre turisme accessible de l’Organització Mundial del Turisme (2015), són molts els països que han dedicat esforços significatius per millorar-ne l’accessibilitat; per tant, el nombre de zones marítimes i de platges accessibles va en augment, però quines són les necessitats bàsiques per satisfer aquests entorns? Doncs aconseguir que la major part de les persones puguin accedir-hi, circular-hi i sortir-ne per l’embarcador, i gaudir amb seguretat i igualtat dels diferents serveis que es poden oferir en aquestes zones, com ara cafeteries o lavabos.

D’altra banda, l’accés fins al mar, el bany i la sortida de l’aigua s’ha de facilitar de la manera més segura i autònoma per a la majoria de les persones. Quan es tenen en compte aquestes necessitats i s’hi incorpora, a més, la tecnologia i la innovació, es pot parlar de platja intel·ligent.

És a dir, una platja intel·ligent és aquella que, gràcies a la digitalització, ofereix un benefici per a l’entorn i un alt valor afegit, i millora l’experiència de l’usuari gràcies a una gestió més eficient. En resum, els beneficis d’una veritable platja intel·ligent giren al voltant de l’accessibilitat, la sostenibilitat i la seguretat, i aquesta última es troba com una de les qualitats més valorades pels visitants.

També cal remarcar l’empresa espanyola Beach Trotters,1 especialitzada en l’equipament de platges, que ofereix l’opció de crear i dissenyar platges intel·ligents amb un pla de gestió i d’aplicació específic per a cadascuna.

A causa de la pandèmia i el control dels aforaments, es va poder veure com en algunes platges espanyoles es va implementar un sistema de tecnologia de videovigilància per controlar en temps real l’ocupació de la platja per avisar la població que no hi acudís si estava completa (per exemple, a Salou o Santander).

Però això no només ajuda en accessibilitat, sinó també en seguretat, perquè a partir de drons i d’intel·ligència artificial es podrien fer tasques de vigilància i control per facilitar la tasca dels equips de salvament. També s’hi veuen aplicacions per saber la qualitat de l’aigua, l’índex de raigs ultraviolats, la presència de meduses, entre d’altres. Pel que fa a la sostenibilitat, hi trobem exemples de sensorització de les dutxes per a l’aprofitament de l’aigua o apps amb informació sobre places disponibles per reduir el consum de CO2 i el consum de combustible.

L’accessibilitat i la inclusió formen part del concepte platges intel·ligents gràcies a solucions tecnològiques dissenyades per a persones amb mobilitat reduïda o amb discapacitat visual; per exemple, rampes per a cadires de rodes o rutes guiades mitjançant realitat augmentada i intel·ligència artificial. Des del punt de vista de la inclusió, es destaca també l’accés a la informació i fem un esment especial del cas de Benidorm, on els turistes poden acce-

dir a la història dels punts turístics en sis llengües, escanejant un codi QR, i també s’han inclòs dibuixos amb relleu en diversos punts perquè les persones amb discapacitat visual puguin fer-se una idea del que visiten.

I és que Benidorm, segons la Guia d’implantació destinacions turístiques intelligents (DTI) de la Comunitat Valenciana (2017), és un dels projectes d’intel·ligència turística més interessants de la comunitat a causa de l’aplicació de tècniques com les dades massives, que permet conèixer millor el client i obtenir una destinació més competitiva pel fet de disposar de dades que permeten millorar l’experiència del turista així com la dels processos del màrqueting en línia per fer la inversió més rendible.

Entre les recomanacions de l’Organització Mundial del Turisme al Manual sobre turismo accesible para todos (2015), s’assenyala que resultaria de gran utilitat per a les persones invidents implementar un sistema d’audioguia aquàtica que, mitjançant un sistema de coordenades, balises i un braçalet o dispositiu sonor que porti posat el banyista, pugui informar-lo de la seva situació.

Si ens fixem en la guia de bones pràctiques en digitalització per a destinacions turístiques intel·ligents de Segittur (2021), destaquen, en el cas d’Espanya, la senyalització intel·ligent de Conil de la Frontera, l’ús de la intel·ligència artificial per conèixer el turista de Marbella o les platges intel·ligents de les Balears, Barcelona, Benidorm, Gandia o Salou.

1. https://www.beach-trotters.com/

Clarament, la tecnologia arriba per quedars’hi i es converteix amb el motor per accelerar el creixement econòmic. Cal connectar el viatger amb una experiència. L’obligació és fer un turisme més sostenible, més responsable i més innovador, en què les empreses emergents i els emprenedors treballin plegats amb les grans companyies. Les destinacions turístiques s’han de modernitzar i han d’ajudar a fer fluir més la informació i usar les dades massives a través de plataformes o dashboards on es puguin llegir i interpretar les dades, projectar la capacitat de càrrega de les destinacions i veure com generar un màrqueting més microsegmentat.

Tot seguit anomenem algunes empreses emergents guanyadores de les nostres competicions en què la seva tecnologia seria de gran interès per aplicar-la en una platja intel·ligent, ja que implicaria alhora avantatges per als usuaris.

Destaquem Seven Clean Seas,2 una organització de neteja dels oceans que té com a objectiu eliminar el plàstic de l’entorn marí i treballar amb les comunitats rurals i insulars per evitar que el plàstic entri a l’entorn natural. La tecnologia d’aquesta empresa emergent, guanyadora de la competició UNWTO SDGs Global Startup Competition en la categoria ODS 14: vida submarina, donaria com a resultat una platja més sostenible i més amigable amb el medi ambient.

Source3 és un altre exemple d’empresa emergent en què l’aplicació de la seva tecnologia en una platja intel·ligent afectaria la sostenibilitat. Aquesta, guanyadora de la competició UNWTO SDGs Global Startup Competition en la categoria ODS6: aigua neta i sanejament, utilitza el poder del sol per extreure aigua potable neta d’alta qualitat. Usa hidropanells SOURCE per extreure el vapor d’aigua del cel i convertirlo en aigua potable independentment de la geografia o la situació socioeconòmica.

En capturar l’aigua la humitat de l’aire, el subministrament d’aigua subterrània local no es toca i el resultat és veritablement renovable; per tant, l’estrès hídric és inferior.

Les platges intel·ligents, com esmentem anteriorment, es tornen més accessibles de manera que ajuden els col·lectius que podrien tenir dificultats. I una de les opcions per aconseguir-ho és, per exemple, mitjançant recorreguts guiats de realitat augmentada amb telèfon intel·ligent.

Destaquem aquí l’empresa emergent guanyadora de la competició de turisme rural My Street Book4, que, gràcies a la seva tecnologia de dades massives i R+D, incorpora contingut estàtic i dinàmic i informació de les interaccions en la destinació, i crea recomanacions de rutes personalitzades. Gràcies a això, el turista pot planificar el desplaçament a la platja tenint en compte horaris, transport i accessibilitat amb un recorregut adaptat, de manera que s’ajuda així a la no saturació de banyistes i a distribuir-ne el flux al llarg del dia.

A més, aquestes platges es poden incloure en plataformes que promouen les activitats per a persones amb discapacitat com ara Wheel the World,5 esmentada anteriorment. Aquesta empresa emergent ajuda a trobar i reservar llocs accessibles per allotjar-s’hi, activitats per fer, entre d’altres, amb informació detallada sobre l’accessibilitat i el servei d’atenció al client. Cal destacar, també, per exemple, Travaxy,6 empresa emergent guanyadora de la categoria ODS10: reducció de les desigualtats en la competició UNWTO SDGs Global Startup Competition, que, amb la seva tecnologia soluciona problemes de reserves de persones amb discapacitats o persones grans que necessiten assistència, i permet als agents de viatge en línia reservar i garantir vacances sense preocupacions.

Finalment, cal ressenyar la tecnologia de l’empresa emergent Enexor BioEnergy,7 guanyadora de la categoria ODS7: energia assequible i no contaminant, que converteix plàstics i residus orgànics per resoldre els problemes de residus i estalviar diners considerables en despesa d’energia.

Una gestió de les platges basada en els ecosistemes i en la corresponsabilitat dels agents

Els impactes que les activitats humanes generen en les platges i en els medis que les configuren, i al mateix temps la importància actual per a les generacions futures, plantegen la urgència de dotar els sistemes de gestió i els processos de presa de decisions d’eines d’avaluació sobre l’estat de les funcions ecosistèmiques i dels tipus d’usos i impactes acumulats que s’hi donen. Aquestes eines han de possibilitar adoptar un enfocament de gestió integral basat en l’estat dels ecosistemes per mantenir-los productius, resistents i saludables per garantir les funcions i provisió dels serveis que duen a terme. Aquest enfocament va ser reconegut i establert per l’Organització de les Nacions Unides a la COP5 de la Convenció sobre Diversitat Biològica segons un ampli consens de la comunitat científica i posteriorment adoptat per l’Agenda 2030 per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible.1 Entre el conjunt dels ODS, l’objectiu 14, referit a la conservació i ús sostenible dels oceans, mars i recursos marins, és el que més directament pot estar relacionat amb la gestió de les platges. No obstant això, les activitats que es duen a terme en aquest medi i els reptes de la seva gestió fan que es plantegin desafiaments en altres dels objectius, com ara: el 4, d’educació en aspectes d’educació ambiental i informació; el 6, referit al sanejament d’aigües; el 13, d’acció climàtica; el 12, sobre consum i producció responsables; el 8, per a un treball digne i creixement econòmic, o el 5, sobre la igualtat de gènere, entre altres.

L’existència d’una agenda internacional que busca el compromís dels estats i del conjunt d’agents en la conservació dels oceans i que concreta una estratègia específica per a la regió mediterrània,2 planteja la necessitat de crear sistemes d’indicadors de gestió de les platges que incorporin explícitament el monitoratge dels aspectes de sostenibilitat dels ecosistemes que les configuren.3 Addicionalment, el marc normatiu europeu, per mitjà de la Directiva 2008/56/EC, de protecció ambiental del medi marí i d’altres directives marc,4 transforma en requisit legal l’impuls de mesures que garanteixin que les activitats i usos que s’hi duen a terme no només evitin la generació d’impactes negatius, sinó que contribueixin a la recuperació dels valors i funcions ecosistèmiques, i els agents que les impulsen esdevinguin agents actius i col·laboradors en la preservació.

Tant l’agenda internacional com el marc normatiu europeu apel·len a l’establiment d’aliances entre els agents públics i privats en el desplegament d’estratègies de desenvolupament sostenible. En el procés de disseny de sistemes d’indicadors de gestió de la sostenibilitat de les platges hi ha d’haver una corresponsabilitat que en possibiliti el codisseny i la coordinació per a la recopilació de la informació necessària, la interpretació dels resultats i l’orientació de les fites i objectius.

