Antecedents

D’aleshores ençà, la humanitat ha anat donant forma a l’actual significat cultural de la platja i l’ha convertit en un mite central de l’art de viure i de l’experiència col·lectiva. L’any 1836, Charles Dickens a The Tugg’s at Ramsgate en descriu ritus, jocs, usos familiars i interessos generacionals (Dickens, 1837). L’any 1918 es donen a conèixer els vestits de platja de Coco Chanel que acabarien convertint-se —amb portada de Vanity Fair inclosa l’any 1925— en símbol d’una pràctica social de referència durant el període d’entreguerres (Butchart, 2019). Anys a venir, el 1948, és Pablo Picasso qui converteix la platja en un espai per a la imaginació amb la conegudíssima fotografia del para-sol, en què Robert Capa, el reputat fotògraf de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial, el retrata amb la seva esposa, Françoise Guilot (Mínguez, 2021). Arribarien després els Beach Boys, que l’any 1962 converteixen «Surfin’ Safari» en la banda sonora de la platja californiana que representa tot un estil de vida (Starr, 2009).

La progressiva generalització de les vacances d’estiu a partir d’aleshores transforma la platja en un espai de referència permanent, i així ho han documentat fotògrafs com Massimo Vitali amb les seves icòniques imatges de persones a la platja (Vitali, 2020). És d’aquesta manera com també ho interpreta David Lodge quan fa que en Bernard, el protagonista de Paradise news, pensi que, a causa de les seves platges, la Mediterrània s’ha convertit en el centre del món d’una manera tal que ni els primers cristians no ho haurien pogut preveure (Lodge, 1991). Més radicalment i propera, la cantant catalana Rosalía actualitza en el vídeo d’un dels seus èxits de l’any 2022, «Despechá», el valor quotidià de la platja com a espai d’acció i relació personal amb múltiples derivades i implicacions (https://www. youtube.com/watch?v=5g2hT4GmAGU).

D’aquesta manera, la platja, en un procés d’interacció entre tendències globals i dinàmiques locals del qual no han estat exemptes la producció d’imatges i la invenció de noves formes de negoci adreçades a proporcionar oportunitats de consum per al temps d’oci (algunes de les quals, per cert, manifestament poc sostenibles des de la perspectiva dels actuals reptes globals de les societats desenvolupades), s’ha convertit en el centre de referència d’una pràctica cultural generalitzada que es coneix, precisament, i més enllà de la distància que s’hagi de recórrer, com “l’anar a la platja”. Aquesta és, de fet, la constatació que fan Lena Lencek i Gideon Bosker en la seva obra —imprescindible per entendre l’actual paper de la platja com a escenari de relacions socials i gaudi personal— The beach. The history of paradise on earth. “Des del Cap d’Antibes a Coney Island, des de Bora Bora a Santa Barbara —diuen—, aquesta zona de transició entre el mar i la terra representa el Nirvana” (Lencek i Bosker, 1998). Tant se val que sigui en un racó poc concorregut de les Terres de l’Ebre, en una ciutat turística de la Costa Daurada o en qualsevol altre lloc del món, la platja ha esdevingut un referent cultural que simbolitza la manera com les persones materialitzen, comparteixen i viuen una particular idea de paradís, de manera que s’ha convertit en un somni imprescindible en la vida de milions de persones a tot el món.

La història de la construcció social de la platja, de fet, no es pot separar de la història de la conquesta de les vacances pagades, de la consolidació de les classes mitjanes, de l’emergència del temps d’oci com a espai per a la realització personal, de la invenció, consolidació i globalització de la indústria del turisme i dels viatges, del paper i visió d’algunes de les seves principals corporacions a l’hora d’establir imaginaris de referència com a instrument per a la generació de negoci, i de la convivència simultània de visitants de múltiples orígens i de població resident amb infinites i, de vegades, no coincidents, expectatives. La generalització del temps lliure i la progressiva expansió del turisme entre grups socials de tota mena, la industrialització del lleure associada a la reducció de costos dels sistemes de transport, l’aparició de noves modalitats de negoci en línia i la configuració d’una nova sensibilitat social que ha valorat positivament l’estètica de les costes, el valor del descans, la dimensió emocional del sol i del confort ambiental, la importància de la interacció social i la necessitat de trencament amb les regulacions laborals que encotillen la vida quotidiana, han fonamentat, doncs, la primacia de la platja com fenomen cultural. 