L’ús dels sistemes d’indicadors orientats a la certificació de la qualitat de la gestió de les platges utilitzats fins ara5 ha estat majoritàriament orientat a proveir instruments de certificació dels processos de millora contínua i de compliment dels requisits normatius. D’altra banda, els sistemes que es deriven dels mecanismes voluntaris de distinció de les platges (p. ex., el distintiu Bandera Blava;6 el distintiu de Platja Verda, impulsat pel projecte MITOMED+;7 la marca de garantia Q Qualitat Turística de l’Institut per a la Qualitat Turística Espanyola (ICTE), la certificació de Destí Sostenible Europarc en el marc de la Carta Europea de Turisme Sostenible, i el distintiu Biosphere, orientat a les platges que es basen en el compliment de mesures de gestió emmarcades en els ODS) poden incorporar altres criteris, alguns dels quals referits al turisme sostenible. En alguns casos integren l’experiència de les persones usuàries i la seva sensibilització.

Malgrat aquests progressos, tant els sistemes focalitzats en la qualitat de la gestió com en la distinció turística plantegen el repte d’incorporar l’enfocament ecosistèmic que l’agenda i les estratègies internacionals plantegen. Cal destacar que els sistemes de certificació i distinció majoritàriament utilitzats a Catalunya s’orienten a la gestió de platges urbanitzades, si bé hi ha algunes experiències internacionals (p. ex., els distintius Seaside Award, el Blue Wave, etc.) d’adaptació d’aquests sistemes a les característiques de platges de diferents tipologies, com ara les més naturalitzades.

Aquest context planteja, doncs, l’oportunitat de dissenyar sistemes d’indicadors tant de l’estat de les funcions ecosistèmiques com dels usos i activitats que hi incideixen per informar els processos de gestió integral d’aquest medi.

A continuació es presenta l’experiència del procés de cocreació d’un sistema d’indicadors de platges orientat a la gestió ecosistèmica i la diversificació d’usos.

1. Recollida en el document Transforming our world: the 2030 Agenda for Sustainable Development (A/RES/70/1), adoptada al setembre de 2015 com a pla d’acció global per a les persones, el planeta i la prosperitat.

2. L’Estratègia mediterrània de desenvolupament sostenible 2016-2025 (EMDS), signada pels 21 països mediterranis de la Unió Europea, signants de la Convenció per a la protecció del medi marí i de la regió costanera del Mediterrani (Convenció de Barcelona), constitueix un marc de política integral que implementa l’Agenda de Desenvolupament Sostenible de 2030 de les Nacions Unides a la regió Mediterrània i vincula la necessitat de protegir el medi ambient amb el desenvolupament socioeconòmic. 3. En el marc del Pla d’Acció per a la Protecció i el Desenvolupament de la Conca de la Mediterrània (PAM) i del Conveni per a la protecció de la mar Mediterrània contra la contaminació (Conveni de Barcelona), l’any 2017 s’estableix el Programa de Seguiment i Avaluació Integrada de les Costes Mediterrànies i Criteris d’Avaluació Relacionats. L’objectiu d’aquest programa és avaluar l’estat de la mar Mediterrània i la seva línia de costa. Per ferho, s’estableix un sistema de 27 indicadors comuns (PNUMA-ONU, 2017).

4. Com ara, la Directiva marc de l’aigua, la Directiva de tractament dels residus unicipals i d’aigües residuals (91/271/EEC), la Directiva d’hàbitats i d’aus, la Directiva de planejament marítim espacial (2014/89/EU), la Directiva marc de residus (2018/851), l’Estratègia de la UE sobre els plàstics (COM/2018/028 final) i la Directiva sobre els plàstics d’un sol ús (2019/904).

5. L’any 2007, el Departament de Medi ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya va publicar la Guia pràctica per a la implantació d’un sistema de gestió ambiental a les platges (Generalitat de Catalunya, 2007). Aquesta publicació es va fer en el marc de la línia de subvencions per fomentar la implantació de sistemes de gestió ambiental (SGA) a l’Administració local, segons els requeriments de la Norma UNE-EN ISO 14001:04 i el Reglament EMAS. Entre d’altres àmbits d’aplicació, es va incloure l’aplicació de SGA a les platges o al litoral dels municipis. Alguns dels ajuntaments de litoral que havien implantat SGA a les seves platges l’any 2007 van ser Roses, Calonge, Palamós, Barcelona, Calafell, Altafulla, Creixell, Roda de Berà, Tarragona, Torredembarra, Salou, Torroella de Montgrí i l’Estartit. Alguns mantenen la certificació de les platges. És el cas, per exemple, de l’Ajuntament de Roses, de l’Ajuntament del Vendrell, l’Ajuntament de Barcelona o l’Ajuntament de Castelldefels, entre molts d’altres.

6. El distintiu de Bandera Blava neix el 1985 com un programa d’educació ambiental per a platges i ports esportius, coordinat per la Fundació per a l’Educació Ambiental. La Comissió Europea ha donat suport a l’extensió de Bandera Blava als països europeus amb litoral per estimular el compliment de la Directiva de qualitat d’aigües de bany comunitària. També ha rebut suport de l’Agència de les Nacions Unides per al Turisme (OMT) i del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA).

El sistema d’indicadors, amb relació al primer àmbit, s’ha considerat que les platges que preserven les funcions ecosistèmiques són les que exerceixen funcions de regulació costanera i protecció del litoral (criteri 1), que constitueixen una diversitat d’hàbitats i mantenen la diversitat d’espècies (criteri2), que mitiguen el canvi climàtic (criteri 3), que mantenen un paisatge submarí divers (criteri 4) i que proveeixen de recursos aprofitats per les persones usuàries (criteri 5).

En relació amb el segon àmbit, s’ha considerat que les platges que possibiliten una diversitat d’experiències i amplien i compatibilitzen els usos familiars durant tot l’any, són les que fomenten una diversitat d’experiències al llarg de l’any i (criteri 6), ofereixen experiències i activitats que es puguin gaudir en família (criteri 7), presenten experiències i activitats adaptades a la diversitat funcional i sensorial (criteri 8), donen a conèixer en el lloc de l’allotjament experiències i activitats orientades a les famílies (criteri 9), promouen experiències i activitats en l’entorn platja amb animacions infantils contextualitzades localment (criteri 10) i tenen a disposició propostes gastronòmiques amb el valor afegit que estan adaptades als infants (criteri 11).8

Vegem a continuació les característiques que ha tingut el procés de disseny i quin ha estat el sistema d’indicadors resultant.

El procés de cocreació amb els agents del territori

El procés de disseny del sistema d’indicadors ha seguit tres fases.

La primera ha estat l’establiment del marc de referència de la gestió de les platges basada en les funcions ecosistèmiques. En aquesta etapa s’han revisat l’agenda internacional de desenvolupament sostenible i protecció ambiental de les Nacions Unides i de la Unió Europea, les polítiques i mecanismes de gestió del litoral i les platges, i els principals sistemes voluntaris de distinció de la qualitat de les platges que inclouen sistemes d’indicadors específics.

La segona fase ha estat la consulta als principals agents implicats en la gestió de les platges a la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre per concretar quines són les característiques de les platges que preserven les funcions ecosistèmiques amb diversitat d’usos i valors. Aquesta consulta ha inclòs entrevistes a persones expertes en l’àmbit de la gestió turística i la gestió ambiental així com un taller de cocreació d’indicadors amb personal tècnic especialista en gestió i promoció turística, gestió ambiental i gestió de platges dels municipis i organismes públics de les Terres de l’Ebre i Costa Daurada.

Per acabar, la tercera fase, ha estat la de síntesi de les propostes elaborades pels agents participants, de manera que s’ha obtingut un sistema d’indicadors orientat a la gestió de les platges de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre per a la diversificació d’usos a partir del manteniment de les funcions ecosistèmiques. Finalment, s’han concretat els detalls per a l’estimació dels indicadors o parametrització.

El sistema d’indicadors per a una gestió de les platges que en diversifiqui els usos d’acord amb la preservació dels valors i processos ecosistèmics

Atenent els aspectes rellevants de «platja innovadora» establerts, els indicadors proposats són 34. A les figures 2 i 3 s’hi presenten aquests indicadors. A la vegada també s’hi especifica quina propietat apunta cada indicador. Per exemple, per al criteri 2, de diversitat d’hàbitats i d’espècies, s’hi han inclòs indicadors de presència a les platges de determinades espècies, d’extensió dels seus hàbitats, i de percepció social de les persones usuàries sobre la importància d’aquests hàbitats i espècies.

A la figura 2 es mostren els indicadors corresponents als criteris de l’àmbit «Platja sostenible». Els indicadors proposats són 17. Es tracta d’indicadors de presència de les funcions ecosistèmiques, extensió o intensitat, i percepció que en tenen les persones usuàries de les platges. Destaca la diversitat de funcions que les praderies d’algues fanerògames de la part submergida de les platges poden exercir en la diversitat de funcions ecosistèmiques.

Tal com descriuen Ylla i Allué (2016), les fanerògames marines són plantes superiors amb arrels i flors que s’han adaptat al medi marí. El fet de tenir arrels els permet obtenir nutrients del sediment on estan arrelades i fixar-se en substrats tous on les algues no poden. Generalment, les trobem en fons sorrencs a poca profunditat (fins a 30 m de fondària aproximadament), a causa dels requisits de llum. 

9. Els gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) són gasos que contribueixen al fet que la radiació solar infraroja, un cop que penetra cap a la superfície de la Terra, no pugui ser reflectida a l’espai travessant l’atmosfera. Això genera un increment de la temperatura mitjana del planeta, el que es coneix com “escalfament global”. Els GEH regulats pel marc global de lluita contra el canvi climàtic són set: diòxid de carboni (CO2), metà (CH4), òxid de dinitrogen (N2O), hidrofluorocarburs (HFC), perfluorocarburs (PFC), hexafluorur de sofre (SF6) i trifluorur de nitrogen (NF3). De tots sis, el que té una contribució més gran en el procés d’escalfament global és el diòxid de carboni (CO2).

10. En el marc d’aquest sistema, l’indicador escollit de diversitat d’espècies (com és el cas de l’indicador 5.1 referit a petxines i mol·luscs) i diversitat d’activitats (com és el cas de l’indicador 6.1) és un Índex de Simpson que s’utilitza per mesurar la diversitat d’una comunitat.

El valor afegit es caracteritza per recollir tant la riquesa de la comunitat (és a dir el nombre d’espècies o el nombre de categories d’experiències), com la mida de la població (nombre d’individus) de cada espècie o nombre d’experiències i activitats de cada categoria establerta. En el context de l’objectiu del sistema d’indicadors, aquest tipus d’índex resulta rellevant, donat que el principal objectiu és mesurar l’ampliació del usos de les platges, en aquest cas, a través de l’ampliació de la tipologia d’experiències i activitats que s’hi poden realitzar.

Per tant, és tant rellevant mesurar el nombre d’experiències i activitats que s’hi poden realitzat com el nombre de tipologies d’experiències i activitats. Si no capturéssim les dues variables, podríem trobar-nos en la situació on el nombre d’activitats s’hagi ampliat, però que totes siguin de la mateixa categoria (p. ex, activitats de lleure d’aigua).

Vegem-ne alguns exemples. Per recuperar la funció de protecció de les platges en vista dels embats dels temporals, alguns municipis han experimentat l’eficàcia de diferents sistemes de restauració i enfortiment de la part emergida de les platges consistents en la revegetació i manteniment de restes d’algues (p. ex., la corretjola) a la sorra. A la vegada, alguns municipis han fet formacions als operadors turístics i dinamitzadors d’activitats a les platges, sobre les funcions ecosistèmiques de protecció de les praderies de fanerògames en el medi submergit i els beneficis de la naturalització de les platges. Amb l’objectiu de conscienciar les persones usuàries de les platges i fomentar el coneixement d’aquest medi, també s’han portat a terme campanyes de voluntariat de revegetació dels sistemes dunars amb entitats especialitzades en la restauració d’ecosistemes costaners. En aquests municipis, els governs locals han incorporat estratègies de neteja manual de les platges per mitigar els impactes de la recollida mecanitzada en la compactació de la sorra i en l’eliminació de les restes d’algues.

Aquest tipus d’estratègies s’han acompanyat sovint de l’elaboració d’estudis i avaluacions tecnicocientífiques sobre l’estat de les praderies de fanerògames a partir d’aliances amb les entitats especialitzades en conservació i gestió ecosistèmica i l’elaboració de plans d’ordenació de les platges (supramunicipals o municipals) per garantir una zonificació dels seus usos amb consideracions de manteniment i restauració de les funcions ecosistèmiques (incloent l’emplaçament de senyalització, restriccions de pas, programes de vigilància, monitoratge, i zones de protecció local marina —p. ex., alguers i comunitats de fanerògames, comunitats de precoral·ligen i coral·ligen, sistemes marins bentònics— i conservació de la biodiversitat).

A la vegada, la col·locació de panells informatius adreçats a les persones usuàries de les platges, divulgatius dels hàbitats i espècies d’interès, ha afavorit la descoberta i coneixement d’aquest medi i la comprensió de les mesures portades a terme. La formació mitjançant càpsules informatives de les persones que contracten activitats aquàtiques recreatives (de motor i no motor) sobre els valors dels hàbitats i espècies també ha afavorit la comprensió de les funcions ecosistèmiques de les platges i del sistema litoral.

En definitiva, el disseny d’estratègies integrals que plantegin la participació del conjunt d’agents i de les persones usuàries de les platges, contribueix a una gestió basada en la corresponsabilitat i el colideratge, i fa augmentar, sense cap mena de dubte, el valor afegit d’aquestes destinacions.

Generalitat de Catalunya-Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (2018). Estratègia Marítima de Catalunya. Pla Estratègic 2018-2021.

Generalitat de Catalunya-Institut d’Estudis Catalans (2016). Tercer informe sobre canvi climàtic a Catalunya.

Generalitat de Catalunya-Departament de Medi Ambient i Habitatge (2007). Guia pràctica per a la implantació d’un sistema de gestió ambiental a les platges. Manuals d’Ecogestió, 25.

Generalitat de Catalunya-Departament de Territori i Sostenibilitat (2010). Llibre verd de l’estat de la zona costanera a Catalunya.

Jiménez J. A. et al. (2007). Beach recreation planning using videoderived coastal state indicators. Coastal Engineering Journal, 54.

Pintó, J., Panadera, J. M., i Martí, C. (2012). Fitogeografía de las dunas de la costa catalana. En R. Cunill, R., A. Pèlachs, R. Pérez-Obiol, i J. M. Soriano (Ed.), Actas del VII Congreso Español de Biogeografía. Barcelona: GRAMP-Universitat Autònoma de Barcelona.

PNUMA-ONU (2017). Programme de surveillance et d’évaluation intégrées de la mer et des côtes méditerranéennes et critères d’évaluation connexes. Plan d’Action pour la Méditerranée.

Sauer, I., Roca, E., i Villares, M. (2019). Beach users’ perceptions of coastal regeneration projects as an adaptation strategy in the western Mediterranean. Journal of Hospitality & Tourism Research. Sage Ed.

Ylla, J. i Allué, R. (2016). Els hàbitats d’interès pesquer i la seva importància. Dossier Tècnic, 84. Ed. Direcció General d’Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries.

Vigo, J., Carreras, J., i Ferré, A. (Ed.). 2008. Manual dels hàbitats de Catalunya. Vol. II. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Yepes, V., Esteban, V., i Serra, J. (1999). Gestión turística de las playas. Aplicabilidad de los modelos de calidad. Ciencia y técnica de la ingeniera civil. Revista de Obras Públicas, (3), 385.

Yepes, V. (2003). Sistemas de gestión de la calidad y del medio ambiente en las instalaciones náuticas de recreo. Dins F. J. Martín (Dir.): Curso Práctico de Dirección de Instalaciones Náuticas de Recreo. Ed. Universidad de Alicante.

Yepes, V. (2002). El impacto ambiental del turismo. Dins J. A. Tomás (Dir.), Técnicas e Instrumentos de Gestión Ambiental. Sevilla: Nau Llibres, vol. III.

Yepes, V. (2016). De playas certificadas a playas inteligentes. En XVIII Foro Internacional de Turismo de Benidorm.

Al voltant de les platges es projecten infinitat de paisatges. Les variacions que els éssers humans han experimentat en la seva relació amb la natura han modificat els significats que filtren la interacció amb aquestes singulars àrees límit (entre la seguretat que proporciona la terra ferma i les incerteses que envolten el mar). Per això, les platges s’han associat a perills i terres infèrtils, però també a espais terapèutics, zones recreatives, àrees d’esbarjo urbà, etc. (Urbain, 2002).

A partir dels anys seixanta del segle XX, l’eclosió de l’anomenat turisme de masses es manifesta amb especial intensitat a la ribera nord de la Mediterrània.

La diversitat de les seves costes antecedeix una diversitat gairebé equivalent d’imatges turístiques, que, passat el temps, s’homogeneïtzen després de quedar exposades a una forta pressió urbanística.

La febre edificatòria és impulsada de manera recurrent per interessos aliens a la conservació de la riquesa paisatgística. Com a conseqüència, es repeteixen fins al paroxisme formes d’actuació basades en l’assignació a les platges d’un valor mercantil incompatible amb la implementació de plans de desenvolupament local i turístic basats en el principi de sostenibilitat ambiental, social i econòmica. Les platges deixen de ser terres sorrenques poc propícies per obtenir un rendiment agrícola (en el context d’estructures econòmiques assentades al sector primari) i passen a convertir-se en espais d’interès crematístic per als operadors turístics i les empreses del sector immobiliari.

El canvi que es produeix en el valor assignat a les platges i als terrenys que les envolten transforma per sempre, i en molt poc temps, els significats amb què tant les poblacions locals com els habitants de territoris llunyans doten de sentit un entorn natural amb protagonisme creixent.

La platja se situa així al centre d’ecosistemes fortament amenaçats i al reclam al voltant del qual es consolidarà una economia accelerada i desordenada basada en el turisme i la urbanització del litoral.

En les darreres tres dècades, el trànsit del turisme fordista al postfordista es caracteritzaperladiversificaciódelsproductesd’oci vacacional. Aquests productes s’integren en mercats més segmentats, amb consumidors menys propensos a repetir experiències i, en canvi, més atrets per tipologies alternatives al turisme de masses (Mantecón et al., 2019). Per això, la mirada turística sobre la platja és perfilada al segle XXI mitjançant estratègies de màrqueting que exalcen imatges idealitzades orientades a diferent públic objectiu (determinats tipus de família, aficionats a certs esports, cercadors d’experiències romàntiques, espirituals, etc.). La platja es converteix així en un sistema ecològic, social i simbòlic, carregat de significats, si bé tots dirigits a sustentar diferents versions d’un «paradís turístic» (Falco-Mammone, 2005).

Tot i això, els discursos de màrqueting no poden fer desaparèixer els problemes de degradació ambiental (sobretot, d’erosió i pol·lució) ni anul·lar la conflictivitat inherent a qualsevol procés social complex.

Així, les platges són també espais en disputa entre actors amb interessos diferents, i de vegades contraposats (Carlisle i Jones, 2012). Els turistes no són grups perfectament coherents que comparteixen uns valors ordenats sobre el tipus de relació que volen establir amb les diferents parts que integren l’entorn on accedeixen.

Tampoc les expectatives i motivacions de tots els residents a les destinacions són les mateixes, ni a propòsit del que esperen del turisme ni en el que han de ser uns usos legítims de les platges.

La posició geogràfica de qui observa condiciona la percepció del paisatge.
Sobre això, treballs com el de PalacioBuendía et al. (2021) al delta de l’Ebre ofereixen troballes de gran interès basades en l’elaboració de mapes cognitius. Aquí se suggereix que aquest tipus d’anàlisi s’ha de completar amb d’altres que també tinguin en compte la posició social dels que observen. Però l’esdeveniment problemàtic de la imatge de la platja no s’ha d’entendre com l’avantsala de contenciosos irresolubles, tot al contrari. Cal adoptar enfocaments realistes capaços d’assumir allò que implica afirmar que el paisatge és una construcció social. La identificació d’una multiplicitat de mirades sobre la platja no ha de ser el pas previ a un bloqueig operatiu, sinó una condició necessària per estar en disposició d’empatitzar amb les «maneres de veure» dels altres, participar en diàlegs constructius dirigits a gestionar els usos de l’espai i les imatges que se n’emeten, reconèixer punts de trobada i arribar a acords.