Espai dominat per la intensitat dels seus components escènics —el mar, les ones, l’arena, el sol—, la platja és també un referent utòpic en què es manifesta de manera explícita la corporeïtat de les persones com a humans i es representen totes les estètiques de la sensualitat humana, tant les dominants com les alternatives. Salut, moda, esport, enamorament, plaer es fonen en cada platja i en cada experiència personal que s’hi associa. Espai privilegiat de contacte epidèrmic, prendre el sol a la platja per bronzejar-se s’ha convertit en un hàbit associat a la salut, la interacció social, l’atractivitat sexual o l’alliberament personal. “La platja és espectacular.” Ho escriu Jean-Didier Urbain a Sur la plage (Urbain, 2002). És un teatre —continua— en el qual la societat es manifesta, es despulla (mai millor dit) i posa en evidència “la dimensió afectiva i sensible de les relacions socials”. Curulla de ritus i de jocs segons experiències personals, usos familiars, tradicions col·lectives, afeccions esportives i interessos generacionals, la platja “purifica”, “fa retornar als orígens” i restableix el vincle amb la natura.

L’any 1952 els francesos Jean Carlan i Henry Charbonneau inclouen, a la Guide du touriste lettré que dediquen a Espanya, un paràgraf en què caracteritzen la costa de la província de Tarragona (Carlan i Charbonneau, 1952). Es tractava, segons la guia, d’un litoral on «la muntanya s’allunya del mar i deixa pas a una riviera florida, coberta de vinyes i d’arbres fruiters», que tenia, segons deien, la mateixa «puresa de cel» i «els mateixos horitzons de muntanyes daurades» que València, de la qual era «l’avantsala».

Sense que ells ho advertissin i sense que ho fessin explícit, el fet és que quan Carlan i Charbonneu van descriure d’aquesta manera la costa de Tarragona, les seves platges estaven a punt de convertir-se en el principal vector de desenvolupament turístic de les actuals Costa Daurada i Terres de l’Ebre. Actualment són, les dues, marques turístiques reconegudes amb milions de pernoctacions en el seu conjunt i líders en alguns segments tant per mercats com per productes. Anteriorment als anys cinquanta del segle passat, quan Carlan i Charbonneau escrivien la guia, el litoral de Tarragona només tenia alguns centres d’estiueig de platja com Salou —on ja l’any 1863 s’havien construït les primeres casetes de bany a l’actual platja de Ponent—, Calafell o Sant Salvador, al municipi del Vendrell, on encara es conserven actualment algunes residències de vacances de vendrellencs benestants del primer quart de segle i on coincidien l’advocat Jaume Carner, el dramaturg Angel Guimerà i el músic i intèrpret Pau Casals (Anton Clavé, 1997). A la del darrer, convertida en Museu, s’hi pot resseguir, de fet, la seva vida i obra.

A partir dels anys seixanta, les platges — les de les comarques de Tarragona incloses— esdevenen un símbol de benestar i es converteixen en un hàbit cultural associat a la interacció social, a l’alliberament personal, al contacte corporal amb la natura o al gaudi familiar. De la relaxació a la festa, del mirar al ser mirat, del repòs a la pràctica esportiva, de la infància a la tercera edat, la platja dona resposta a allò que a uns i altres convé en cada moment de la vida i reforça la identitat personal amb la comunicació i l’hedonisme, la sociabilitat i la introspecció, el joc i l’experiència, l’acció i el repòs, l’experimentació i la consciència de distinció. 

Ben lluny d’algunes consideracions ideològiques que distancien la platja d’altres formes d’oci i cultura i que associen la seva freqüentació al desinterès i a la passivitat, un repàs de la història dels usos, les pràctiques i les relacions que es donen a les platges del món, fa possible entendre-les, doncs, com a espais privilegiats per a l’experiència i la memòria personal i com a escenaris extraordinaris de pràctiques ordinàries en què les persones troben lloc per expressar-se com a individus amb necessitat de diferenciació i singularització.

Es caracteritzen, en particular, perquè són constitutives de la generalització i personalització del fenomen cultural de les vacances, de l’aparició de successives i continuadament renovades pautes de consum per al temps lliure, i de l’emergència de nous valors relacionats amb l’hedonisme, el gaudi i la interacció.