En un altre estudi, Roca et al. (2011) aprofundeixen en les claus explicatives de la conf rontació que es produeix entre els diferents grups implicats en l’ús de l’excepcional paratge natural —incloses les platges— existent als Aiguamolls de l’Empordà, al cor de la Costa Brava. En essència, s’identifiquen maneres d’interpretar la realitat lligades als interessos de les empreses turístiques, les cooperatives de pagesos, les associacions esportives, les diferents entitats polítiques amb responsabilitats, els mitjans de comunicació, les associacions conservacionistes o el negoci immobiliari (si bé aquests darrers no estan representats en la mostra d’entrevistats del seu estudi qualitatiu). Novament, a les conclusions se subratlla la necessitat de crear vies que afavoreixin la participació i el diàleg entre els diferents actors implicats. La definició dels usos preferents del territori (i la seva concreció en una legislació que reguli el marc d’accions possible) es converteix en l’element central que condiciona les posicions dels uns i dels altres.

Arribats a aquest punt, i amb l’objectiu de presentar un marc d’anàlisi des del qual desxifrar el nexe platja-paisatge, es pren com a referència el plantejament elaborat per Karoline Daugstad (2008).

Tot i que investiga una àrea rural de Noruega, la seva perspectiva analítica pot ajudar a aclarir algunes qüestions. En primer lloc, distingeix entre les mirades que sorgeixen al mateix espai sobre el qual es configura el paisatge (per exemple, els residents a la zona o els agricultors que hi treballen) i aquelles altres que tenen el seu origen fora (entre altres, els turistes o l’empresariat aliè al teixit socioeconòmic local).

Les mirades «interiors», explica l’autora, solen vincular-se a una tradició de transformació del paisatge lligada a funcions productives molt arrelades i, s’hi afegeix, a expectatives de millora de les condicions de vida que de vegades inclouen el desig de modificar els usos de l’espai (assumpte decisiu en les lògiques de producció de sòl urbanitzable recurrents al litoral mediterrani).

Les mirades «exteriors», en particular les dels turistes, solen associar-se a criteris estètics i recreatius que de vegades no inclouen la comprensió de les mirades «interiors». Unes i altres mirades només es poden entendre si es comprèn que hi ha factors emocionals, i no només materials, que intervenen de manera desigual a conseqüència d’aquesta distinció.

Encara que Daugstad no ho expressi en aquests termes, assumir aquest fet no implica acceptar que uns o altres agents puguin tenir més o menys disposició a modificar l’espai en un sentit determinat, o que unes mirades (conformadores de diferents imatges) siguin prioritàries sobre d’altres. Només cal ressaltar que és un element que cal tenir en compte per comprendre les diferents posicions i, a partir d’aquí, crear les condicions per a un diàleg fructífer.

Després d’identificar els actors socials implicats, i de tipificar-los com a dipositaris de mirades internes o externes i d’entendre la naturalesa dialèctica del sistema de relacions que s’estableix entre si, és el moment d’aprofundir en la comprensió de les diferents maneres de mirar, atès que aquests són els autèntics productors de les imatges paisatgístiques

Daugstad proposa llavors tres dimensions que cal avaluar al’hora d’analitzar cada mirada:

a) L’atenció als valors i els requisits que s’associen al paisatge.

b) Els mitjans a través dels quals es produeix l’experiència del paisatge.

c) Les expectatives sobre l’evolució futura del paisatge.

L’exploració de cadascuna d’aquestes dimensions exigeix l’articulació d’estratègies metodològiques que combinin la recopilació de dades secundàries textuals i visuals (imatges publicitàries, notícies periodístiques, webs, blogs, comentaris a les xarxes socials, etc.) amb l’anàlisi de dades primàries textuals (obtingudes a través d’històries de vida, entrevistes en profunditat o grups de discussió).

3. Implicacions per a la gestió

Incorporar a la gestió de les platges un enfocament que tingui en compte la construcció social del paisatge requereix una perspectiva disposada a assumir la complexitat inherent a la interpenetració d’aspectes objectius i subjectius. La planificació basada en el desenvolupament d’indicadors per mesurar una sèrie més o menys detallada de variables es mostra útil per, per exemple, determinar la capacitat de càrrega d’una platja (sobre la costa de Tarragona es pot consultar el treball de Serrano et al., 2018). Però resulta insuficient a l’hora d’explicar la configuració d’un paisatge, encara més si aquests esforços de mesura serveixen per implementar polítiques d’acreditació (banderes blaves, etc.) que tenen com a objectiu últim afavorir l’atracció de turistes i satisfer les demandes dels qui fan un ús recreatiu de les platges (Lucrezi et al., 2016). Afirmar això no impedeix reconèixer la utilitat que tenen les enquestes realitzades amb prou independència per identificar i fer públics problemes de sostenibilitat ecològica advertits pels usuaris i invisibilitzats per les autoritats competents (un exemple il·lustratiu és el treball de González et al., 2021).

Si el paisatge se sustenta en aspectes simbòlics i subjectius, sovint carregats d’emocions lligades a les expectatives de prosperitat material de determinats grups, a motivacions expressives i recreatives i, també, a qüestions identitàries, aleshores les aproximacions quantitatives necessàriament s’han de complementar amb altres de qualitatives. 

Esforços analítics com els fets per Sauer et al. (2022), dirigits a quantificar les valoracions dels usuaris de les platges catalanes a propòsit de les diferents opcions d’intervenció disponibles per a la regeneració d’ecosistemes costaners, són molt valuosos. Però no és només incloure l’anàlisi de la percepció social. Els qui apliquen enquestes orientades a mesurar l’opinió pública no solen tenir en compte que, en relació amb determinades realitats, l’opinió de tots els enquestats no val el mateix, ja que en molts assumptes la capacitat de les persones per organitzar-se i reivindicar les seves peticions col·lectivament varia de manera ostensible.

És a dir, la formació dels paisatges no està exempta d’unes dimensions polítiques: la definició de què és una vista susceptible de ser catalogada com un paisatge (i després, de com actuar-hi) no és habitual que se sustenti en consultes democràtiques populars, sinó en l’acció organitzada de grups amb objectius concrets.

La gestió racional de qualsevol procés requereix la presa de decisions basada en informació tan veritable com sigui possible. Per això els actors amb responsabilitats en la planificació de l’espai públic se senten més còmodes manejant dades estadístiques. Però, per poder comprendre els mecanismes que intervenen en la formació de les imatges paisatgístiques, és inevitable considerar la informació qualitativa. En un primer moment, aquesta decisió pot transmetre la sensació d’endinsar-se en termes complexos (d’ambigüitat i incertesa), encara que, a continuació, i si es combina adequadament amb les dades quantitatives, ofereix la possibilitat d’adquirir un coneixement més profund i holístic de la realitat sociocultural que envolta les platges.

Aquest coneixement és essencial per facilitar la creació d’espais per incloure-hi els diferents grups implicats, facilitar l’intercanvi d’arguments i projectar acords realistes al voltant dels usos de l’espai.

L’argument aquí exposat aborda el paisatge com el resultat d’un procés de construcció sociocultural i polític en què diverses mirades produeixen diferents interpretacions d’una mateixa realitat material; en aquest cas, l’ecosistema del qual formen part les platges. Per tant, les intervencions sobre aquesta realitat han de coordinar-se en diversos fronts:

a) Un d’evident fa referència a l’aplicació d’instruments cientificotècnics i juridicoadministratius que permetin protegir i, quan sigui necessari, regenerar aquests ecosistemes, pertorbant en la menor mesura possible l’entorn natural i, d’aquesta manera, el seu paisatge.

b) Una altra línia d’acció exigeix l’aplicació de tècniques de recerca social per identificar els significats constitutius de cada mode de veure, entenent les claus que els expliquen. Així, els paisatges i els significats que els són atribuïts també seran objecte de protecció.

c) Per això, cal implementar metodologies de participació adreçades a facilitar la comunicació positiva entre les parts interessades (societat local, empresariat, administració pública i turistes) i, finalment, delimitar el camp d’accions legítimes.

Al final, i com passa amb moltes altres situacions, els desafiaments desemboquen en la recerca d’un equilibri inestable entre l’harmonia estètica (inherent a la mateixa idea de paisatge) i les inèrcies econòmiques que fan funcionar les societats capitalistes. Plantejat d’una altra manera, es tracta de dilucidar la manera com respondre les preguntes: quin tipus de relacions volem establir amb la naturalesa?, i quins són els límits de la seva explotació mercantil? Si s’aconsegueix arribar a acords sobre com fer front a aquestes qüestions, serà més fàcil concretar objectius específics i establir les pautes que orientin la reorganització dels ecosistemes i, per extensió, la gestió dels paisatges.

Bibliografia

Carlisle, S. i Jones, E. (2012). The beach enclave: A landscape of power. Tourism Management Perspectives, 1, 9-16.

Daugstad, K. (2008). Negotiating landscape in rural tourism. Annals of Tourism Research, 35(2), 402426.

Falco-Mammone, F. (2005). Beach images: meaning, measurement and management. PhD thesis, James Cook University. https://researchonline.jcu.edu.au/11834/

Gieryn, T.F. (2000). A space for place in Sociology. Annual Review of Sociology, 26, 463-496.

González, S.A.; Loyola, D., i Yañez-Navea, K. (2021). Perception of environmental quality in a beach of high social segregation in northern Chile: Importance of social studies for beach conservation. Ocean & Coastal Management, 207, 105619.

Huit, R. i Mantecón, A. (2017). La clave es el paisaje. Explorando alternativas al turismo de masas. Arbor, 193(785), a397.

Lucrezi, S.; Saayman, M., i Van der Merwe, P. (2016). An assessment tool for sandy beaches: A case study for integrating beach description, human dimension, and economic factors to identify priority management issues. Ocean & Coastal Management, 121,1-22.

Mantecón, A., Puertas-Cañaveral, I., i Álvarez-Sousa, A. (2019). Introducción: turismo y modernidad. En: A. Álvarez-Sousa, A. Mantecón e I. Puertas-Cañaveral (Eds.) Sociología del turismo. Madrid: CIS, 7-28.

Martín, Xavier (2018). Arquitectura del turismo informal. El camping como modelo de ocupación temporal en el paisaje litoral de Catalunya. Universitat Ramon Llull. https://www.tdx.cat/handle/10803/662813#page=1

Palacio-Buendía, A. V., Pérez-Albert, Y., i Serrano, D. (2021). Mapping Landscape Perception: An Assessment with Public Participation Geographic Information Systems and Spatial Analysis Techniques. Land, 10, 632.

Roca, E.; Villares, M., i Fernández, E. (2011). Dealing with conflicts between conservation and socioeconomic activities. A social perception study in the Costa Brava, Spain. Littoral 2010, 13002.

Sauer, I., Roca, E., i Villares, M. (2022). Beach Users’ Perceptions of Coastal Regeneration Projects as An Adaptation Strategy in The Western Mediterranean. Journal of Hospitality & Tourism Research, 46(3), 418-441.