Són part constitutiva, també, les del litoral de Tarragona, de la ràpida transformació, des de mitjans del segle XX, d’unes societats, les de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, encara preeminentment agrícoles, ramaderes i pesqueres als anys seixanta del segle passat, en unes societats que de manera sobtada però progressiva comencen a imitar, transformar i adaptar els usos i les pràctiques dels turistes, a incorporar noves pautes de consum i a generar noves dinàmiques urbanístiques i d’atracció de nous residents no exemptes de conflictes i tensions associades a l’ocupació del sòl, als canvis culturals, a les característiques de les noves activitats laborals i a la transformació de la seva pròpia identitat. De fet, l’adquisició de primacia social i cultural per part de la platja va associada a una nova dinàmica d’ocupació del territori en relació amb la qual, ja en els anys seixanta del segle passat, en un dels primers articles escrits sobre la dinàmica turística de l’espai litoral de la Costa Daurada, l’any 1967 l’aleshores professor d’Economia Ernest Lluch ja parlava del «fracàs de la planificació urbanística» en un moment en què «era necessària una acció eficaç» (Lluch, 1967). El motiu era, segons ell, la dicotomia que s’establia entre iniciativa particular i iniciativa pública, que, en el fons, significava l’absència «d’un pensament que guiï l’acció». (Anton Clavé, 1997)

Així doncs, encara que amb dèficits, la platja ha fet del turisme a la Costa Daurada i a les Terres de l’Ebre una nova oportunitat per a les persones i, més enllà d’això, l’ha convertit en el paisatge habitual de la vida quotidiana dels seus residents. Paral·lelament, les seves platges han fet de la línia de costa un espai de referència fonamental per a les pràctiques de relació social i de producció d’emocions, sensacions i subjectivitats dels centenars de milers de persones a qui han seduït. Les persones —residents i visitants, hivern i estiu— que fan servir les platges de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, incorporen, una a una i cadascuna de manera singular, diferent i no intercanviable, un pòsit d’experiència que només té sentit des de la perspectiva de la seva identitat personal. Més enllà de si hi ha més o menys gent o de si és al centre de la Costa Daurada o a l’extrem del Delta de l’Ebre, a la platja cadascú recompon la seva pròpia subjectivitat en un espectre que va des de l’exploració i exposició hedonista del propi cos fins a la descoberta mundana i sense pretensions de la diversitat de la condició humana mateixa passant per la creació de noves experiències compartides, la repetició de rutines d’interacció ordinàries i quotidianes o el desplegament de competències esportives, artístiques o relacionals.

Així, doncs, la platja és important perquè les expectatives de les persones que en fan ús són importants i, més enllà de les generalitzacions, tenen sentit particular. Ho ha posat demanifest, per exemple, l’anàlisi de les respostes qualitatives i espontànies donades pels turistes britànics a les destinacions de la província de Tarragona quan van ser enquestats per part de l’Observatori de Turisme de l’aleshores Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci (actualment Eurecat) durant la segona dècada de l’actual mil·lenni en el marc de les operacions anuals de coneixement dels mercats turístics promogudes pel Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona.

L’anàlisi va posar de manifest que el significat de la destinació per part d’un mateix segment de turistes —britànics— motivats per un mateix atractiu —la platja— està vinculat al paper que té l’individu respecte del grup a l’hora de materialitzar les seves expectatives, amb la naturalesa personal de les opcions que tria i amb una creixent fragmentació de tipologies de visitants motivats per la platja malgrat la persistència aparent de comportaments i motivacions genèriques i generalitzades.

És així que es pot observar en aquest estudi que les platges de les comarques de Tarragona generen «segons com sigui» cada individu, segments diversos i perfectament definits associats a qüestions matisadament diferents com «visitar llocs», «gaudir», «fer vacances», «anar a la platja (pròpiament)», «prendre el sol» o «relaxarse».

En algun moment es podia haver pensat que tot això anava junt quan es tractava de gaudir de la platja; però no, resulta que si s’observa en detall, es tracta de significats de la platja com a atracció turística que van per separat i que, a més, es materialitzen de manera singular en platges diferents (Valls et al., 2018).

Les platges —de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre— es configuren, doncs, com a espais complexos, que demanen mecanismes intel·ligents de planificació, gestió i control en la mesura que, com a espais privilegiats per a les vacances, se’ls pot aplicar el comentari que fa Löfgren (2002) a la introducció del seu llibre On Holiday. A history of vacationing, quan declara que entén «les vacances com un laboratori cultural on les persones són capaces d’experimentar amb nous aspectes de les seves identitats, les seves relacions socials o la seva interacció amb la natura i d’usar competències culturals importants com la il·lusió i el mindtraveling». Les platges, en definitiva, donen resposta a voluntats humanes diverses, del desig de mostrar-se i de ser vist, al canvi d’aires, al fet d’estar en societat, a la descoberta de l’alteritat, a la conf rontació amb les pròpies limitacions i capacitats i al joc entre la privacitat i la sociabilitat.