Serrano, D., Jurado, J., Pérez, M.Y., i Bonfill, C. (2018). The Beach Crowding Index: A Tool for Assessing Social Carrying Capacity of Vulnerable Beaches. The Professional Geographer, 70(3), 412-422.

Tello, E. i Garrabou, R. (2007). La evolución histórica de los paisajes mediterráneos: algunos ejemplos y propuestas para su estudio. En V. Paül i Carril, i J. Tort i Donada (Coords.), Territorios, paisajes y lugares. Asociación de Geógrafos Españoles, 19-64.

Urbain, J.D. (2002). Sur la plage. Payot & Rivages.

Villares, M.; Roca, E.; Serra, J., i Montori, C. (2006). Social Perception as a Tool for Beach Planning: a Case Study on the Catalan Coast. Journal of Coastal Research, 48, 118-123.

Aquesta idea, comuna a tots els ordenaments jurídics que tenen l’origen en el dret romà, ha perviscut fins als nostres dies, en què la Constitució espanyola defineix les platges com a béns de domini públic maritimoterrestre estatal i en garanteix la protecció a través dels principis d’inalienabilitat —prohibició de venda—, imprescriptibilitat —prohibició d’adquisició pel pas del temps— i inembargabilitat — prohibició d’embargament.

Dit en altres termes: els béns de domini públic natural, com les platges, no poden sortir del patrimoni comú de tots.

Ara bé, la importància social de les platges, que avui constitueixen el principal recurs turístic del país i un dels seus grans patrimonis naturals, no sempre ha estat la mateixa.

Històricament, les platges, com el conjunt de la costa, havien estat percebudes com a espais perillosos i insalubres, d’on provenien invasions foranes o proliferaven malalties infeccioses per la seva proximitat a les zones humides. L’interès col·lectiu cap a la platja, des de la perspectiva econòmica, lúdica i mediambiental no apareixerà fins a mitjan segle passat, coincidint amb el naixement del turisme de masses, que exigirà regular-ne els usos i també articular instruments jurídics per protegir-la.

La història moderna de les platges, i la configuració del seu règim jurídic, és doncs indestriable de l’evolució turística del país. Així, tot i que el turisme de platja té el seu origen a finals del segle XIX o principis del XX, amb la millora dels sistemes de transport, el cert és que no serà fins a la dècada dels anys seixanta del segle passat, amb la universalització del vehicle privat com a mitjà de transport, que farà el gran salt d’escala.

La revolució econòmica, cultural i social del fenomen turístic de la dècada de 1960 va plantejar la necessitat de superar el règim jurídic de la costa, històricament configurat en la legislació d’aigües i la de ports des del segle XIX, amb una nova regulació que no es limitava a definir el domini públic maritimoterrestre o les seves servituds de protecció, sinó que posava l’accent en la seva gestió i singularment de les seves platges —amb previsions sobre el manteniment, la dotació de serveis o la planificació.

De fet, l’exigència de l’ús públic es projecta també amb relació a les instal·lacions que es permetin a les platges, en què la LC estableix que amb caràcter general seran de lliure accés públic, excepte que raons justificades permetin limitar-ho.

Podem afirmar que la idea bàsica que inspira la legislació de costes és evitar les ocupacions de les platges i de prioritzar-ne els usos comuns. Per aquest motiu, es disposa que fins i tot les edificacions de serveis de platja s’hi han d’ubicar «preferentment» fora i que en cap cas es podrà excedir amb ocupacions que puguin superar la meitat de la superfície de la platja.

3. L’ocupació i ús de les platges atenent a la seva naturalesa

Els milers de quilòmetres de la costa espanyola, o els centenars de quilòmetres de la costa tarragonina, constitueixen un patrimoni ric i divers on es pot trobar una gran diversitat de platges, des de les estrictament urbanes, fins a les pràcticament verges, ubicades al bell mig d’espais naturals.

Aquesta gran diversitat contrastava amb la uniformitat de la LC, que fins al 2013 no establia cap diferència a l’hora de regular-ne els usos. Amb la reforma operada per la Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes (LPUSL), es distingeix per primer cop entre platges naturals i urbanes, i es diferencia el règim d’ocupació i ús de les platges atenent a la seva naturalesa. Amb relació a les naturals, la legislació prioritza la configuració d’un elevat nivell de protecció que restringeixi les ocupacions, i autoritza únicament les que són indispensables o estan previstes a la normativa aplicable. En canvi, es prioritzen l’ocupació i l’ús dels trams urbans de les platges, de manera que es garanteixi una prestació adequada dels serveis que sigui compatible amb l’ús comú.

Sigui com sigui, en el marc d’aquesta regulació, la Generalitat de Catalunya va acabar aprovant el Catàleg de platges del litoral català, en què ha identificat 596 trams de platges, de les quals 260 són naturals i 336 urbanes. Unes dades que en el cas de Tarragona es concreten en 36 de naturals i 62 d’urbanes; i a Terres de l’Ebre, en 49 de naturals i 36 d’urbanes.

El catàleg, més enllà d’una descripció de l’entorn, l’accés i els serveis, també estableix el règim urbanístic del sòl a l’entorn de la platja i si es troba o no integrada en un espai natural. Una precisió que condiciona l’aprovació de qualsevol actuació a l’exigència, o no, de l’informe de l’òrgan ambiental per acreditar que no causen efectes adversos apreciables en un espai de la Xarxa Natura 2000.

4. La gestió de les platges, una competència compartida entre Estat, Generalitat i ajuntaments

Una de les característiques que sovint ha definit la costa i les seves platges és la complexa, i molt sovint problemàtica, gestió. Hi ha contribuït, sens dubte, el fet que hi hagi una concurrència competencial entre les tres administracions territorials: l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments.

En aquest sentit, com s’ha exposat, l’Administració general de l’Estat, de conformitat amb l’article 132.2 de la Constitució espanyola, té la titularitat del domini públic maritimoterrestre i, d’acord amb la LC, manté encara les competències vinculades, essencialment, a la salvaguarda de la integritat i l’ús comú del domini públic, al cobrament del cànon per les ocupacions que s’hi practiquin i l’ordenació de les activitats nàutiques vinculades a la platja.

La Generalitat de Catalunya, en canvi, ha assumit, des de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el traspàs de competències dels anys 2007 i 2008, el gruix de les competències vinculades a la gestió de les platges: aprovació dels plans d’usos de temporada i atorgament de les autoritzacions i concessions d’ocupació del domini públic.

En darrer lloc, els ajuntaments, tot i no ser els titulars del domini, ni tenir atribuïdes les competències de gestió dels títols, assumeixen directament les competències d’explotació dels serveis de temporada i sobretot l’obligació de mantenir les platges i llocs públics de bany en les condicions de neteja, higiene i salubritat degudes, així com vigilar l’observança de les normes i instruccions dictades per l’Administració de l’Estat sobre salvament i seguretat de les vides humanes.

Tot plegat configura un esquema singular de distribució de competències, entre l’Estat, que obté els ingressos per les ocupacions i fixa les regles bàsiques d’utilització de les platges; la Generalitat, que decideix sobre la tipologia d’ocupacions i la seva ordenació, i els ajuntaments sobre els quals recauen les obligacions de manteniment de les platges i explotació dels serveis, de temporada. De fet, aquesta darrera previsió constitueix, de facto, una forma de finançament indirecte de les obligacions municipals, perquè els ajuntaments, amb caràcter general, fan una gestió indirecta d’aquests serveis i obtenen recursos econòmics de la seva l’explotació.

Així mateix, les licitacions dels serveis de temporada també poden ser una oportunitat per introduir clàusules socials en la contractació perquè les empreses adjudicatàries contribueixen al desenvolupament econòmic o local amb mesures dirigides a promoure la contractació de treballadors o proveïdors locals, tot ajudant a generar llocs de treball de qualitat, així com facilitant la contractació de determinats col·lectius amb problemes d’exclusió laboral o social, o bé promovent l’adopció de mesures per garantir la paritat de gènere o la conciliació familiar.

Aquest model permet a les guinguetes obtenir certificats que acreditin el compromís amb la sostenibilitat dels seus establiments, com la de «Chiringuitos Responsables», que impulsava la Fundación Biodiversidad, o actualment el certificat «Biosphere», que aposta per un turisme sostenible. Però també permet als ajuntaments, singularment amb més extensió de platja i dotació de serveis, contribuir a potenciar un determinar model econòmic compromès amb els valors ambientals i socials, que els pot servir també de palanca per estendre aquestes pràctiques més enllà dels serveis de platja al conjunt dels serveis de restauració i turístics del municipi.

En paral·lel a l’explotació dels serveis de temporada a través de tercers, els ajuntaments també tenen obligacions directes en relació amb el manteniment i els serveis que es presten a les platges, sigui per imposició de la mateixa LC, com de les que provenen d’altres lleis sectorials com, per exemple, la legislació d’accessibilitat, que exigeix preveure itineraris de vianants i serveis accessibles o bé el respecte per la normativa de contaminació acústica o contaminació lumínica que projecta també obligacions concretes en relació amb aquests espais.

De fet, els ajuntaments que compleixen totes les seves obligacions legals i algunes d’addicionals, com l’obligació d’aportar als usuaris informació ambiental, mantenir una qualitat d’aigua de bany excel·lent, dur a terme una gestió ambiental adequada o garantir l’accessibilitat i seguretat de les platges i zones de bany amb servei de socorrisme, poden optar també a la Bandera Blava, un guardó internacional que certifica la qualitat i serveis de les platges i que actualment tenen a Catalunya un total de 94 platges —26 de les quals a la demarcació de Tarragona i 10 a les Terres de l’Ebre. No obstant això, paradoxalment, en resten excloses sempre les platges naturals perquè estan mancades, justament, dels serveis de les platges urbanes.

En qualsevol cas, l’experiència demostra que una bona gestió dels serveis de temporada constitueix també una excel·lent forma de projecció de la marca turística del municipi i fins i tot un revulsiu per a l’activitat econòmica de l’ajuntament.

6. La Llei catalana 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral: acostar el centre de decisió als ajuntaments i planificar les platges més enllà de la temporada

El règim jurídic de les platges s’ha configurat històricament a Espanya a partir de tres premisses: una regulació uniforme per al conjunt de la costa, centrada únicament en la temporada d’estiu i gestionada sempre des de la llunyania, sigui Madrid o Barcelona.

Una nova norma que, en definitiva, una vegada desplegada, permetrà fer un salt d’escala per avançar cap a una autèntica gestió integrada de les nostres platges, molt més adequada a la realitat territorial, participava i pròxima al ciutadà.

7. La gestió de les platges en els països del nostre entorn

La manera com hem gestionat les platges a casa nostra planteja també una pregunta raonable: és possible fer-ho d’una manera diferent?

Tot i que és cert, com s’ha exposat, que el règim jurídic de les platges a Europa és comú —perquè comparteix arrels en el dret romà—, és veritat que hi ha diferències en la gestió.

Així, malgrat que arreu la platja és un espai públic que requereix un títol administratiu per ser ocupat, no sempre en tots els països es comparteixen els principis d’ús lliure, públic i gratuït que caracteritzen les platges a casa nostra.

En aquest sentit, per exemple, França té en comú amb nosaltres la impossibilitat de tenir platges privades i la garantia dels principis esmentats. S’hi poden ubicar ocupacions, talment com aquí, però garantint sempre una franja lliure per al seu ús públic. En canvi, a Itàlia, és freqüent trobar establiments hotelers que gestionen de forma exclusiva i excloent l’espai platja del qual només podran gaudir els seus clients. En aquest darrer cas, ho fan gràcies a concessions atorgades als anomenats «establiments balnearis», que els permeten gestionar l’espai de forma privativa.

Aquest model, que privatitza l’espai públic, ha resultat polèmic per dos motius: el primer, perquè no sempre s’ha garantit el respecte al principi de lliure concurrència en la licitació d’aquestes concessions; i, el segon, perquè sovint s’ha desatès la garantia d’ús públic de l’espai platja i, fins i tot, el manteniment de les platges que no gaudien de gestió privada.

Amb relació a la problemàtica de les licitacions, es tracta d’una qüestió que, amb menor mesura, també s’ha plantejat a les platges catalanes pel que fa a la pròrroga de determinades concessions d’establiments de restauració o hotelers a les platges, que s’han adjudicat directament als titulars, sense permetre la participació de tercers. En aquest punt, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europa ha esdevingut clau per exigir a tots els estats que garanteixin la igualtat d’oportunitats en la gestió de les ocupacions del domini públic, que, en definitiva, és un espai de tots.

Pel que fa a la segona qüestió, el model italià també ha comportat crítiques per la falta de platges en què es garanteix l’ús públic —es calcula que el 50 % de les platges a Itàlia s’han atorgat a concessions privades— i, sobretot, pel seu manteniment, que han desatès les autoritats públiques italianes.

La privatització de platja, doncs, no només acaba comportant una limitació en el gaudi de molts ciutadans —fins i tot els del mateix municipi, ja que en veuen privat l’accés—, sinó que també acaba difuminant les obligacions de manteniment de l’espai. En sentit contrari, la garantia d’ús públic de totes les platges també és la principal assegurança per salvaguardar-ne la protecció i manteniment, perquè l’experiència demostra que els ciutadans són els primers a denunciar-ho si això s’incompleix.

Sigui com sigui, si un element és comú en la gestió de totes les platges a Europa, és el fet que el règim de les ocupacions sempre té una perspectiva essencialment local, sense una planificació global de les seves ocupacions, la qual cosa també permet que cada ajuntament acabi amb una gestió més singularitzada de les seves platges —talment com succeeix amb la resta de l’espai públic. Un element que permet als ajuntaments, de Catalunya o de la resta d’Europa, personalitzar el model del seu principal recurs turístic: la platja.

Bibliografia

Aguirre i Font, J. M. (2021). La nueva regulación de la costa en Cataluña: la Ley 8/2020, de 30 de julio, de Protección y Ordenación del Litoral. Revista de urbanismo y edificación, (46).

Aguirre i Font, J. M. (2018). Una proposta de desenvolupament de l’autogovern català i andalús en matèria de costes: el projecte de llei d’ordenació del litoral. Revista Catalana de Dret Ambiental, 9(1).

Aguirre i Font, J. M. (2014). Régimen Jurídico del Litoral Catalán: especial referencia a la reforma de la Ley de Costas operada por la Ley 2/2013 y al nuevo Reglamento General de Costas aprobado por el Real Decreto 876/2014. Atelier.

Gifreu Font, J. (2016). La protección y utilización del demanio marítimo-terrestre a propósito de la reciente jurisprudencia constitucional. Hacia una ordenación integrada y sostenible del litoral de Cataluña. Práctica Urbanística, (140). Editorial Wolters Kluwer.

Lobo Rodrigo, Á. (2019). Costas: hacia un nuevo encaje competencial en la planficación del demanio costero. Observatorio de políticas ambientales 2019. CIEMAT.

Lobo Rodrigo, Á. (2018). La ordenación territorial y urbanística de los nuevos usos y ocupaciones de las playas. Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, (325).

Morelle Hungría, E. (2020). La Ley 8/2020, de 30 de julio, de protección y ordenación del litoral de Cataluña. La necesaria visión holística en la planificación ambiental. Revista General de Derecho Administrativo, (55).

Pons Cánovas, F. (2019). Resiliencia de la costa a los impactos del cambio climático después de la reforma de la normativa costera. Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, (329).

Pons Cànovas, F. (2016). Els reptes i el potencial de la Llei catalana del litoral. A La governança i la gestió integrada del litoral a Catalunya. Reptes tècnics i normatius. Grup de Recerca Interfase, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Roca, E.; Riera, C.; Villares, M.; Fraguell, R.; i Junyent, R. (2008). A combined assessment of beach occupancy and public perceptions of beach quality: A case study in the Costa Brava. Ocean and Coastal Management, (51).

Sanz Larruga, F. J. (2018). Cambio climático y zonas costeras: aproximación a su ordenación jurídica y el papel de las administraciones locales. A Políticas locales de clima y energía: teoría y práctica. Instituto Nacional de Administración Pública.

Per fer-ho possible, gran part dels investigadors assignen un valor monetari o utilitat econòmica d’aquests espais emprant diferents metodologies:

1. En primer lloc, la primera de les entrades gira entorn del que serien els usuaris (també definit com a mètode de valoració contingent).

És a dir, quants diners estan disposats a pagar els usuaris potencials del recurs per accedir-hi? Aquest primer bloc d’anàlisi no difereix massa del que és una anàlisi monetària de possible rendibilitat de l’accés a qualsevol espai o equipament mitjançant un pla empresarial. A l’element estudiat s’hi assigna un valor econòmic en funció del que estan disposats a pagar els seus consumidors potencials.

2. En segon lloc, l’altra gran línia d’assignació de valor econòmic gira entorn de la despesa associada a l’activitat.
És a dir, en anar una persona a aquest espai — posem per cas el parc natural o el monument— genera altres despeses indirectes? Despeses que, si l’usuari no hagués anat a aquest lloc, no es generarien.

Aquest impacte —en funció del focus d’anàlisi— es pot considerar directe o indirecte en l’espai o equipament.
Per exemple, el fet de disposar d’un museu en una localització genera un conjunt de despeses al seu entorn immediat vinculades al flux de persones: ja sigui en negocis de restauració, adquisició de records o altres activitats com grans magatzems i compra de productes de la zona.

És en aquests punts en què pràcticament totes les anàlisis coincideixen en una metodologia d’imputació de valor monetari o altre i resulten clars els límits per determinar-ne el pes i importància econòmica.

On s’incrementa exponencialment la dificultat —per poder determinar un valor monetari precís i exacte dels elements analitzats— és amb la introducció de la variable turística.

En el consum turístic amb pernoctació, es generen un conjunt d’impactes econòmics que no estan físicament a l’entorn de l’element analitzat, que en molts casos es poden perllongar també al llarg dels dies. Això crea una enorme dificultat per determinar quins són els impactes de tota la despesa turística associada que podem imputar a un element concret. El turista, en anar a una destinació, genera una enorme despesa vinculada al transport, allotjament, restauració i un llarg etcètera que no passa als voltants de l’espai analitzat. Quin percentatge de la despesa que genera el turista en el total de les seves vacances és degut a només un element concret?

La despesa de turistes que visiten París, quina part és gràcies a la torre Eiffel?
O la despesa total dels turistes que visiten Lanzarote, quina part és gràcies al Parc Nacional de Timanfaya? Quants turistes visitarien Barcelona si no tingués la Sagrada Família? Quants turistes escollirien les Terres de l’Ebre sense el Parc Natural del Delta de l’Ebre?

La imputació d’aquest import, que en valor absolut és molt més gran que les altres imputacions econòmiques, és el que genera més discrepància i dificultat. Per fer-ho, s’empren multitud de tècniques metodològiques diferents, en què els límits de la precisió del valor econòmic imputat són difusos, variables i difícils de definir amb exactitud.

El valor econòmic de les platges

Les platges —com a espais o recursos naturals— no estan exemptes d’aquesta recerca per ser capaços de poder identificar el seu valor exacte, prenent novament com a referent l’element monetari. Amb tot, autors com Bin et al. (2005) posen de manifest la falta d’estudis que es focalitzin a determinar de manera específica el valor econòmic de les platges, malgrat la seva importància estratègica en la indústria turística.

Seguint el paral·lelisme amb les diferents metodologies indicades anteriorment, trobem un gruix d’estudis que concentren els seus esforços a esbrinar quin és el valor monetari que assignen els usuaris a les platges per determinar-ne el valor exacte. Aquest és el camí que han fet estudis com el de Bin et al. (2005), Chang i Yoon (2017) o H. Inayah i A. Istiqomah (2021), en què analitzen el valor econòmic de diferents platges als Estats Units o al continent asiàtic. En aquests estudis, s’identifiquen els valors monetaris que els usuaris assignen a la possibilitat d’accedir a la platja, ja que és un espai d’accés públic que no requereix pagament. Per tant, es tracta d’analitzar quin és el valor monetari que estarien disposats a pagar per poder gaudir-ne. En la seva avaluació, s’hi assigna una forquilla de valors que va des dels 2,12 dòlars fins a pràcticament 10 dòlars; per tant, els valors són enormement variables. Malgrat tot, cal tenir present que són estudis realitzats en diferents platges del món.

Doncs, també cal contextualitzar quines són les rendes del país per poder homogeneïtzar els valors perquè fossin comparables entre si. El que denoten aquests i altres estudis és que els usuaris assignen clarament un valor econòmic a la possibilitat d’accedir a les platges.

Podríem arribar a afirmar que el sector turístic és inflacionista a l’hora de definir econòmicament el valor de les platges respecte de la mirada dels residents.