Són les que han atorgat protagonisme, notorietat i posicionament —amb totes les contradiccions, conflictes i tensions que se’n puguin derivar— als llocs on es localitzen, les destinacions turístiques diverses, complexes i amb intensitats d’usos ben diferenciats de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, que eren inexistents fins a la seva valoració social. Són també les que necessàriament hauran anat donant forma, amb la gestió dels seus usos, a la trajectòria de les destinacions on es localitzen d’acord amb la seva continuada adaptació als successius reptes socials i ambientals als quals han anat donant resposta.

Tot plegat porta a pensar en la platja més enllà de la seva pròpia condició de lloc.
En aquest sentit, pot ser convenient esmentar en aquest punt un dels grans viatgers (i literats) que van solcar el planeta en el segle XIX: Robert Louis Stevenson, en relació amb la interacció entre les persones i els llocs. En un assaig que va titular «Sobre l’encant dels llocs desagradables», escrit l’any 1874, deia:

Tendim a contemplar els llocs que visitem a través del nostre estat d’ànim canviant, com si els veiéssim a través d’unes ulleres de diferents colors. Som un terme de l’equació, una nota en l’acord. Combinem les dissonàncies i les harmonies quasi a voluntat. I no hem de tenir por pel resultat […] ens convertim, en certa manera, en el centre de la bellesa: provoquem la bellesa, de la mateixa manera que una persona amable provoca l’amabilitat i la sinceritat dels altres.

Per això, perquè fem nostres les platges a partir del nostre estat d’ànim i provoquem que tinguin sentit en els qui les gaudeixen, les platges de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre s’omplen i, amb molta probabilitat, continuaran omplint-se. De la relaxació a la festa, del culte al cos a la pràctica esportiva, de la infància a la tercera edat, les platges donen resposta a allò que a uns i altres ens convé en cada moment de la vida.

Per això la platja és vista, percebuda, reconeguda i utilitzada com un espai extraordinari. Perquè, malgrat que n’hi hagi de ben diferents, s’ajusten simbòlicament i materialment a les necessitats d’uns i altres i fan possible aconseguir, amb una pràctica ordinària, una experiència subjectiva, social, cultural i ambiental extraordinària.

Per a milions de turistes cada any, el Mediterrani, i, en el Mediterrani, la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, són, sens dubte, l’espai privilegiat de composició i projecció d’emocions i sensacions associades al gaudi de la platja.

Bibliografia

Anton Clavé, S. (1997). Diferenciació i reestructuració de l’espai turístic. Processos i tendències al litoral de Tarragona. Edicions El Mèdol. Tarragona.

Anton Clavé, S. (2020). De com vàrem començar a anar a la platja. https://cambrils-turisme.com/decom-varem-comencar-a-anar-a-la-platja/

AntonClavé,S.iLópezMonné,R.(2015).ILoveSalou. Ajuntament de Salou, Patronat Municipal de Turisme de Salou i Lunwerg Editors. Barcelona.

Butchart, A. (2019).

Why we’ve always loved seaside style.

https://www.bbc.com/culture/article/20190816why-weve-always-loved-seaside-style

Carlan, J. i Charbonneau, H. (1952). A la découverte de l’Espagne. Guide du Touriste Lettré. Editions Touristiques et Litteraires.

Corbin, A. (1988). Le territoire du vide. L’Occident et le désir du rivage, 1750-1840. Aubier. Paris.

Dickens, Ch. (1837) [2014]. The Tugg’s at Ramsgate. Createspace Independent Publishing Platform.

Knafou, R. (Dir.). (2012). Les lieux du Voyage. Le Cavalier Bleu Editions. Paris.

Lencek, L. i Bosker, G. (1998). The beach. The history of paradise on earth. Viking. New York.

Lluch, E. (1967). L’evolució del turisme a la Costa Daurada i el seu finançament. Un esquema de l’origen del finançament del turisme a Catalunya. Publicación de Información Económica de Banca Catalana 7, 5-12.

Lodge, D. (1991). Paradise news. Vintage books.

Löfgren, O. (2002). On Holiday. A history of vacationing. California Studies in Critical Human Geography. University of California Press.

Mínguez, L. (2021). Javier Vilató Ruiz: saga y sombra de Picasso. https://www.revistamercurio.es/2021/12/27/javiervilato-ruiz-saga-y-sombra-de-picasso/

Ramírez-Cuesta, J. M., Rodríguez-Santalla, I., Gracia, F. J., Sánchez-García, M. J., i Barrio Parra, F. (2016). Analysis of recent geomorphological changes oc-