Queda clar que en aquesta valoració econòmica de les platges, tenim un primer element que en condiciona les valoracions, que és el perfil d’usuari. Aquest, però, és només un sentit de la mirada, la de la demanda, i cal tenir present que hi ha un altre criteri que en condiciona clarament la valoració econòmica: la platja o la mirada de l’oferta. Les característiques de la platja condicionen notablement la valoració dels usuaris, i són clau elements com:

1. El tipus de platja, sigui urbana o situada en un espai natural.
La mirada turística i ciutadana assigna un conjunt de valors a cada tipus de platges, i, per tant, genera un enorme biaix en les seves valoracions.

2. El nombre i la tipologia dels serveis. L’experiència a la platja està condicionada també als serveis associats que hi ha. En conseqüència, serveis de qualitat o la profunditat de productes en condicionen la percepció. Aquest fet no implica necessàriament que una gran presència de serveis motivi millors valoracions, ja que, fins i tot la seva absència en platges d’espais naturals pot generar bones valoracions o percepcions de l’espai. Aquest fet porta també a pensar i plantejar el debat vinculat a la gestió de l’espai i els diferents models. Un bon exemple pot ser l’italià, en què mitjançant la creació de serveis a la platja es genera pràcticament una mena de privatització de l’espai públic segons aquests serveis.

. L’accessibilitat a la platja, tant pel que fa al fet d’arribar-hi —i vinculació a elements de mobilitat sostenible— com a la gestió de fluxos de les persones que hi són presents.

4. La pressió en el nombre d’usuaris, que genera una correlació negativa entre la quantitat d’usuaris i la percepció de l’espai. Diferents estudis evidencien la necessitat de fixar capacitats de càrrega —sota el prisma de l’experiència i no només segons criteris mediambientals— per preservar-ne el valor. Durant el període més accentuat de la pandèmia, al litoral també es van generar molts exemples de gestió de les platges mitjançant capacitats de càrrega vinculades al nombre de persones que podien accedir-hi i mantenir les distàncies de seguretat entre si per no tenir un sobreús de l’espai. Alguns estudis revelen que, malgrat que en alguns moments, a algunes platges, s’hi generaven cues i períodes d’espera per accedir-hi, la satisfacció dels usuaris era més gran que en un entorn prepandèmic sense cap restricció ni capacitat de càrrega vinculada.

5. La qualitat mediambiental dels elements físics, sigui l’aigua o la sorra. Aquest és un element troncal en la valoració i percepció dels usuaris de la platja, tot i que en algunes situacions cal més educació i coneixements. En determinants casos, s’hi veu com la presència a la primera línia de sorra de posidònia és mal valorada o percebuda per part dels banyistes, tot i ser un indicador de qualitat mediambiental de la platja. Encara que en moltes ocasions coincideixen les percepcions i la valoració amb la realitat mediambiental, en algunes situacions específiques s’hi troben dissonàncies.

6. El nivell d’especialització. Les platges no defugen del que és l’especialització dels productes i serveis.

Es fa amb el mètode de cost del viatge (MCV), que se centra en les despeses que fan els seus usuaris durant la seva visita, que se situava en una mitjana de 27,14 €. Amb l’estudi quedava clar que els beneficis econòmics directes que generaven les platges eren netament superiors als costos associats a la seva gestió.

Per tant, és evident que la presència de les platges genera un incentiu per a la creació d’activitat empresarial al seu entorn. S’hi presenten diferents perfils d’activitats empresarials i serveis que es veuen beneficiats de la presència de la platja, que en molts casos és el seu eix principal:

1. Empreses de restauració situades a les seves proximitats, que gaudeixen del flux de visitants, i les que tenen presència física a la platja —són les conegudes guinguetes.

2. Empreses de serveis específics que duen a terme les seves activitats en l’entorn de la platja, com poden ser empreses de lloguer de patinets d’aigua, lloguer d’hamaques, empreses d’esports nàutics (com caiac o surf de rem) fins a un llarg etcètera de possibles empreses de serveis que hi desenvolupen la seva activitat empresarial.

3. Empreses que venen productes vinculats a les platges. Normalment, són empreses vinculades al comerç al detall que tenen el seu establiment en la proximitat i que possibiliten el lloguer d’un llarg catàleg de productes relacionats amb el consum a la platja, com poden ser flotadors, ulleres d’aigua o jocs infantils.

4. Serveis públics que també en surten beneficiats, com poden ser determinades rutes de transport públic —en les quals amb més freqüència s’optimitzen i es generen ingressos— o els provinents dels estacionaments regulats per zones blaves o concessions a empreses per a gestions d’aparcament d’accés a les platges.
La gestió dels fluxos turístics de les platges, la utilització d’aparcaments dissuasius o de gestió, esdevé també una eina de generació d’ingressos i control de les capacitats de càrrega (com passa en el cas de la platja del Trabucador a la Ràpita), o també en l’accés a determinades platges de Menorca, on ja no es permet arribar mitjançant vehicles propis i només s’hi pot fer cap mitjançant l’enllaç amb el servei de llançadora pública (generant activitat econòmica i ingressos).

5. Empreses d’allotjament, en què la presència de la platja i el seu valor de localització en condicionen clarament el desenvolupament empresarial. Es generen ingressos vinculats a propostes empresarials en què el principal avantatge competitiu resideix en la localització de l’allotjament.

Fins i tot es pot establir una clara correlació amb altres empreses o actius no clarament vinculables a ingressos constants en la seva imputació, com són els actius immobiliaris. És evident la correlació de preus en funció de la seva proximitat a primera línia de litoral enfront de la platja. Per tant, malgrat la dificultat de poder-hi imputar un ingrés vinculable, sí que és un valor econòmic indirecte clarament associat a la platja.

Lluny d’aquestes metodologies —i intentant donar resposta també a aquestes problemàtiques—, una aproximació interessant per contextualitzar la importància del pes econòmic de les platges, la fan V. Yepez i J. R. Medina (2005). Els autors fixen —després d’analitzar el litoral valencià— uns ingressos estimats en 700 € el m2 de platja, que escala fins als 12.000 € el m2 en alguns punts com Benidorm. A aquesta conclusió hi arriben amb un mètode molt diferent de l’emprat anteriorment, en què entenen la productivitat d’una àrea o espai específic com el coeficient del PIB regional i la seva superfície. En aquest cas, es troben que la productivitat del conjunt de la Comunitat Valenciana se situava en 3 € el m2, però que si ho contextualitzaven al que eren els entorns de proximitat a les platges, aquests escalaven fins als 700 € m2 indicats, és a dir, un increment de més del 20.000 %.

Amb aquesta metodologia es podia percebre clarament la importància del valor econòmic de les platges en l’economia valenciana.

Per a la qual cosa, tant emprant una metodologia com una altra, el que es pot apreciar nítidament és que hi ha interès a poder determinar de manera clara quin és el valor econòmic de les platges. I que en totes les metodologies usades queda en evidència que el pes econòmic de les platges és inqüestionable en l’entramat econòmic dels municipis i les destinacions turístiques.

La rellevància de les platges en el model turístic

En el context històric de l’evolució del turisme de masses, és evident que si hi ha una figura que exerceix d’icona, aquesta és la platja. En l’evolució turística del litoral mediterrani, la platja va exercir de gran atracció de manera que es va fer pivotar la proposta competitiva de les destinacions. Aquest model, que també es coneix com el de «sol i platja», es va clonant i repetint en punts d’arreu del planeta —encara en l’actualitat— que tenen les platges com a gran reclam i motor de desenvolupament turístic dels seus territoris. És inqüestionable que el desenvolupament turístic de litoral està determinat clarament per la presència de les platges.

Si s’observa la presència de la platja en la promoció turística de les destinacions de litoral, aquesta exerceix un paper central. Algú s’imagina la promoció turística de la Costa Daurada sense la presència de la platja en el seu imaginari de destinació? Es generaria flux turístic al Carib si les diferents costes no tinguessin platges amb aigües cristal·lines, o la irrupció de noves destinacions de litoral sense disposar de platges en entorns idíl·lics?

Si mimetitzem, doncs, el concepte de turisme de litoral amb la presència de les platges, la seva importància econòmica és encara més inqüestionable. Només cal mirar les dades de flux turístic en l’àmbit mundial, que estan clarament condicionades per les destinacions de litoral, molt per sobre de les destinacions urbanes o altres modalitats turístiques. Si imputem un percentatge del pes de l’activitat turística de les destinacions de litoral a la platja —en la seva valoració monetària— és evident que el seu valor econòmic les converteix en un actiu estratègic inqüestionable. Focalitzant les dades en l’àmbit de Catalunya, les dades recollides al Pla de Màrqueting revelen que el 91 % del flux turístic es concentra a la f ranja de litoral.

Amb tot, novament ens trobem amb la problemàtica de poder delimitar amb precisió quin és el valor econòmic exacte de les platges. Fins a quin punt es pot imputar el flux turístic que reben les destinacions de litoral, de manera precisa, a la presència de la platja? Aquest és un problema que encara s’accentua més en les destinacions que complementen la seva proposta o model de «sol i platja», amb altres elements vinculats al turisme cultural o turisme esportiu (entre altres segments). O a destinacions urbanes que tenen també platges en la seva destinació i, per tant, es fa de difícil separació quins són els límits d’un element o l’altre a l’hora de poder-ne determinar el valor econòmic.

Però malgrat tot, el que és evident és que les platges suposen un recurs econòmic inqüestionable del desenvolupament turístic de les destinacions i que, en conseqüència, cal prendre consciència de la importància que ens plantegen els nous reptes actuals. Cal, doncs, tenir present que la platja és un recurs limitat i especialment fràgil i que cal preservar i tenir-ne cura.

Bibliografia

Ajuntament de Tarragona (2019). Projecte integral de les platges de Tarragona. Ajuntament de Tarragona. Recuperat en línia.

Àrea Metropolitana de Barcelona (2021). Impacte socioeconòmic de les platges. Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Recuperat en línia.

Ariza, E. et al. (2012). On the relationship between quality, users perception and economic valuation in NW Mediterranean beaches. Ocean & Coastal Management, 63, 55-66.

Bin, O., C. Landry, C. Ellis, i Vogelsong H. (2005). Some Consumer Surplus Estimates for North Carolina Beaches. Marine Resources Economics, 2, 145161.

Chang, J. i I. Yoon, S. (2017). Evaluación del valor económico de la restauración de playas: caso de la playa de Song-do, Corea. En Lee, J.L.; Griffiths, T.; Lotan, A.; Suh, K.-S., i Lee, J. (Ed.), El Segundo Simposio Internacional de Seguridad del Agua. Journal of Coastal Research, Número especial n. 79, 6-10. Coconut Creek (Florida), ISSN 0749-0208.

Dixon, A., Chi-Ok, O., i Draper, J. (2012). Access to the Beach: Comparing the Economic Values of Coastal Residents and Tourists. A Journal of Travel Research 2012, 51: 742.

Houston, J.R. (2013). The economic value of beaches. Shore & Beach, 81(1), 3-10.

Inayah, H. i Istiqomah, A. (2021). Estimating the economic value of waste in the tourist area of Tanjung Bira Beach. The analytical method used. Jurnal Ilmu Pertanian Indonesia, 26(1), 159-166.

Yepes, V. (2002). Ordenación y gestión del territorio turístico. Las playas. A Blanquer, D. (Dir.), Ordenación y gestión del territorio turístico. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia, 549-579.

Yepes, V. i Medina, J. R. (2005). Land Use Tourism Models in Spanish Coastal Areas. A Case Study of the Valencia Region. Journal of Coastal Research (Proceedings of the 2nd Meeting in Marine Sciences), 83-88 Valencia.

Passar un matí d’agost en una platja del Mediterrani és una pràctica social relativament recent. De fet, el bronzejat ha estat històricament un estigma social de les classes treballadores; i la pell blanca, un indicador de l’estatus elevat. Les primeres ciutats turístiques se situen en les aigües fredes del nord i la immersió a l’aigua (breu) era considerada més una activitat terapèutica que no pas lúdica.

És a partir dels anys cinquanta que les platges del sud esdevenen els principals centres turístics de les classes mitjanes d’Europa i d’Amèrica i s’inicia l’era del turisme modern. El turisme fordista basat en les tres esses (sun, sea i sand) ha estat un dels principals processos socials dels darrers quaranta anys en el món occidental.

Hi ha quatre factors que probablement alteraran el model clàssic del turisme fordista. En primer lloc, la societat ha pres consciència del risc de la sobreexposició al sol, i el bronzejat ha perdut, parcialment, el seu estatus de salut i vitalitat.

En segon lloc, els primers símptomes del canvi climàtic donen lloc a un increment de la temperatura i, per tant, a una reducció del confort tèrmic; a poc a poc, les estacions intermèdies assoliran més importància i l’estiu pot acabar sent una estació poc propícia per a exposicions llargues a l’exterior.

En tercer lloc, els hàbits dels visitants han variat progressivament i valoren de forma creixent les activitats i experiències que trenquen amb les pràctiques homogènies del fordisme.

En darrer lloc, les fronteres clàssiques entre residents i turistes s’estan diluint i ara les platges (i els espais turístics) són ocupades per usuaris de tota mena.

En aquest capítol, tractarem els dos darrers canvis: els nous usos socials de les platges i els sistemes de relació social de les platges.

El gràfic següent mostra l’evolució futura dels diversos usos que es donen a les platges del país. És fàcil intuir que els usos clàssics continuaran sent els més rellevants, però perdran un pes relatiu, mentre que els nous usos assoliran una importància creixent. Per tant, les platges seran espais híbrids, amb moltes funcions que poden arribar a conviure simultàniament i que exigiran noves formes de gestió, nous equipaments i serveis i també una nova dimensió temporal.

Probablement, els vectors esportiu i terapèutic són els que tindran un recorregut més llarg perquè hi ha una demanda creixent d’aquestes activitats.

c. Turistes recreacionals. El turisme recreacional ha perdut pes relatiu en les dues darreres dècades. Tots els indicadors mostren un creixement de les activitats de caràcter cultural, lúdic, esportiu, natural o social que complementen (i de vegades substitueixen) la pràctica del turisme de sol i platja. Tot i això, el turisme clàssic perviurà perquè en una societat accelerada i tensa, les platges clàssiques actuen com a contrapunt necessari.

Determinades puntes de treball, de tensions personals, de sobrecàrrega emocional són compensades amb el contrapès del turisme recreacional.

d. Nous turistes. El model turístic català es caracteritza per la convivència entre els perfils turístics recreacionals i nous perfils, en els quals s’incorporen atractius culturals, festius, gastronòmics, esportius…

La platja és un element més d’un catàleg de recursos i productes que donen lloc a una activitat turística més activa que no pas la dels turistes. Tradicionalment, les destinacions han associat les activitats recreacionals amb la platja i la resta de productes en la primera, segona i tercera corona.

El canvi de paradigma és la incorporació de nous usos també a les platges.

Com ja s’ha comentat, les platges poden ser un recurs al servei dels productes culturals (centres d’interpretació, living history, visites guiades, museus relacionats amb l’espai litoral…), productes naturals (senders, camins, visites guiades pels espais costaners, observació de la fauna…), productes esportius, o productes vinculats al benestar (passejades arran de mar, ioga, meditació, formació en salut personal, taitxí…). La falsa dicotomia entre el turisme de sol i platja i el turisme actiu ha de donar lloc a un nou model en el qual la platja és un recurs fonamental del catàleg de nous productes de les destinacions litorals.

La gestió de les platges híbrides es basarà tant per ampliar el catàleg d’usos tradicionals per a nous usos com per ampliar el rang de demanda, dels turistes clàssics als nous usuaris.

No es tracta, doncs, d’un procés de substitució, sinó d’un procés d’ampliació i increment de la complexitat. Aquest model de platja híbrida necessita una gestió integrada, que tingui en compte la capacitat de càrrega de l’espai, que es basi en criteris de flexibilitat i adaptació, i que faciliti els espais de trobada i de relació entre els grups d’usuaris.

3. Les platges, espai de relació i intercanvi

Els espais turístics han estat massa freqüentment espais duals: la població i els turistes s’han dividit l’espai i han separat els seus llocs d’interacció. Els turistes es troben amb els turistes (i amb els prestadors de serveis locals) en el front turístic, mentre que els residents es relacionen en l’espai de darrere lluny de la mirada voyeurista dels visitants. La platja és un dels pocs espais en els quals és possible l’intercanvi i la relació entre els diversos usuaris. I aquest és probablement el principal repte de les platges del futur: afavorir els mecanismes de relacions interpersonals entre els diversos usuaris de l’espai. Vegem de quina manera els diversos usos poden afavorir la relació entre els usuaris de l’espai.

a. L’ús passiu. L’ús passiu és l’activitat menys propícia a la interacció. El turisme recreacional té un caràcter relativament individual (o grupal), en el qual cada persona és una bombolla aïllada en el seu temps de descans. Per això, tradicionalment el turisme de sol i platja no ha afavorit espais de relació.

b. L’ús esportiu. L’esport és un dels mecanismes més rellevants per a les relacions socials. Els esports d’equip, la pràctica esportiva en grup i l’aprenentatge en comú són algunes de les iniciatives que poden posar en contacte residents, noves mobilitats i turistes. A banda, l’esport afavoreix les relacions intergeneracionals i és un llenguatge universal, que supera les barreres culturals i idiomàtiques.

c. L’ús terapèutic. Les diverses vies per convertir les platges en espais de salut afavoreixen la trobada entre grups diversos. Per exemple, les activitats adreçades a persones amb un alt grau d’ansietat poden estar adreçades a alguns membres de la població local, teletreballadors nouvinguts, turistes recreacionals que intenten superar una punta d’estrès o nous turistes.

d. L’ús flâneur. L’activitat de flâneur és poc propícia a la interrelació; es basa en una actitud voyeur: passejar sense rumb definit i observar la vida urbana. Així i tot, les intervencions en el mobiliari i en l’urbanisme poden afavorir punts de trobada: miradors, parcs infantils, graderies, glorietes, zones ombrívoles…

e. L’ús liminar. L’ús liminar està perdent progressivament la seva funció perquè les ciutats denses no toleren pràctiques socials transgressores.

El pas de les ciutats turístiques a les ciutats ha anat acompanyat de més rigidesa en les normes i en les pràctiques socials, i això està limitant la seva influència. Tanmateix, l’atmosfera oberta i cosmopolita de les ciutats turístiques afavoreix un espai més tolerant que els espais d’origen, de manera que determinats col·lectius poden associar els espais de platja als escenaris de relacions entre col·lectius, com en el cas de Sitges.

f. L’ús natural. Les pràctiques de turisme natural no són habitualment un mecanisme per a la relació entre grups o col·lectius, si bé determinades activitats (visites guiades, senders, centres d’interpretació…) poden afavorir aquesta interacció.

g. L’ús social. Per definició, l’ús social és la funció essencial d’interrelació entre els individus: la platja esdevé essencialment una mena d’àgora en la qual es porten a terme activitats basades en la relació entre els individus. Aquesta funció de les platges esdevé una de les que permeten més capacitat de creixement i una de les principals oportunitats per connectar col·lectius que no troben espais d’interacció adients. Això exigirà repensar la gestió de la platja, els seus equipaments i també els horaris d’ús. Les platges haurien de ser actives en horari nocturn i també en temporades mitjanes o baixes.

h. L’ús patrimonial. Com en el cas del turisme natural, l’ús patrimonial no afavoreix les relacions interpersonals, si bé es poden potenciar activitats que ajudin a generar aquesta interacció.

Les platges han estat el principal motor turístic del litoral català. Catalunya ha estat una de les destinacions líders a escala europea en el turisme relacionat amb les estades recreacionals en els espais litorals, de manera que el turisme fordista està molt vinculat al model clàssic de les tres esses. Totes les veus que han augurat la fi d’aquest model topen amb la realitat, ja que estiu rere estiu les ciutats costaneres reinicien la seva activitat centrada en la capacitat d’atracció que tenen les platges. L’anunci de la fi del turisme de platja i l’adveniment d’un nou turisme és un auguri que sembla desconnectat de les pràctiques socials dels turistes contemporanis.

Això no vol dir que res no canviarà. Hi ha tres factors de transformació que operen de forma simultània en aquest escenari. En primer lloc, el catàleg d’usos de les platges tendeix a ampliar-se progressivament: les platges són espais en els quals es poden dur a terme moltes més activitats que en el model tradicional.

En segon lloc, el perfil dels usuaris s’està ampliant. Si el turisme clàssic s’ha basat en un ús tradicionalment turístic de les platges, ara les platges estan també ocupades pels residents, pels primers casos de nova mobilitat i pels nous turistes. Això exigeix una gestió més complexa d’una platja al servei de perfils diversos, amb interessos i necessitats no sempre coincidents.

El tercer vector de canvi és la necessitat de transformar l’espai de platja en un espai de relació, en un entorn d’intercanvi entre els diversos grups. Aquesta nova platja híbrida necessita un nou sistema de gestió, nous equipaments, nous professionals, nous indicadors i noves pràctiques.

La falsa dicotomia entre nou turisme i turisme de sol i platja ha de ser substituïda per una nova dicotomia entre la platja tradicional i la nova platja híbrida, que és l’epicentre del nou model social i econòmic de les destinacions litorals.